Consensos dins i fora de les aules
En un àmbit tan complex com el de l’ensenyament serà necessari buscar consensos per poder garantir un model educatiu públic més equitatiu i eficaç. En la pròxima dècada, assistirem a grans debats sobre què s’estudia, com s’estudia, quan s’estudia i com es finança tot plegat
En el món de l’ensenyament hi ha canvis constants –cada govern canvia el projecte educatiu anterior–, però al mateix temps també hi moltes inèrcies que fan que sovint les classes que s’imparteixen a les aules siguin molt semblants a les de fa vint anys. El més probable és que en la propera dècada no hi hagi canvis significatius, però sí nous debats que prendran força.
l’abandonament escolar
“Les investigacions demostren que com més anys estudies més probabilitats tens de continuar estudiant tota la vida, i com més aviat deixes els estudis, més probabilitats hi ha que no els tornis a reprendre”, explica Mònica Nadal, directora de recerca de la Fundació Bofill. Per tant, els joves que deixen d’estudiar als 16 anys per incorporar-se al mercat laboral sense cap qualificació, segurament continuaran així fins que es jubilin.
Això comporta un mercat de treball degradat, precarietat laboral extraordinària, enormes taxes d’atur quan es produeix una crisi econòmica, problemes de salut... A més, un baix nivell d’estudis és probable que es reprodueixi en la generació següent. Cal trencar aquesta tendència. Ara bé, com?
“Molts joves es perden perquè no hi ha un bon nivell d’orientació en el moment de continuar després de l’ESO. N’hi ha que volen fer batxillerat, no se’n surten i després ho deixen. La formació professional (FP) ha guanyat prestigi i s’ha fet més específica, però continua faltant oferta pública, i hi ha molts alumnes d’entorns desfavorits que no hi poden accedir”, afegeix Nadal, que critica la falta de beques que incentivin continuar estudiant.
un nou BATXILLERAT
“No seria gens justificable que els nens i nenes que han començat la primària ara arribessin a un batxillerat que encara servís fonamentalment per preparar l’accés a la universitat”, deia a l’inici d’aquest curs el conseller d’Educació, Josep Bargalló, en una conferència a l’Associació de Mestres Rosa Sensat titulada L’escola del 2030. Deu reptes per al futur de l’educació. Bargalló creu que cal debatre una reforma de l’educació postobligatòria, i el seu departament ja s’ha posat en marxa: aquest any ha obert un nou batxillerat que permet obtenir, en tres anys, una titulació doble: de batxillerat i de cicle formatiu artístic de grau mitjà o de tècnic esportiu. Es tracta, per tant, d’impulsar un futur batxillerat més professionalitzador, ja que l’actual només està dirigit a aprovar la selectivitat, de manera que si finalment l’alumne no va a la universitat en realitat ha perdut el temps.
millorar l’ESO
Les dinàmiques pròpies dels instituts són les que de vegades provoquen el fracàs i l’abandonament escolar. “El salt de primària a secundària és molt gran i molts alumnes es perden perquè no troben un bon acompanyament”, assegura Mònica Nadal, que reclama més treball competencial i una revisió del currículum –els continguts que s’estudien– per decidir què és allò realment imprescindible, què seria desitjable i què és opcional i es pot aprendre en altres entorns. “S’ha de buscar una ESO que capaciti molt més per a la vida. Les mates, les ciències, la llengua... tot es pot estudiar de manera competencial. Això no va tant de saber molta gramàtica, sinó de saber parlar bé i de poder articular un discurs”, insisteix. I si es busca una formació més competencial, l’avaluació també ho ha de ser, de manera que en els propers anys és possible que els exàmens deixin de ser com els hem entès fins ara i s’apropin més a mostrar quines són les pròpies capacitats.
UN ‘MIR’ PER ALS DOCENTS
Per fer de mestre ara mateix se segueixen els mateixos passos que en els anys vuitanta. I això també canviarà. La formació inicial del professorat és un dels principals dèficits del sistema educatiu, tal com ha reconegut el conseller Bargalló. Per abordar aquest tema, una de les solucions que es planteja és generalitzar una mena de pràctiques obligatòries en centres de referència, semblants al MIR que fan els metges. Probablement, en la propera dècada també es reformarà la formació permanent dels docents, de manera que sigui més útil i adequada a les necessitats reals.
En aquesta formació jugarà un paper important el treball col·laboratiu, com ja passa en altres països europeus. “Ara ningú entra a les aules per veure què s’hi fa, no hi ha feedback entre els companys. En canvi, als països on es fan observacions i propostes de millora aquesta col·laboració es veu com una fortalesa. El problema és fer entendre que no es tracta de jutjar ningú, sinó d’ajudar a millorar, i fer-ho de manera pautada”, assegura Nadal.
ALUMNES més barrejats
En el futur hi continuarà havent alumnes d’origen molt divers i alumnes amb necessitats especials, a qui caldrà acompanyar en el seu procés educatiu. La resposta intuïtiva a aquests reptes seria separar-los per nivells..., però també és la resposta equivocada. “És la pitjor estratègia. S’ha comprovat clarament que, separant per nivells, els que van bé milloren una mica, però molt poc. Els que van normal es queden igual. I els que van malament, els que més necessiten l’escola, van molt pitjor. Si a aquests se’ls aparta, les expectatives dels docents baixen i les del mateix alumne, també. Hi ha problemes d’autoimatge, d’autoestima i de falta de motivació”, insisteix Nadal. En canvi, hi ha estratègies que funcionen millor, com ara formar grups heterogenis més petits i buscar tècniques concretes per evitar que l’alumne que és bo acabi fent la feina de tots. “De tota manera, també els alumnes bons reforcen l’aprenentatge quan fan un paper d’acompanyar un alumne amb dificultats”, afegeix.
Per tant, la diversitat s’ha d’entendre com una fortalesa, no com un problema, i el que cal és començar a trencar dinàmiques, encara que estiguin molt arrelades. També ho va assenyalar Bargalló parlant del currículum: “Cal plantejar-se com abordar l’educació afectiva i sexual i la cultura religiosa en una societat cada vegada més diversa. O si s’han de seguir dividint els cursos per edats, que segurament és la manera més còmoda d’organitzar-se, però no la més beneficiosa per a l’alumnat.”
posar fi al finançament lineal?
Segons les dades de la Fundació Bofill, Catalunya dedica a l’educació un 3,9% del PIB. A l’Estat espanyol, el percentatge és del 4,4% i al conjunt d’Europa, del 5,1%. “El tema del finançament és dramàtic. Si no té unes conseqüències catastròfiques és perquè hi ha una gran part dels docents molt compromesos i, sobretot, perquè hi ha molt cofinançament familiar”, insisteix Nadal. Efectivament, les famílies posen molts diners de la seva butxaca pagant no només les quotes de material, d’excursions i de menjador, sinó també activitats extraescolars, classes de reforç, idiomes... I això fa que, evidentment, les possibilitats de tenir una bona educació estiguin vinculades a la capacitat econòmica de les famílies.
Per això el conseller Bargalló va indicar a principi de curs una qüestió incòmoda: “Cal que totes les escoles, amb independència de la seva titularitat, tinguin el mateix finançament? El meu plantejament és que la igualtat pot arribar a ser terriblement injusta, i que el més just és l’equitat.”
Per Mònica Nadal, en el futur no tots els centres podran rebre els mateixos diners. “És legítim apostar i posar més recursos als centres que més ho necessiten, els que estan en entorns desfavorits, on les famílies no tenen recursos i els nens tenen mancances. I aquí també s’hauran de posar els millors docents, per tant s’ha d’incentivar econòmicament els mestres i professors més preparats i motivats, que hagin acreditat que poden acompanyar aquests alumnes”, assegura. Aquests incentius no haurien de ser necessàriament salarials –que també estaria bé–, sinó per exemple guanyant temps per apropar la jubilació. “Ara les millores salarials estan vinculades al temps que fa que treballes, però si ets un bon docent, si has assumit responsabilitats i estàs motivat, això gairebé no té reconeixement i no s’incentiva”, lamenta Nadal, que creu que el tema del finançament és un tabú que es trencarà els propers anys.
L’EDUCACIÓ FORA DE L’ESCOLA
Un altre debat que segurament s’obrirà és la necessitat de promoure polítiques públiques que fomentin l’aprenentatge fora de les escoles, ja que encara que s’intenti lluitar contra la desigualtat als centres educatius, si no es prenen mesures és inevitable que aquesta desigualtat es vagi eixamplant a fora. No totes les famílies poden portar els seus fills a museus, exposicions, activitats de barri, casals, esplais, caus i altres activitats educatives. I s’està veient que aquest àmbit també té molta importància formativa en competències de lideratge, de treball en equip, d’autonomia, de creativitat... “Això no vol dir que tot allò que sigui extraescolar hagi de ser obligatori, però sí que se li ha de reconèixer el valor que té i s’han de crear polítiques públiques al seu voltant. Tots els infants haurien de tenir oportunitats de lleure educatiu fora de l’escola. Les famílies de classe mitjana de determinats barris no donen a l’abast amb tota l’oferta que tenen; en canvi, en altres barris no hi ha absolutament res. A les tres de la tarda l’institut tanca les portes i ja no hi passa res més”, insisteix Nadal.
horaris decents
El tema dels horaris compactats als instituts és un dels més polèmics: en aquests casos la majoria dels joves no mengen res calent fins que arriben a casa a quarts de quatre de la tarda, com a molt aviat. I tothom coincideix que això no és saludable. Una de les propostes és que pugui dinar als instituts com es feia fins a les retallades del 2012, però això s’haurà de consensuar entre tota la comunitat educativa.
En la propera dècada també es podria fer realitat una altra reclamació lògica: que els centres no estiguin tancats a la tarda. “Hem de distingir l’horari lectiu, l’horari del docent i l’horari d’obertura del centre. S’han de buscar sistemes perquè tots els alumnes puguin utilitzar els centres per fer els deures, perquè molts no tenen ajuda a casa”, diu Nadal. Bàsicament, no té cap sentit que en el moment en què cal més educació, els instituts tanquin a les tres de la tarda. “És un malbaratament de recursos”, assegura la responsable de la Fundació Bofill. I això no vol dir fer més hores de classe, que ja s’ha vist que no es tradueix necessàriament en millors resultats educatius. De fet, aquí es fan moltes més hores lectives que en països de l’entorn i no serveix de gaire res. “El que veiem és que l’aprenentatge requereix un cert esponjament, diversitat de les matèries, alternança d’activitat física amb activitat mentalment més exigent, respectar els ritmes cronobiològics, respectar les pauses, i dinar a hores raonables”, remarca Nadal.
el llast de la segregació escolar
Ja fa temps que els experts en educació adverteixen del risc que suposa la segregació d’escoles i instituts, és a dir que en una mateixa zona geogràfica –barri o municipi– hi hagi centres on es concentrin els alumnes socialment desfavorits i altres centres on, per contra, s’apleguin els que no tenen tants problemes. “És un llast per a una millor educació. Si els que tenen dificultats s’ajunten tots, baixen les expectatives dels docents i dels alumnes. I si els estudiants no troben la diversitat a l’aula, no la trobaran a la societat. Si vivim en bombolles tindrem problemes de cohesió social, i en clau de país aquest és un tema estratègic”, insisteix Nadal. Una solució seria crear zones per triar escola amb públics més barrejats, perquè llavors augmentaria la probabilitat de diversitat, o bé fer polítiques per controlar la ràtio –la quantitat d’alumnes per aula– blindant els centres que pateixen segregació –i que solen tenir places perquè ningú hi vol anar– de manera que els nouvinguts es repartirien en altres escoles i instituts.
“La incorporació tardana s’ha de repartir entre la resta de les escoles i s’ha de repartir entre l’escola pública i l’escola concertada, que també està sostinguda amb diners públics. Ens hi juguem el futur. Hi ha nens que a part de la seva mestra no senten ningú més parlar en català, per tant, com l’han d’aprendre? Com se l’han de fer seva, la llengua? Hi ha nens que viuen en ciutats castelleres i que no saben què són els castells... S’han de prendre decisions. Hi haurà famílies a les quals no agradarà, però calen lideratges per afrontar aquest problema”, reclama la responsable de la Fundació Bofill.
En aquest camí és imprescindible guanyar-se la confiança de les famílies: si hi ha una escola amb molta segregació, amb nivells molt alts de rotació dels docents, amb les instal·lacions més precàries... com es pot convèncer la gent que hi porti els seus fills?
“Potser el que cal és sobreinvertir-hi, posar-hi, per exemple, una escola de música, o desenvolupar-hi un projecte innovador i atractiu. L’escola catalana, de la qual ens omplim molt la boca gràcies a la immersió lingüística, sí que genera molta segregació, entre centres públics i concertats i també dins dels públics. I això no serveix per crear teixit social i cohesió. Hem d’entendre que Catalunya és una societat diversa i que això no canviarà”, rebla.
un bon ús de la Tecnologia
La revolució tecnològica a les aules dependrà de posar aquests avenços al servei de l’aprenentatge. Per desgràcia, s’ha vist que l’origen social també marca els usos que es fan dels dispositius mòbils: les classes desfavorides en fan un ús purament de consum i, per tant, són més vulnerables a les estratègies comercials. Els adolescents de classes benestants, també, però al mateix temps els saben aprofitar millor, saben buscar la informació que necessiten, són molt més competents.
Aquest és un tema clau, però de moment l’escola no ho veu com un àmbit d’intervenció directa, de manera que, tal com adverteixen els experts, s’estan creant unes desigualtats molt grans. “Si l’escola no intervé acabarem tenint, d’una banda, gent molt competent i, de l’altra, directament víctimes. Persones consumidores passives, atrapades, sense sentit crític. I en un món digital és crucial saber què és fals, quines són les fonts bones i desenvolupar el teu propi criteri”, diu Nadal.
Els joves ja saben perfectament com usar el mòbil, la tauleta i l’ordinador, i el salt important en els pròxims anys serà passar de l’ús estrictament competencial de les noves tecnologies al seu aprofitament per generar continguts propis de qualitat. Un exemple, els currículums que prepararan els joves ja no seran un document de text, sinó directament altres tipus d’arxius amb què podran mostrar realment les seves competències i habilitats.
.
L’alumne, al centre
L’educació del futur mira cap a la neurociència, que ha demostrat que en el procés d’aprenentatge és bàsic la implicació personal de l’alumne. Si no veu que allò que ha aprendre té un sentit, difícilment consolidarà allò que aprèn. Els experts insisteixen que la dimensió afectiva és molt important i que als estudiants se’ls ha d’ajudar a connectar amb els seus interessos i les seves fortaleses. No es tracta de deixar-los estudiar només allò que vulguin, sinó d’aprofitar allò que els pugui picar la curiositat. Per exemple, si t’agrada el reggaeton, per què no es pot investigar d’on provenen els seus ritmes? Així s’obre la porta a nous coneixements i es fa que els alumnes es facin responsables del que estan aprenent. En paral·lel, per posar l’alumne al centre del procés serà imprescindible la figura del tutor que vagi més enllà de la simple tutoria acadèmica i que, per exemple, també ajudi l’alumne a triar les extraescolars que li poden anar millor. També hi ha d’haver més connexió entre escola i família, i que els pares puguin veure què fan els fills. La propera dècada potser es generalitzaran programes perquè les famílies participin molt més en la vida a l’escola, no tan sols com a espectadors en la festa de final de curs. Concursos, fires, jornades periòdiques de portes obertes o dies en què els pares i mares vagin a l’aula a explicar de què treballen (com veiem a les pel·lícules americanes), poden ajudar a establir més confiança i que els docents i les famílies no siguin antagònics, com passa sovint, ja que només es posen en contacte quan hi ha problemes d’una banda o de l’altra. Perquè si els alumnes veuen que hi ha una fluïdesa entre família i escola, sentiran l’escola més seva.
