Ramon Boix Marsellès

“Dime­cres, 23 de febrer del 1939.

Escric ja des de França. Ja fa dotze dies que hi som. Acam­pem en una tenda de cam­pa­nya a les imme­di­a­ci­ons d’un poble de la Cata­lu­nya fran­cesa, Prats de Molló. Des del dar­rer comen­tari que resta escrit només vaig dor­mir cinc dies en llit i ja no l’he vist més. De Puig-alt de Ter [Sant Joan de les Aba­des­ses], on vam res­tar fins al dia 7 o 8 d’aquest mes, marxàrem a Cam­pro­don, on s’hi muntà encara hos­pi­tal. Dos dies després, partírem vers el poble català de la fron­tera amb la veïna República de França ano­me­nat Molló, i d’allí, al dia següent, a la mateixa línia fron­te­rera (coll d’Ares), on acampàrem al ras dos o tres dies. Al cap d’aquests, com a cap de les for­ces d’intendència de l’hos­pi­tal vaig pas­sar la fron­tera per entrar a refu­giar-me en ter­ri­tori francès i a les imme­di­a­ci­ons ja dites estem fent vida de con­cen­trats. [...]

Quan arribàrem a Molló, l’espec­ta­cle fou emo­ci­o­nant. Tota la car­re­tera estava plena de cami­ons, cot­xes, sol­dats a cavall i els més a peu. Al cap de la car­re­tera de Molló hi havia una sèrie de caps i ofi­ci­als que amb molta ener­gia feien bai­xar els ocu­pants dels cot­xes i cami­ons i imme­di­a­ta­ment els incen­di­a­ven fent-los des­pe­nyar al fons del bar­ranc. Aquest espec­ta­cle trist i emo­ci­o­nant: uns vehi­cles de foc es tira­ven amb violència al pro­fund des­ni­vell fent un soroll for­mi­da­ble acom­pa­nyat mol­tes vega­des a més de l’esclat de bom­bes i gra­na­des de mà. I quan la nit apa­regué més que una vall de des­trucció i de ruïna sem­blava un camp immens on es ren­dia culte al foc o bé les tra­di­ci­o­nals fogue­res de Sant Joan en plena i com­pacta efer­vescència. Més amunt, al cap­da­munt del Piri­neu es veia un espec­ta­cle sem­blant produït pels fugi­tius que mar­xa­ven i que acam­pa­ven a la mateixa rat­lla fron­te­rera. [...]

El comiat a Espa­nya fou sen­zill però molt emo­ci­o­nant i dramàtic: vaig for­mar les for­ces en fons de a dos, i el comis­sari Ara­cil els dirigí uns mots que foren escol­tats amb molta emoció. A la fi es vic­to­rejà a Espa­nya, a l’exèrcit popu­lar i a França aco­lli­dora. Jo, veri­ta­ble­ment des­cen­trat per l’emoció, vaig evo­lu­ci­o­nar sen­zi­lla­ment i el grup i emprengué la marxa, no sense abans haver estre­nyut, ells, per­so­nal­ment, les mans d’alguns amics i caps. Jo, moti­vat, per l’emoció al·ludida, no em recor­dava d’aco­mi­a­dar-me de ningú i el bon amic i cap de sani­tat Vilar, m’ho feu notar. Lla­vors, ens abraçàrem for­ta­ment i ens comu­nicàrem el nos­tre desig de llui­tar per l’anti­fei­xisme allí on fos. Segui­da­ment n’abrací d’altres i empès per les llàgri­mes i el dolor, tota embar­bus­sada la gorja, vaig adreçar per última vegada la mirada a Cata­lu­nya i emprenguí el meu camí d’emi­grant.”