Espais en transformació
Si es vol millorar el model educatiu és imprescindible canviar l’espai físic on estudien els alumnes. Les aules intel·ligents seran molt més flexibles i afavoriran noves estratègies pedagògiques
La societat ha canviat moltíssim en les últimes dècades. En el món de l’ensenyament es parla de “primavera pedagògica” i s’obren noves perspectives educatives, però paradoxalment les aules són gairebé iguals que anys enrere, simplement adequades a l’aparició de les noves tecnologies, amb pissarres digitals que substitueixen les tradicionals i ordinadors i tauletes que competeixen amb els llibres per l’espai a les motxilles. Els pupitres continuen sent incòmodes; l’espai, reduït; no hi ha aire condicionat els mesos que fa calor (i cada cop en fa més), als alumnes els costa quedar-se quiets...
És en aquest context que a Catalunya s’ha posat en marxa un projecte de recerca sobre aules intel·ligents, l’ Smart Classroom Project , gràcies a una convocatòria feta per RecerCaixa el 2016. “Ho vam proposar després de veure clarament que l’experiència a les aules ha de millorar. S’està parlant molt d’impulsar l’aprenentatge per indagació i col·laboratiu. Parlem de motivació, de gamificació... d’un munt de coses que tenen a veure amb com aprenem. Al mateix temps, però, veiem que els espais físics continuen sent els mateixos”, explica Guillermo Bautista, director d’aquest projecte liderat des de la UOC i que també té la col·laboració d’altres universitats (UB, UAB i UVIC).
Es tracta de buscar el benestar dels alumnes, que es passen moltes hores a classe i que no sempre en treuen prou rendiment. I de fer que els nous espais físics també generin noves metodologies. “Ens hem trobat amb escoles on ja n’estaven conscienciats i havien dut a terme alguns canvis, però de manera aïllada: perquè un venedor de mobles els havia fet una oferta, perquè algun docent havia viatjat a Finlàndia i havia vist les aules d’allà o perquè algun arquitecte o dissenyador s’havia posat en contacte amb l’escola... El que nosaltres hem proposat amb aquest projecte és que aquest canvi estigui basat en l’evidència científica”, explica Bautista. En una primera fase es va fer una enquesta a 850 professors d’infantil, primària i secundària sobre l’espai a les aules en tres dimensions: la pedagògica, l’ambiental i la digital. Aquí ja es va veure que a molts docents els costa imaginar-se les aules d’una manera diferent a com les coneixen. En una segona fase, es treballa conjuntament per redissenyar l’aula, en funció del model pedagògic del professor i de les necessitats dels alumnes. Els responsables del projecte són realistes i saben que les escoles i els instituts no s’enderrocaran per fer-los de nou: “Tot i així, comencem per la classe i després ja anirem veient com es trasllada aquesta filosofia a la resta d’espais.”
De moment, s’estan veient molt bons resultats gràcies a aquests espais flexibles i adaptables que ajuden a generar noves dinàmiques. “Són espais que faciliten molt la circulació, on els alumnes i els professors es poden moure i se senten més còmodes. Les aules van millor o molt millor pel que fa no només a la percepció de l’espai, sinó també a l’aprenentatge col·laboratiu i a l’autonomia dels alumnes. No és un espai bonic pel fet de ser bonic. Estem fent realitat aquesta idea tan estesa que l’alumne ha de ser el centre de l’ensenyament”, afirma Bautista. Ara bé, tot això té uns costos. Als centres on s’està duent a terme el projecte s’han hagut d’adaptar pressupostos, però també s’ha buscat el suport de les famílies, amb pares que hi han anat a pintar, d’altres que potser han pogut posar el parquet, amb jornades de bricolatge autoorganitzades... “Evidentment, també cal el suport, i el convenciment, de les administracions. El que demanem és que quan hi hagi la possibilitat d’invertir, aquesta inversió es faci amb seny i es fonamenti en la recerca”, conclou.
ON I COM US AGRADARIA FER CLASSE?
IRENE CASELLASAprendre a peu dret o manipulant objectes físics i experimentant-hi serà habitual a les classes del futur. A part de la flexibilitat i l’adaptabilitat, aquestes aules també haurien de tenir en comú la confortabilitat, la connectivitat –per treballar amb dispositius digitals–, la personalització –de manera que els alumnes facin seva l’aula i fins i tot disposin d’un espai personal per guardar objectes–, l’organització –per augmentar la funcionalitat dels recursos–, l’obertura a l’exterior, la seguretat –per proporcionar una sensació de confiança– i finalment la sostenibilitat. Això és el que ja s’ha aconseguit en aules de les escoles Roser Capdevila, de Sant Joan Despí; Miquel Martí i Pol, de Viladecans, i Lola Anglada, d’Esplugues de Llobregat; i als instituts Joaquima Pla i Ferreras, de Sant Cugat, i Icària, de Barcelona.
