Comença el partit

Qual­se­vol judici és, en si mateix, un món, i el que ha començat pel procés no n’és l’excepció; una cosa dife­rent és que aquest judici, a diferència de molts altres, mar­carà una pàgina impor­tant de la història de Cata­lu­nya, d’Espa­nya i d’Europa pel que hi ha en joc. Sobre la reso­lució ja m’he pro­nun­ciat mol­tes vega­des i, tot i que con­fio a equi­vo­car-me, no hem d’espe­rar grans coses perquè el més relle­vant no serà el resul­tat d’aquest par­tit, sinó com es jugui de cara a les eta­pes següents.

Aques­tes pri­me­res tres ses­si­ons han ser­vit, en qual­se­vol cas, per rati­fi­car-nos en diver­ses idees que hem anat sos­te­nint des de fa molt temps i que es poden resu­mir en el caràcter polític que té aquest judici, en el fet que sobre una ins­trucció nefasta és impos­si­ble cons­truir un pro­ce­di­ment amb garan­ties i en el fet que el pre­si­dent del tri­bu­nal, Manuel Marc­hena, sense experiència en judi­cis d’aques­tes carac­terísti­ques, farà gala de dues de les seves bases prin­ci­pals: el conei­xe­ment jurídic i les for­mes.

Sí, s’ha de reconèixer que, amb inde­pendència de l’ús que en faci, el jutge Marc­hena en sap, de dret, i que no perdrà l’ocasió de fer veure als pre­sents i al públic en gene­ral que els seus conei­xe­ments jurídics són amplis, com ha demos­trat amb la seva manera de des­pat­xar –el verb és aquest– les qüesti­ons prèvies plan­te­ja­des per les defen­ses.

També s’ha de des­ta­car que sap per­fec­ta­ment que tot el món, i mai més ben dit, l’està obser­vant, per la qual cosa men­tre acon­se­gueixi con­tro­lar-se i man­te­nir les for­mes podrà donar l’apa­rença de bon dret i de diri­gir amb equa­ni­mi­tat el judici, com si les for­mes fos­sin el fons de la qüestió...

De les dues pri­me­res ses­si­ons, les dedi­ca­des a qüesti­ons prèvies, és neces­sari des­ta­car que, final­ment, han que­dat expo­sa­des les múlti­ples irre­gu­la­ri­tats come­ses al llarg de la ins­trucció i els drets fona­men­tals que han estat vul­ne­rats.

La res­posta a aques­tes qüesti­ons prèvies, per part de la fis­ca­lia, no ens ha de cri­dar l’atenció, perquè la seva posició sem­pre ha estat molt clara i se sus­tenta en una esotèrica visió de la rea­li­tat i en una inter­pre­tació anti­de­mocràtica de les nor­mes que es pre­te­nen apli­car. Sí que s’ha de des­ta­car que, amb gran vehemència, han afir­mat, sense rubo­rit­zar-se, que en aquest judici el que s’està defen­sant és la democràcia… El que no han dit és que no són ells els que la defen­sen, sinó els que la debi­li­ten.

El paper de Vox no passa de ser dis­cret i anecdòtic, perquè en un judici sobra l’arrogància i la dogmàtica i es neces­si­ten els conei­xe­ments i l’experiència en el l’exer­cici pro­fes­si­o­nal; en qual­se­vol cas, quan es pretén fer un ús par­ti­dista del procés penal es ten­deix a des­cui­dar, fins i tot, les noci­ons més bàsiques del dret pro­ces­sal… El que sí que ha que­dat clar de les seves escas­ses inter­ven­ci­ons és que no estan allà per bus­car justícia, sinó per fer cam­pa­nya política i dei­xar en evidència la seva par­ti­cu­lar visió del que pot ser una Espa­nya diri­gida per ells.

Ara bé, el que tots hem de tenir clar és que un judici va molt més enllà del que hem vist fins ara i que si en tot judici hi ha moments bons, regu­lars i dolents, en un macro­ju­dici com el que ens ocupa, aquests “moments” seran dies o set­ma­nes.

Els moments bons, des de la pers­pec­tiva de les defen­ses, seran els dies en què decla­rin els acu­sats que, després de més d’un any, per fi, es poden expli­car i, en la mesura en què se’ls per­meti, espla­iar-se.

Els moments dolents, que arri­ba­ran i per als quals hem d’estar pre­pa­rats, seran aquells dies en què es prac­ti­qui la prova de càrrec, quan comen­cin a decla­rar els alts coman­da­ments de la Guàrdia Civil o quan decla­rin aquells mem­bres dels cos­sos i for­ces de segu­re­tat que, segons el relat ofi­cial, van ser agre­dits per la violència ambi­en­tal..., un con­cepte, per cert, introduït en la juris­prudència gràcies a Manuel Marc­hena.

Sí, ells tin­dran temps per expli­car la por que van pas­sar, com es van veure des­bor­dats per les mas­ses i com no els va que­dar més remei que fer ser­vir la força “mínima i indis­pen­sa­ble” per res­tau­rar l’ordre democràtic alte­rat per aquesta turba que només volia votar. Seran dies dolents en què ens hau­rem de car­re­gar de paciència en espera que arri­bin aquests altres dies regu­lars o bons en què es prac­ti­qui la prova de descàrrec, és a dir quan decla­ra­ran aquells que sí que van ser vícti­mes de la violència… poli­cial i que, a més, només pre­te­nien exer­ci­tar drets i lli­ber­tats de les quals la repressió no els ha de pri­var.

En qual­se­vol cas, el judici tot just acaba de començar i, com dic, hau­rem de treure el millor de cada sessió per cons­truir una bona línia de defensa per al par­tit de tor­nada