La natura es revolta
L’escalfament global serà el xoc que provocarà grans canvis socials en la propera dècada? Com es gestionarà l’emergència climàtica? De moment, el que se sap segur és que les temperatures continuaran pujant i que hi haurà més catàstrofes naturals
CANVIS
El model econòmic i social actual agreujarà encara més els efectes de les catàstrofes naturalsGOVERNANÇA
Els efectes del canvi climàtic deixaran un món que serà molt més difícil de governarEn la propera dècada es faran més evidents els efectes del canvi climàtic i ens trobarem, cada cop més sovint, amb fenòmens meteorològics extrems, com sequeres, inundacions i onades de calor. En la qüestió meteorològica, tothom es veu amb cor de dir-hi la seva –sembla que hi ha un expert a cada ascensor–, però quan parlem de l’esclafament global ja hi ha evidències científiques més que suficients per començar a preveure què pot passar.
fenòmens extrems
A Catalunya es calcula que des del 1950 la temperatura mitjana de l’aire ha anat pujant 0,23°C cada dècada. Per als propers deu anys, però, s’espera que aquest augment sigui de 0,8°C, mentre que a mitjans del segle podria haver augmentat 1,4°C, segons els informes impulsats des de diversos organismes públics catalans. Bona part d’aquest increment es produirà durant els mesos d’estiu i afectarà sobretot les comarques del Pirineu, on podrien augmentar els incendis forestals. Pel que fa a les pluges, les previsions no són tan concretes, tot i que assenyalen un descens del volum de les precipitacions. Això sí, es preveuen més riscos naturals, però no es pot determinar si seran conseqüència directa del canvi climàtic o bé del model socioeconòmic actual.
Alguns exemples: l’envelliment progressiu de la població farà que hi hagi més col·lectius en situació de risc en cas d’onades de calor; el consum exagerat d’aigua a què estem acostumats agreujarà les conseqüències dels episodis de sequera i, com ja s’ha anat comprovat periòdicament, el fet de permetre la urbanització de zones inundables augmentarà la vulnerabilitat en cas d’aiguats, sobretot si es produeixen de manera sobtada. Les temperatures extremes, els grans incendis i els temporals de vent i de mala mar s’afegeixen a aquest escenari de catàstrofes naturals. Davant d’un panorama tan complicat, un dels objectius de l’Agenda 2030 –el full de ruta marcat per les Nacions Unides que té com a objectiu el desenvolupament sostenible– és prendre mesures no només per intentar mitigar el canvi climàtic, sinó també per assumir-ne les conseqüències. Tot plegat deixarà un món que sens dubte serà més difícil de governar.
GOVERNAR UN MÓN EN CRISI
Una de les teories més recents sobre com es gestionarà la crisi ambiental que ens espera és la del Leviatan climàtic, dels nord-americans experts en política teòrica Geoff Mann i Joel Wainwright. Situen les possibilitats de la governança en un doble eix, la qüestió de la sobirania i el model capitalista. Pel que fa a la primera, d’una banda hi ha l’opció de donar prioritat a les sobiranies nacionals per prendre decisions (un exemple serien les polítiques aïllacionistes, amb la presidència de Donald Trump o el cas del Brexit com a exemples); de l’altra, hi ha l’aposta per un model de governança global com a única sortida a aquest problema.
Pel que fa al capitalisme, l’opció és mantenir-lo o no. Això dona com a resultat quatre escenaris possibles per fer front al canvi climàtic. Si s’enforteixen les sobiranies nacionals i es manté el model capitalista, ens trobarem en una situació de campi qui pugui. “És el lema de Trump de make America great again. Una mena de carpe diem pel qual es continuen cremant totes les reserves de combustibles fòssils per privilegiar uns pocs, els seus”, explica Àngel Castiñeira, professor d’Esade i director de la càtedra sobre Lideratge i Governança Democràtica. Tanmateix, a aquest escenari, que seria completament insostenible, els experts li donen poc recorregut.
Una segona possibilitat seria el paradís dels ecologistes: una governança global basada en moviments locals que després de les desfetes provocades pel capitalisme busquessin models de decreixement, amb molta més austeritat. En aquest cas es podria desenvolupar una governança mundial on, per intentar mitigar l’augment de les temperatures i el tsunami ecològic, s’autogestionaria una nova economia circular no basada en el capitalisme. Aquest també es considera un model massa utòpic per fer-lo realitat, segons els responsables de la teoria del Leviatan climàtic.
autoritarisme ambiental
La tercera possibilitat és una governança nacional i autoritària amb un sistema alternatiu al capitalisme. Se l’anomena Mao climàtic, tot i que no es refereix estrictament a la Xina. Ara bé, la referència al líder comunista es justifica perquè en aquests moments el gegant asiàtic està molt més sensibilitzat amb la qüestió climàtica que no pas els Estats Units de Trump. “Des dels Jocs Olímpics del 2008 a Pequín, quan es van haver de tancar fàbriques perquè els atletes no podien competir, el govern xinès ha començat a canviar. I a l’Índia passa el mateix”, explica Castiñeira. Aquest model planteja que des d’un estat fort es lideri una transició energètica cap a models nets. No seria una solució global, però s’intentaria aplicar en països autòcrates amb governs molt centralitzats. “A diferència de la caiguda soviètica, on les autoritats no podien gestionar la complexitat d’un nou mercat i per això van col·lapsar, el canvi climàtic sí que es podria gestionar autoritàriament gràcies al big data. Les noves tecnologies ho permeten. De fet, segurament algunes autocràcies estan més ben preparades per a una globalització tecnològica que les democràcies”, diu Castiñeira.
“És dur –afegeix–, però des del punt de vista de la centralització aquests models tenen una capacitat de reacció més ràpida que les democràcies, que no creuen en el poder absolut, el limiten i el controlen. La democràcia és pensament lineal, és més lenta perquè ha de generar més consensos després de moltes discussions.” En canvi, un model autoritari es pot permetre saltar-se totes aquestes passes i actuar amb rapidesa. La Xina i les seves faraòniques obres d’infraestructures en són un exemple: el tren d’alta velocitat que uneix Pequín i Xangai, de més de 13.000 quilòmetres, es va programar el 2004 i el 2011 ja estava fet. Evidentment, el Mao climàtic implica menys legitimitat, però també més eficàcia, i per tant s’apropa més a la velocitat exponencial dels canvis que vindran.
LEVIATAN CLIMÀTIC
Finalment, el model que de moment sembla més aplicable segons els experts és el del Leviatan climàtic: una mena d’autoritat mundial que, sense renunciar al capitalisme, podria decidir en cada moment qui, quan i com pot emetre gasos amb efecte d’hivernacle, impulsant incentius o sancions als estats que compleixin o no les seves directrius. Estructures com les Nacions Unides o la mateixa Unió Europa es podrien consolidar en aquesta línia. Com que el planeta és el destí comú de tothom, i sense renunciar a la idea de creixement, s’imposaria la necessitat d’aquest govern global que intentaria “domesticar” tant com pogués el capitalisme.
Tot això, però, són possibilitats. Segons el professor Castiñeira, si hem de ser realistes, el més probable és que en la pròxima dècada no ens trobem amb cap d’aquests quatre escenaris. “Potser el que hi haurà seran governances en l’àmbit regional, tipus UE, NAFTA (el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord); Mercosur (l’Amèrica del Sud), APEC (Cooperació Econòmica de l’Asiàtic)... marcs regionals que assumeixin una estructura de govern global en aspectes que tinguin a veure amb la crisi climàtica”, explica.
El que sí que passarà segur, perquè ja s’ha començat a fer, és el trasllat d’allò que implica el canvi climàtic, a moltes altres disciplines, com la justícia, l’ètica, la política, l’economia... Aquests canvis ho afectaran tot. En aquest sentit, Castiñeira considera molt interessant la figura de Greta Thunberg. “Per primera vegada, els fills demanen explicacions als pares. Veiem com els canvis que es van produint en un primer nivell es traslladen a un segon amb més derivades. Davant del canvi climàtic: com viurem? Com farem justícia? Com actuarem correctament...?”, es pregunta el professor.
I mentrestant, què passa a Catalunya? Com a la resta del món, es treballa a empentes i rodolons. I entre els rodolons importants hi ha hagut l’aplicació del 155, que va paralitzar la Generalitat durant un any. Tot i això, el setembre passat es va aprovar l’Agenda 2030 i aquest any serà el de l’empenta del Pla nacional, que haurà d’incorporar tot tipus d’actors (empreses, sindicats, universitats, entitats...). També s’està treballant en l’àmbit de les ciutats, que hi tenen molt a dir.
nous estils de vida
Tal com explica Castiñeira, a Catalunya, com a tot arreu, hi ha els pioners, els negacionistes i els que s’esperen a veure què passa. “Si no tinguéssim l’elefant al davant en forma d’Estat espanyol no ens hauríem de despistar que la categoria no és Espanya, que és una terrible i dissortada anècdota. La categoria és com donarem resposta a tot això”, assegura. També és de l’opinió que la majoria dels polítics en són conscients, però saben que els primers que facin canvis poden tenir reaccions en contra, perquè aquests canvis afectaran profundament els estils de vida. “O ens hi posem tots, o sempre hi haurà qui es dediqui a fer només la viu-viu”, admet.
De moment, però, ja s’estan trencant algunes inèrcies, i a Esade s’està veient, per exemple, que les empreses comencen a demanar cada cop més perfils de directors de sostenibilitat. Però tot plegat espanta, i força: som més ràpids a entendre el problema que no pas a reaccionar.
Conscients del que mengem
En els pròxims anys es produirà una eclosió de les dietes veganes, vegetarianes i d’aquelles que redueixen el consum de carn i peix, no només per una qüestió moral o en benefici de la pròpia salut, sinó per les implicacions que té el consum de proteïna animal per al medi ambient. Cada cop es tenen més dades sobre com afecta allò que mengem al nostre entorn. Per exemple, als Estats Units s’ha arribat a la conclusió que el sistema alimentari contribueix al 30% de l’efecte d’hivernacle i aquest percentatge augmenta encara més quan es tenen en compte només els productes carnis. Tots els organismes internacionals coincideixen que en la lluita contra el canvi climàtic hi jugarà un paper molt important la transició dietètica, ja que no és sostenible continuar amb el model occidental actual, i molt menys exportar-lo als països en vies de desenvolupament. Sabem, per exemple, que deu porcions de verdures tenen el mateix impacte ambiental que una de carn de vedella. Tanmateix, perquè aquesta transició dietètica es produeixi és necessari fer entendre a la població de totes les classes socials que s’ha de canviar el model de consum. Si no és així i se segueixen les mateixes tendències que fins ara, els experts auguren que el 2050 la població en general tindrà una dieta basada en un 60% en calories buides, les que provenen d’aliments molt calòrics i sense nutrients, com el menjar ràpid, la pastisseria industrial i les llaminadures i aperitius. Això és catastròfic per a la salut humana, però també té un fort impacte ambiental, ja que per produir aquest aliments refinats es necessita molta més energia. Per tant, caldrà tornar a dietes equilibrades, amb la mediterrània com a millor exemple, consumir productes de quilòmetre zero –el transport també és una peça clau en l’escalfament global– i lluitar contra el malbaratament alimentari, que fa que un terç de tots els aliments que es produeixen al món no s’arribin a consumir.
Pèrdua de biodiversitat
El tritó del Montseny és una espècie catalana extremadament vulnerable. Es calcula que tan sols hi ha uns 1.500 exemplars en algunes rieres d’aquest massís, i els organismes internacionals la consideren una espècie en perill crític d’extinció. Tot i que s’ha aconseguit reproduir en captivitat, si el canvi climàtic provoca sequeres o incendis que afectin el seu reduïdíssim entorn, podria arribar a desaparèixer completament en la naturalesa. És només un exemple de la pèrdua de biodiversitat que comportarà aquest nou paradigma, que alguns experts ja anomenen “la sisena extinció massiva”, tenint en compte que la cinquena va passar fa 65 milions d’anys i va posar fi als dinosaures. Segons les Nacions Unides, en els propers anys entre mig milió i un milió d’espècies (dels vuit milions que es calcula que poblen la Terra), podrien desaparèixer per culpa de l’ús insostenible del sòl i dels recursos (en l’agricultura, la pesca, l’explotació forestal i la mineria), però també pels nous patrons climàtics –l’ós polar s’ha convertit en un símbol del que pot passar amb el desgel de l’Àrtic–, la contaminació i l’impacte de les espècies invasores. Això pot tenir conseqüències gravíssimes en tots els nivells: menys recursos naturals, desertització, plagues, pèrdua d’espècies que podrien ajudar a curar malalties, menys diversitat genètica...
L’empobriment biològic també afecta l’alimentació humana: fa tres generacions, i en l’àmbit de tot el planeta, existien 6.000 espècies de plantes que s’utilitzaven com a aliment. Ara són només 200, que han anat desplaçant les altres. I d’aquestes 200, n’hi ha només 9 que representen el 66% de la producció agrícola mundial. La situació als oceans encara és pitjor i, segons Greenpeace, amb només un augment d’1,5°C es podrien perdre el 90% dels esculls de corall de les zones càlides. Els oceans són clau per a la vida tal com la coneixem. Absorbeixen entre un 20 i un 30% del carboni procedent de les emissions de CO2, però això fa que es tornin més àcids i per tant tots els seus ecosistemes estan en risc. A tot això encara cal afegir el drama de la contaminació per plàstics: si no se’n redueix dràsticament la presència en mars i oceans es multiplicarà per deu en una dècada.
Refugiats ambientals
L’emergència climàtica afectarà tothom, no distingeix fronteres, però és evident que els països rics estaran més ben preparats per fer-hi front perquè hi podran destinar més recursos. Les poblacions més vulnerables seran les que pagaran la factura de l’estil de vida occidental, i com més pobres, més perjudicats. Un grup que preocupa especialment és el dels refugiats que ja viuen precàriament. Fa poc, l’ACNUR publicava la història d’un pescador de Nigèria, Hawali Omar, que sempre havia viscut a Baga, a la riba del riu Txad. L’home va haver de fugir amb la família pels atacs de les milícies de Boko Haram, que el 2015 van arrasar la població i van assassinar més de 2.000 persones, entre elles el seu pare. Amb 46 anys, va buscar refugi a l’altra riba del llac, en territori del Txad, però allà els seus problemes van continuar: tot i que les ONG li van facilitar una embarcació i xarxes, les espècies invasores s’havien apoderat de les aigües i feien gairebé impossible la seva feina. De fet, el llac Txad, que ha reduït un 90% la seva superfície des del 1960, és un terrible exemple de l’emergència climàtica i de com estan connectats tots els problemes provocats per la inconsciència humana: l’augment de temperatures i el descens de pluges el va assecant, s’han explotat de manera insostenible els seus recursos, al seu entorn s’han canalitzat rius i s’han fet presses que han posat fi als ecosistemes naturals, i milions de desplaçats per conflictes i guerres han augmentat la pressió sobre les seves aigües. La situació ja és pràcticament irreversible i s’haurà de veure en els pròxims anys què passa amb els 40 milions de persones que viuen en aquelles terres. No es pot parlar amb xifres concretes de les migracions ambientals, perquè també estan relacionades amb conflictes i pobresa, però si actualment hi ha més de 70 milions de desplaçats (dins del seu propi territori o a un altre país), es calcula que el 2050 seran més de 250 milions les persones que hauran hagut de marxar de les seves llars a causa de la pujada del nivell del mar, les sequeres i les catàstrofes naturals.
