Josep Bargès Barba

“A poc a poc la vida es nor­ma­litza al camp d’Arge­lers. Els sol­dats que volen tor­nar a l’Espa­nya naci­o­nal acon­se­guei­xen tot tipus de faci­li­tats, en canvi els altres fan la seva vida sense cap sos­tre, dor­mint a la sorra humida, fus­ti­gats pel vent i en el gla­cial fred de l’hivern. Els muti­lats i ferits no són una excepció. No hi ha pro­duc­tes far­macèutics ni alco­hol ni cotó i la majo­ria no tenen sabó. Len­ta­ment es van aixe­cant els bar­ra­cons de fusta men­tre que els grups de sol­dats tan­quen el camp amb una doble filera de fil­ferro. El so metàl·lic dels mar­tells se sent cada dia. Ben aviat el valent i coratjós exèrcit de la república que va defen­sar fins al final la democràcia mun­dial, serà tan­cat d’una manera sem­blant a com ho fan amb els ani­mals. No hi fal­ten con­tro­la­dors: spa­his a cavall, amb sabre, sene­ga­le­sos, sol­dats amb fusells amb la baio­neta calada, guàrdies mòbils… El dret d’asil no exis­teix. […] La cor­res­pondència es rep oberta i, sovint, buida si hi havia diners o segells. Els refu­gi­ats estan obli­gats a lle­gir la premsa de dre­tes: Le Matin, Paris Soir i Le Petit Pari­sien. La venda de La Depéche està pro­hi­bida o molt con­tro­lada. Alguns números de L’Huma­nité i Le Popu­laire han entrat d’ama­gat. Després de tres mesos d’haver entrar als camps ningú ha dema­nat als refu­gi­ats detalls per a la seva iden­ti­fi­cació. El men­jar és del tot insu­fi­ci­ent: un tros de pa dur a com­par­tir entre tres, unes poques llen­ties, un petit tros de carn gelada. La venda de vi està pro­hi­bida.”