Josep Bargès Barba

“A poc a poc la vida es normalitza al camp d’Argelers. Els soldats que volen tornar a l’Espanya nacional aconsegueixen tot tipus de facilitats, en canvi els altres fan la seva vida sense cap sostre, dormint a la sorra humida, fustigats pel vent i en el glacial fred de l’hivern. Els mutilats i ferits no són una excepció. No hi ha productes farmacèutics ni alcohol ni cotó i la majoria no tenen sabó. Lentament es van aixecant els barracons de fusta mentre que els grups de soldats tanquen el camp amb una doble filera de filferro. El so metàl·lic dels martells se sent cada dia. Ben aviat el valent i coratjós exèrcit de la república que va defensar fins al final la democràcia mundial, serà tancat d’una manera semblant a com ho fan amb els animals. No hi falten controladors: spahis a cavall, amb sabre, senegalesos, soldats amb fusells amb la baioneta calada, guàrdies mòbils… El dret d’asil no existeix. […] La correspondència es rep oberta i, sovint, buida si hi havia diners o segells. Els refugiats estan obligats a llegir la premsa de dretes: Le Matin, Paris Soir i Le Petit Parisien. La venda de La Depéche està prohibida o molt controlada. Alguns números de L’Humanité i Le Populaire han entrat d’amagat. Després de tres mesos d’haver entrar als camps ningú ha demanat als refugiats detalls per a la seva identificació. El menjar és del tot insuficient: un tros de pa dur a compartir entre tres, unes poques llenties, un petit tros de carn gelada. La venda de vi està prohibida.”