Anàlisi
Història d’una desavinença
La idea d’uns “Estats Units d’Europa” comença a prendre cos quan el diplomàtic i home de negocis francès Jean Monnet planteja la possibilitat de crear un “mercat comú” del carbó i de l’acer pel qual França i Alemanya gestionarien en comú els recursos d’aquests productes, fet que evitaria les guerres en el futur. El ministre d’Exteriors francès Robert Schuman el va tirar endavant i va proposar sotmetre la producció francoalemanya a una alta autoritat comuna (Monnet), en una organització oberta a altres països europeus. El resultat és la creació el 1951 de la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer), integrada per França, Alemanya, Itàlia i els tres països del Benelux. La CECA és l’embrió de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), fundada per aquests mateixos països el 1957 (Tractat de Roma).
La CEE representava el sorgiment d’una nova potència econòmica i Londres intenta alhora impulsar una zona de lliure canvi europea que el 1960 cristal·litza en l’European Free Trade Association (EFTA, Associació Europea de Lliure Canvi), que integren Àustria, Dinamarca, el Regne Unit, Noruega, Portugal, Suècia i Suïssa (el 1961 entra Finlàndia; el 1970, Islàndia, i el 1991, Liechtenstein). Això no obstant, el primer ministre conservador Harold Macmillan sol·licita per primera vegada l’ingrés del Regne Unit a la CEE el 1961, però la petició és rebutjada a instàncies del general De Gaulle, qui desconfiava de la política lliurecanvista del Regne Unit, de la seva visió de la política agrícola i, sobretot, de la seva vinculació als Estats Units. Per les mateixes raons és refusada la segona petició britànica el 1967. Tanmateix, ara el veto francès crea un profund malestar i Georges Pompidou accepta l’ampliació en la cimera de l’Haia del desembre de 1969. La incorporació té lloc el 1973 i l’entrada del Regne Unit comporta també l’ingrés de dos països de la seva zona d’influència, Irlanda i Dinamarca.
temors francesos
L’oposició francesa a l’ingrés del Regne Unit el 1961 i 1967 havia provocat les primeres diferències polítiques internes a la CEE. I, en part, els temors francesos es confirmen poc després de 1973: el Regne Unit exigeix una reducció de la seva contribució financera en compensació pels drets de duana que havia de percebre –i que no percep– i, sobretot, per les taxes agrícoles excessives que satisfà. Les reivindicacions britàniques eren jurídicament discutibles però, el març de 1975, el Consell Europeu accedeix, per raons d’equilibri polític, a les peticions de Londres. El 1980 i el 1984, s’adopten noves solucions de compromís, cedint ara a les pressions de Margaret Thatcher, primera ministre des de 1979.
De fet, més enllà de les crisis de mitjans dels setanta i els vuitanta, les relacions del Regne Unit amb les institucions comunitàries mai han estat fàcils. Sovint ha calgut negociar acords complementaris o adaptar alguns dels protocols (10 de 37) del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), que data originàriament del Tractat de Roma, i del Tractat de la Unió Europea (TUE) o Tractat de Maastricht de 1992, que dona origen a la Unió Europea (UE). En general, han estat protocols relacionats amb qüestions monetàries, econòmiques i financeres, amb la mobilitat de les persones i amb drets de la Carta dels Drets Fonamentals de la UE. Com assenyala Ricard Pérez Casado (La Unión Europea, 2017), tot plegat “traduïa de manera palmària els recels de la part que s’incorporava el 1973”. No cal dir que el Regne Unit no ha participat ni de la zona euro ni de l’espai Schengen, vigent des de 1995 i que suprimeix els controls –de persones i de mercaderies– a les fronteres entre els estats membres. Londres tampoc participa fins al 1990 del Sistema Monetari Europeu (SME), en vigor des de 1979 i que pretenia garantir l’estabilitat monetària i la convergència de les economies europees.
El 1993 es funda el United Kingdom Independence Party (UKIP), quan la crisi de principis dels noranta havia reduït el PIB per càpita britànic un 5% per sota de la mitjana comunitària. El 1999 obté tres escons en el Parlament Europeu, inclòs el de Nigel Farage, i durant els mandats dels laboristes Tony Blair (1997-2007) i Gordon Brown (2007-2010) situa progressivament en el centre del debat polític els costos de pertànyer a la Unió Europea. L’euroescepticisme latent pren fàcilment en amplis sectors del partit conservador i en alguns laboristes, sobretot en àrees industrials durament castigades per la crisi de 2008-2014. I així en el referèndum del 23 de juny de 2016 un 51,9% dels britànics vota per sortir de la UE.
Resta ara escriure el final definitiu d’aquesta història, ja que la majoria dels escocesos volen romandre a la UE –també els republicans nord-irlandesos– i l’Scottish National Party (SNP) exigeix un nou referèndum d’autodeterminació. Potser, en el fons, el problema és més anglès que no pas britànic.