Josep Vilalta Pons

Refugiats esperant a l’estació del Voló-Pertús per pujar als trens, el 4 de febrer del 1939. FONS PARTICULAR XAVIER ANDREU (ORRIOLS).

Josep Vilalta Pons (les Oluges, Lleida, 1904 - Narbona, 1987) va ser un mestre que va treballar en escoles de Tàrrega (Urgell), Tarroja (Segarra), la Seu d’Urgell (Alt Urgell), Torreserona (Segrià) i, ja durant els anys de guerra, a les Escoles del Patronat, a Barcelona, i a Cervera (Segarra). Des del punt de vista pedagògic, va ser membre de la Cooperativa de la Tècnica Freinet, un moviment que fomentava un aprenentatge mitjançant l’observació, l’experimentació i l’esperit crític, arrelat entre el magisteri de les terres de Lleida. Va militar al PSUC i en el sindicat de la FETE (Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza), adscrit a la UGT. Va ser secretari d’aquest sindicat a les comarques de Lleida. El 5 de juny del 1937, es va casar amb Maria Florensa Tudela, filla de Vilanova de Bellpuig (Pla d’Urgell, Lleida) i nascuda el 1911, que també era mestra. Tots dos van marxar a l’exili i van refer la seva vida després de la Segona Guerra Mundial a Narbona. En els seus dietaris i en les cartes a la seva dona, Josep Vilalta recorda el pas de la frontera, entre el 7 i el 9 de febrer del 1939, i relata la vida als camps de concentració de Sant Cebrià i de Gurs. El testimoni es conserva al MUME.

7 de febrer del 1939

“Cal passar per l’Agullana i d’allí a la Jonquera. [...] Arribem a l’Agullana, on aconseguim poder esmorzar pagant amb tabac [...] Amb por arribem a la Jonquera. És una processó de gent i d’autos que no poden tirar ni endavant ni enrere. Quan arribem al Pertús potser són la una de la tarda. Totes les muntanyes de l’entorn estan plenes de gent que campen retardant l’hora d’entrar a França. Nosaltres ens decidim a passar. Anem per la vorera espanyola, i allí trobem lloc on reposar i dormir. Totes les cases estan abandonades. Al mig de la carretera que divideix els dos països hi ha soldats i guàrdies. [...] És una corrua de gent, cotxes i tota mena de material que desfila per la carretera en direcció a l’interior de França. [...] Dormo per terra en una casa on podem fer foc a la llar. [...]

9 de febrer del 1939

Quan decideixo partir, la gent del costat d’Espanya puja corrent i resulta que ha estat perseguida per les primeres forces franquistes arribades a la frontera. Des de cent metres enllà, assisteixo al canvi de bandes i a la primera manifestació d’entusiasme dels feixistes. Quan em decideixo, ara ja com a mesura de seguretat, a passar a l’acera francesa ens trobem amb el Ton de Vilanova i entrem definitivament a França, i acompanyats dels “allez, allez” dels soldats i guàrdies francesos, marxem carretera enllà. Pernoctem sota uns arbres a uns cinc quilòmetres de la vila del Voló. Els refugiats escampats aquí i allí donen amb els focs encesos un espectacle únic.

SAINT-Cyprien, 3 març del 1939

[...] Segons notícies oficioses, dintre breus dies els professionals de l’ensenyament sortirem d’aquest camp i ens traslladarem a un altre amb condicions millors vers Tolouse. Jo vaig a la primera llista que portaren, per tant si hi ha lògica, seré dels primers en sortir. No sé si a vosaltres la policia us ha fitxat. No recordo si ho deia en alguna altra lletra. Dilluns farà quinze dies que vàrem ésser reclamats per poder aconseguir el trasllat al camp que més amunt esmento. Com que els fixa’t ha estat llarg, degut al nombre de mestres que s’han concentrat aquí (uns 400) pensem que la cosa no pot anar per massa llarg ja [...] Veig que us doneu bona vida. Jo estic bé i aguanto millor que molts companys. El que ací fastigueja és la colitis eterna. La guareixes un xic i al menjar novament se’t reprodueix. Aquesta nit he tingut de córrer molt i he arribat just a la platja. Tornaré a medicar-me amb bismut i penso que aviat estaré bé. Tens colitis i una gana esfereïdora. Jo menjo pa torrat a tot drap, una mica de llet i xocolata. No provo de broma ni les mongetes ni les llenties. El problema com fàcilment pots copsar està en la sortida a un paratge amb condicions salubres millors i això sembla que aviat ho aconseguirem.

SAINT-Cyprien, 4 i 5 de març del 1939

[...] Et preocupes per mi i no mereixo tant. Jo ja t’ho deia en les meves [cartes] anteriors, aguanto ferm i bé. La vida que portem ací si no fos per les activitats que nosaltres mateixos hem creat seria del més salvatge. Figura’t una sèrie de camps que agafen un quilòmetre de llarg i tot plens de xaboles i barraques de les més variades formes i col·locació. Aquestes arriben fins a pocs metres de la platja, lloc on hom efectua una de les necessitats fisiològiques.”