UNA DÈCADA QUE DURARÀ ANYS

El pas entre una dècada que acaba i una altra que comença, com a pura convenció cronològica que és, no es fa mai deixant la porta tancada. La continuïtat de la història fa que només en comptades ocasions els talls que generen determinats successos siguin tan nets com per separar etapes amb solució de continuïtat. Els fets que han tingut lloc en el decenni que d’aquí a uns dies deixarem enrere ens seguiran interpel·lant, i en alguns casos ens continuaran perseguint com una amenaça o una hipoteca, durant els anys vint que estem a punt d’encetar i que pocs vaticinis ens conviden a pensar que, en l’àmbit global, hagin de ser tan feliços com, de manera més aparent que real, van ser qualificats els de la mateixa dècada del segle XX, la del xarleston i la ressaca de la Primera Guerra Mundial.

A Catalunya, en els anys que venen continuarà la llarga marxa cap a la plenitud nacional que va començar fa deu anys amb la coltellada contra l’Estatut. El temps i els successos extraordinaris i inimaginables que hem viscut en l’àmbit català ens han ensenyat dues coses que marcaran l’esdevenir a curt termini: que no hi ha marxa enrere possible, perquè l’Estat espanyol està determinat a diluir l’autogovern català fins a la liquidació, i que l’alliberament del jou catalanòfob compta amb un enemic més agressiu del que era imaginable en un context democràtic. Davant del magnífic repte col·lectiu en què estem embrancats, no hi ha lloc per al pessimisme.

Aquesta minúscula porció del planeta que és Catalunya ha estat immersa, naturalment, en altres situacions que depassaven la capacitat d’acció i de decisió local. En una dècada hem vist com els desplaçaments forçats de població s’han enquistat com a resultat d’unes polítiques globals nefastes per a l’equilibri polític general, amb Síria com a teatre principal del fracàs de la diplomàcia i la Mediterrània i la frontera entre Mèxic i els EUA com a escenari de la tragèdia. Ha estat una dècada de regolfada general, en aquest mar de conflictes solidificats, d’amenaça ambiental creixent i cicle econòmic, si no totalment depressiu, almenys depriment per les dificultats de retornar als bons anys del primer quinquenni del segle.

Seria objectivament ingenu intentar concloure que els anys deu del segle XXI seran recordats com una etapa brillant de la història de la humanitat, tot i que, comparativament, és evident que hi ha hagut decennis molt pitjors i més nefastos. Tanmateix, el principal risc dels homes i les dones que habitem aquest tombant de dècada és deixar-nos endur per la sensació que no hi ha res a fer per canviar les coses i revertir la realitat. Perquè en aquests últims anys també s’ha demostrat que la força del carrer pot ajudar a obrir molts ulls, a despertar moltes consciències i a reorientar algunes inèrcies. Des de La República, ho continuarem analitzant.