Lluïsa Miralles Forcadell

Refugiats esperant a l’estació del Voló-Pertús per pujar als trens, el 4 de febrer del 1939 FONS PARTICULAR XAVIER ANDREU (ORRIOLS).

Lluïsa Miralles Forcadell (Ulldecona, 1928) era filla de Vicent Miralles Viscarro (1904-1975), el darrer tinent d’alcalde d’Ulldecona abans de la dictadura franquista. Va marxar del poble quan va ser ocupat l’abril del 1938 i va deixar una part de la família allà: el germà petit, malalt, i els avis paterns i materns. Mentre el pare era al front, la Lluïsa i la seva mare es van refugiar a Martorell i després a Portbou, on van estar uns mesos. Finalment, amb la seva mare, a finals del gener del 1939, van arribar a França durant la retirada. El pare anava amb l’exèrcit i va anar directament al camp d’Argelers. Elles, al cap d’uns mesos a la Torre d’Elna (departament dels Pirineus Orientals) es van poder reunir amb el pare, un cop va poder sortir d’Argelers, a la Bretanya francesa (Rennes). Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, amb 10 anys, va ser internada amb la seva mare a Argelers entre el setembre del 1939 i l’abril del 1940. Amb l’ocupació alemanya de França, el juny del 1940, es van establir a Bourges (Departament del Cher), i els alemanys van detenir el seu pare, que va estar empresonat uns anys. El 1947 es va casar a París amb un exiliat català i exdeportat a Mauthausen, Miquel Serra Grabulosa (Roda de Ter, 1921 - Perpinyà, 1989) i van viure a París, Caen i Perpinyà. En els anys cinquanta, la seva mare va poder tornar a Catalunya i es va retrobar per primer cop amb el germà petit de la Lluïsa, després de dotze anys. Miquel Serra i Lluïsa Serra van formar part dels exdeportats i familiars que van fundar, el 1962, l’Amical de Mauthausen a Barcelona. Actualment, la Lluïsa viu a Perpinyà. Aquests fragments són fruit d’una entrevista oral del 2007 feta per l’historiador Miquel Serrano a Perpinyà, un testimoni que es conserva al MUME.

“Passàvem moltes penes i gana i gent que moria, però això d’anar a escola va ser una gran cosa”

“El meu germà es va quedar amb els avis, perquè era petit i estava malalt, i la meva mare i jo vam marxar cap a Barcelona el 5 d’abril del 1938. Crèiem que serien quatre dies, o unes setmanes o uns mesos, com a molt, i al final vam estar més de deu anys sense tornar a veure el meu germà i els avis.

[...] Quan els feixistes van arribar al poble, a Ulldecona, el meu pare, la meva mare i jo ja no hi érem, i van anar a agafar el meu avi, el pare de la meva mare. El van portar a la presó a Tortosa, després a Saragossa i després a la presó franquista de l’illa de San Simón, a Galícia, on va estar uns tres anys presoner, acusat de tenir un sogre roig.

Quan els feixistes estaven a Barcelona, el meu pare estava a l’hospital d’Olot. Però després va tornar al front fins al final. Nosaltres vam estar fins al maig a Martorell i, des de llavors, vam passar els darrers mesos de la guerra a Portbou, amb una família de refugiats de Toledo, on fins i tot anava cada dia amb el trenet fins a Cervera a una escola de la Creu Roja. En aquesta escola ens donaven esmorzar, dinar i berenar. Llavors, al final de l’ocupació de Catalunya, vam passar la frontera el 31 de gener, a migdia, la meva mare i jo soles. Estàvem allà a la frontera i ja ens van deixar passar. Als soldats no els deixaven passar. La sort va ser que la mare tenia coneguts a la Torre d’Elna, familiars d’uns veïns d’Ulldecona, i ens van acollir un cop vam passar la frontera. Els diumenges anàvem a veure el meu pare a Argelers.

Vam estar a la Torre d’Elna fins al mes de setembre, però quan es va declarar la Segona Guerra Mundial els gendarmes ens van venir a buscar i la mateixa família ens van portar al camp d’Argelers en carro.

Al camp hi havia una escola, i apreníem el castellà. Cada dia anàvem a l’escola del camp d’Argelers. Passàvem moltes penes i gana i gent que moria, però això d’anar a escola va ser una gran cosa. I un dia un gendarme em va ajudar a passar al camp dels homes i vaig estar tot el dia amb el meu pare i a la nit em va deixar tornar al camp de les dones. Hi havia un barranc que separava els dos camps i dues tanques de filferros. El meu pare era encarregat de la barraca i a la seva barraca cadascú tenia una tasca en relació a l’organització del menjar. A la barraca, quan algú rebia un paquet, com nosaltres, que ens ajudava aquella família de la Torre d’Elna, el compartíem entre tots.

[...] Una nit vam sentir durant hores un home que cridava «socorro, socorro» i l’endemà vam saber que era un home que volia passar al camp de les dones perquè havia sigut pare, però un senegalès el va matar d’un cop de baioneta.

El meu pare, poc després, va sortir del camp per treballar de corretger de la cavalleria per l’Exèrcit Francès a Rennes, a la Bretanya. El pare va fer gestions per treure’ns del camp i vam poder retrobar-nos a Rennes l’abril del 1940. A Rennes hi vam estar fins que els alemanys van entrar i nosaltres davant fugint i ells darrere fins que vam arribar en camió fins a Tulle i Bourges, però els alemanys ja hi havien arribat. El temps de la guerra era un desespero, sempre buscant, buscant, i les puces, les xinxes, els polls i tota la misèria, això no us ho podeu imaginar, en aquests centres que ens posaven. Vam estar a la zona ocupada pels alemanys, on el meu pare va poder treballar de sabater, a un camp d’aviació controlat pels alemanys, fins que van denunciar el meu pare per activitats de la resistència, el 1943, i el van empresonar fins que es va acabar la guerra.”