El dossier

Josep Bargès Barba

Josep Bargès Barba (Girona, 1907 - Córdova, Mèxic, 1997) va estudiar magisteri a l’Escola Normal de Girona. Va exercir a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), a Mieres (la Garrotxa) i a Calafell (Baix Penedès), on té un carrer dedicat. En aquesta població va exercir juntament amb la seva esposa, Maria Carme Mestres i Capdevila. El 1938, va ser cridat a files. El 23 de febrer del 1939, va marxar cap a França. Va passar la frontera el 6 de febrer i va ser tancat al camp d’Argelers, on va trobar el seu germà Antoni. Posteriorment, va trobar la seva germana Lluïsa i va sortir del camp per embarcar en el Sinaia cap a Mèxic. Arribat a Mèxic, va treballar en un fàbrica de xocolata, i el 1941 es va incorporar al Colegio Cervantes de Córdova, on hi havia els altres dos germans. Aquest col·legi, com d’altres Colegio Cervantes escampats arreu de Mèxic, van ser creats amb l’ajuda econòmica del govern republicà. Una mica més tard va arribar la seva esposa. Els germans, juntament amb els altres mestres republicans, feien un ensenyament progressista, aplicant les metodologies que havien practicat durant la República. Es van jubilar durant la segona meitat de la dècada dels setanta. Després de la mort de Franco, el matrimoni Bargés Mestres va tornar a Catalunya per visitar els familiars. Van retornar a Córdova i van mantenir fins al darrer moment el contacte amb els seus alumnes de Catalunya. En aquesta plana es reprodueixen fragments del diari que Bargés va escriure explicant la seva estada al camp d’Argelers. El text original va ser escrit en francès amb el significatiu títol d’Aucun cadeau nousavons reçu de la France (‘No hem rebut cap regal de França’).
“Un tros de pa dur a compartir entre tres, unes poques llenties, un petit tros de carn gelada. La venda de vi està prohibida”

“A poc a poc la vida es nor­ma­litza al camp d’Arge­lers. Els sol­dats que volen tor­nar a l’Espa­nya naci­o­nal acon­se­guei­xen tot tipus de faci­li­tats, en canvi els altres fan la seva vida sense cap sos­tre, dor­mint a la sorra humida, fus­ti­gats pel vent i en el gla­cial fred de l’hivern. Els muti­lats i ferits no són una excepció. No hi ha pro­duc­tes far­macèutics ni alco­hol ni cotó i la majo­ria no tenen sabó. Len­ta­ment es van aixe­cant els bar­ra­cons de fusta men­tre que els grups de sol­dats tan­quen el camp amb una doble filera de fil­ferro. El so metàl·lic dels mar­tells se sent cada dia. Ben aviat el valent i coratjós exèrcit de la república que va defen­sar fins al final la democràcia mun­dial, serà tan­cat d’una manera sem­blant a com ho fan amb els ani­mals. No hi fal­ten con­tro­la­dors: spa­his a cavall, amb sabre, sene­ga­le­sos, sol­dats amb fusells amb la baio­neta calada, guàrdies mòbils… El dret d’asil no exis­teix. […] La cor­res­pondència es rep oberta i, sovint, buida si hi havia diners o segells. Els refu­gi­ats estan obli­gats a lle­gir la premsa de dre­tes: Le Matin, Paris Soir i Le Petit Pari­sien. La venda de La Depéche està pro­hi­bida o molt con­tro­lada. Alguns números de L’Huma­nité i Le Popu­laire han entrat d’ama­gat. Després de tres mesos d’haver entrar als camps ningú ha dema­nat als refu­gi­ats detalls per a la seva iden­ti­fi­cació. El men­jar és del tot insu­fi­ci­ent: un tros de pa dur a com­par­tir entre tres, unes poques llen­ties, un petit tros de carn gelada. La venda de vi està pro­hi­bida.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.