Fraternitat Cirera López

Quadern amb el text de Fraternitat Cirera durant la seva estada a Maylly, l’abril de 1939. ARCHIVES DÉPARTEMENTALES DE SÂONE ET LOIRE.

Fraternitat Cirera López (Vilassar de Dalt, 1920 - Perpinyà, 2010) era la filla de Sebastià Cirera Manent, també anomenat el “manquet del Tint de Baix” (Vilassar de Dalt, 1888 - Pià, Rosselló 1982) el darrer alcalde de Vilassar de Dalt abans de la dictadura franquista i representant de la CNT. Van marxar a l’exili a principis de febrer del 1939 passant per Darnius i el coll de Lli, quan ella tenia 18 anys. Va ser redistribuïda amb la seva mare a un refugi de Chalon-sur-Saône (departament de Saona i Loira), mentre que el seu pare i germans van anar als camps de concentració d’Argelers i Bram (departaments dels Pirineus Orientals i Aude, respectivament). L’abril del 1939, la Fràter –el nom amb què tothom la coneixia– va escriure un breu text biogràfic, Souvenirs de la Guerre d’Espagne. Ce que j’ai vu en Espagne. El setembre del 1939, amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, va ser enviada amb la mare a Perpinyà, on després d’uns dies al camp dels Haras, van ser internades al camp d’Argelers durant nou mesos. Es va casar amb un altre exiliat català, Josep Fortuny (Barcelona, 1918 - Perpinyà, 2012) i van viure a Ribesaltes i a Perpinyà. El text està extret d’una entrevista oral del 2007 feta per l’historiador Miquel Serrano i que es conserva al MUME.

“Vam haver de deixar la meitat dels paquets i només portar el que podíem dur a sobre”

“Vam marxar de Vilassar amb un camió, amb la família i alguns refugiats que eren amb nosaltres. Era finals de gener del 1939 [...] Darnius estava ple de gent [...] Vam passar la nit allà, amb matalassos per terra, i després l’endemà dematí vam anar amb el camió i vam fer un tros de carretera fins un camí de terra. Llavors vam haver de deixar la meitat dels paquets i només portar el que podíem dur a sobre i vam pujar per la muntanya i vam anar a sortir a l’altre costat, a les Illes, i també estava ple de gent, però vam tenir la sort de poder dormir en una casa que ens van deixar entrar i dormir tots en una habitació, érem deu o onze. I d’allà a les Illes ens van venir a buscar uns camions i ens van portar cap al Voló, on tots els camps que hi havia per allà ja eren plens de refugiats[...] Al cap de dos o tres dies van venir els gendarmes [...] i a les dones i els nens ens van pujar en un tren de mercaderies vell fins a Chalons-sur-Saône, al centre de França, per fer quatre-cents quilòmetres vam estar tres dies, anava molt lent. I d’allí ens van distribuir en grups de trenta persones a pobles del voltant i vam anar a parar a Mavilly-Mandelot, a una sala de ball que havia estat una quadra de vaques. Érem una trentena de refugiats i els primers dies vam estar en quarantena, perquè l’alcalde, que era un feixista i de la pell de Barrabàs, deia que portàvem microbis i ens feia la vida impossible tant com podia. En canvi, el metge que van portar, que era francmaçó, ens va ajudar molt. Pocs dies després de l’inici de la Guerra Mundial ens van pujar a un altre tren i ens van portar a Perpinyà, però no sabíem ben bé on ens portaven i molta gent tenia por que ens tornessin a Espanya. Abans d’arribar a Argelers vam estar unes tres setmanes a Perpinyà en unes antigues quadres de cavalls [camp dels Haras] sense vàters.”