2020: la dècada disruptiva

ten­si­ons i desi­gual­tats

“Els pro­pers anys, la demo­gra­fia de la soci­e­tat haurà fet que els equi­li­bris que man­te­nien els sis­te­mes econòmics, soci­als i polítics del món esti­guin més ten­sats. Els sis­te­mes de soli­da­ri­tat inter­ge­ne­ra­ci­o­nal i de classe, l’estat nació com a figura que estruc­tura la soci­e­tat, la immi­gració... tot això són ten­si­ons que ani­ran a més en el futur. El que no sabem és si aques­tes ten­si­ons con­ti­nu­a­ran pro­vo­cant l’exclusió de cada cop més col·lec­tius del procés polític i, per tant, si hi haurà un aug­ment de les desi­gual­tats i un aug­ment de la des­a­fecció”, explica la politòloga inves­ti­ga­dora de la UAB Berta Bar­bet. També pot pas­sar que gene­rin una nova manera de fer política que bus­qui espais d’inclusió. “És a dir –afe­geix– repen­sar un pro­jecte que per­meti que la gent que no tin­gui recur­sos pugui millo­rar la seva situ­ació, un pro­jecte que no sigui el de la soci­al­de­mocràcia entesa només com un estat que recapta impos­tos, sinó una estruc­tura a un nivell dife­rent, pot­ser a nivell supra­na­ci­o­nal. El gran repte és si les ten­si­ons actu­als es tra­dui­ran en una reacció que per­meti tor­nar a incor­po­rar gent a la presa de deci­si­ons, o si segui­rem en aquesta dinàmica en què les ins­ti­tu­ci­ons dei­xen de repre­sen­tar el con­junt de la població.”

PAR­TI­CI­PACIÓ

Per l’expert en pros­pec­tiva Jordi Serra, el procés de pren­dre deci­si­ons col·lec­ti­va­ment s’ha d’expan­dir, s’ha d’enri­quir i s’ha de diver­si­fi­car. “És cert que avui dia tenim mol­tes opci­ons de par­ti­ci­pació, però pot­ser en el futur hi haurà qui voldrà esco­llir els seus repre­sen­tants d’una manera dife­rent, més aviat com esco­llim aquells que ens repre­sen­ten en temes mer­can­tils, amb una mena de con­tracte i uns paràmetres que, si el repre­sen­tant no com­pleix, per­me­tin fer-lo fora. Cadascú deci­deix fins on vols i fin quan vol que el repre­sen­tin”, asse­gura. “Per exem­ple, a mi ja em va bé que algú pren­gui deci­si­ons per mi en temes rela­tius a polítiques energètiques, perquè no en sé gaire, però si jo fos un expert en engi­nye­ria genètica, pot­ser lla­vors en aquest tema vol­dria deci­dir jo, perquè en sabria més que no pas un dipu­tat. Aquesta diver­si­fi­cació és pos­si­ble, però men­tal­ment ens costa molt. La tec­no­lo­gia va molt ràpida, però nosal­tres, cul­tu­ral­ment, no”, insis­teix.

EL FUTUR DE CATA­LU­NYA

Sobre el futur a casa nos­tra, el pro­fes­sor de ciència política de la UB Xavier Tor­rens veu com­pli­cat que a curt ter­mini aug­menti la par­ti­ci­pació política en els movi­ments soci­als “ja que acu­mu­len molt de temps amb una par­ti­ci­pació alta, que mos­tra fatiga; les dar­re­res pro­tes­tes ciu­ta­da­nes ja no han estat tan mas­si­ves com les d’abans”. En qual­se­vol cas, i sobre la pos­si­bi­li­tat que Cata­lu­nya asso­leixi la inde­pendència, Tor­rens creu que només s’albi­ra­ria un estat inde­pen­dent en forma de república si durant aquesta dècada es com­plis­sin dos fac­tors clau. “Pri­mer, que el per­cen­tatge de cata­lans favo­ra­bles a la inde­pendència arribés a ser de més del 50%. Segon, que es tornés a donar una fines­tra d’opor­tu­ni­tat, com la que va suc­ceir el 10 d’octu­bre del 2017, quan hi havia més de mil peri­o­dis­tes de tot el món mirant Cata­lu­nya, després de la bru­ta­li­tat poli­cial de l’1 d’octu­bre i el mis­satge bel·lige­rant del rei d’Espa­nya.”

Ara bé, creu impro­ba­ble que en la pro­pera legis­la­tura hi hagi una fines­tra d’opor­tu­ni­tat sem­blant. “Per tant, l’estratègia intel·ligent és esmerçar les siner­gies polítiques a cons­truir aque­lles estruc­tu­res d’estat pro­me­ses que mai van arri­bar a exis­tir i això només s’asso­lirà amb una aliança entre el govern català i el govern basc, entre ERC, Juntsx­Cat, el PNB, EH-Bildu i la CUP, en paral·lel al govern de coa­lició PSOE-Pode­mos”, con­clou.

ciu­ta­da­nia i ESTATS

Per Jordi Serra, la qüestió cata­lana demos­tra que l’Espa­nya que va sor­tir de la Tran­sició està “en fase supercrítica”. “Això vol dir que Cata­lu­nya podrà ser inde­pen­dent? En rea­li­tat no ho garan­teix. Només posa de relleu que el sis­tema espa­nyol està petant per les cos­tu­res i que no han sabut veure que el tema català era una opor­tu­ni­tat per por­tar-lo a un nivell supe­rior. Ara mateix les estats nació són més aviat part del pro­blema que de la solució. En un deter­mi­nat moment històric van per­me­tre avançar i treure el jou del feu­da­lisme, però ara s’han con­ver­tit en una altra mena de jou”, insis­teix.

Per això Serra creu que avenços com la ciu­ta­da­nia digi­tal d’Estònia són molt interes­sants i defi­nei­xen un altre tipus de par­ti­ci­pació. “Hi poden haver governs de base no espa­cial. Avui dia, la tec­no­lo­gia per­met gene­rar estruc­tu­res que no han d’estar vin­cu­la­des necessària­ment al ter­ri­tori. Les grans bar­re­res als grans can­vis no són físiques ni tec­nològiques, sinó cul­tu­rals i men­tals”, insis­teix.

Segons Berta Bar­beta, el que passi a Cata­lu­nya pot deri­var en tres esce­na­ris: que el con­flicte es torni més i més exclo­ent i amb molta més pola­rit­zació; que per con­tra s’hagi tor­nat més inclu­siu i hi pugui haver un debat del qual tot­hom formi part; o bé que el con­flicte es man­tin­gui, però fora de les ins­ti­tu­ci­ons, perquè aques­tes no el puguin ges­ti­o­nar.

“Aquesta pos­si­bi­li­tat seria con­ti­nuar amb el que s’ha fet fins ara. Les ins­ti­tu­ci­ons esta­rien des­con­nec­ta­des, tan­ca­des en si matei­xes, però con­ti­nu­a­rien les ten­si­ons en l’àmbit social. Tot ple­gat depèn molt dels lide­rat­ges que vagin sor­gint. Hi ha deci­si­ons que poden mar­car un canvi de rumb impor­tant i que no les podem pre­veure”, remarca.

GES­TI­O­NAR CON­FLIC­TES

Un dels dub­tes que es plan­te­gen per a la pròxima dècada és què pas­sarà amb els movi­ments popu­lis­tes, amb el benentès que aquest con­cepte s’uti­litza indis­cri­mi­na­da­ment. “Ano­me­nem popu­lisme coses que són molt dife­rents. Si l’ente­nem com un qüesti­o­na­ment de les ins­ti­tu­ci­ons majo­ritàries de la democràcia libe­ral tenim dues pos­si­bi­li­tats: que tin­guin un èxit esbor­ro­na­dor o que aca­bin fra­cas­sant perquè tam­poc ser­vei­xin per a res i dei­xin de ser relle­vants”, diu Bar­beta.

En canvi, també es pot enten­dre per popu­lisme una tendència que no con­sis­teixi tant a anar en con­tra de les democràcies libe­rals, sinó cap a repen­sar certs con­sen­sos cre­ats i can­viar cons­truc­ci­ons, per exem­ple la Unió Europa. “També pot ser que no fun­ci­oni, però si ho fa aniríem cap a un món on a poc a poc la política fos més inclu­siva i tornéssim a ser una soci­e­tat de pacte”, afe­geix.

En opinió d’aquesta politòloga, en funció de tot això podem anar cap a diver­sos esce­na­ris: la fi de les democràcies tal com les ente­nem i la con­so­li­dació de polítics de l’estil de Trump i Putin, que gene­ren con­flic­tes sense tenir en compte les neces­si­tats reals de la població; el fracàs dels popu­lis­mes i unes ins­ti­tu­ci­ons que es tan­quen en si matei­xes per gene­rar unes soci­e­tats molt tec­nocràtiques; o un esce­nari de popu­lisme “intuïtiu”, que replan­tegi con­sen­sos. “Tot això té rami­fi­ca­ci­ons, depèn de quin tipus de política tin­guem, tin­drem una deter­mi­nada res­posta a pro­ble­mes com el canvi climàtic, la immi­gració, les desi­gual­tats... Aques­tes res­pos­tes depen­dran d’allò en què s’hagi con­ver­tit la política: una nova eina més oberta, més tan­cada o que bàsica­ment con­tinuï fent el mateix”, asse­gura. Xavier Tor­rens, per la seva banda, veu pre­vi­si­ble que en els pròxims anys l’extrema dreta eixam­pli força més la seva influència en la soci­e­tat.

“Això ja no és un esce­nari futu­ri­ble, sinó la rea­li­tat crua des del començament de la dècada del 2020, almenys dels seus pri­mers anys. Malau­ra­da­ment, pujarà l’expressió de pre­ju­di­cis com el racisme, l’anti­se­mi­tisme, la xenofòbia, el mas­clisme, la LGT­BIfòbia i l’apo­rofòbia.” En paral·lel, un dels ele­ments que s’anirà con­so­li­dant i que ja estem vivint ara és la fi del bipar­ti­disme clàssic. A Cata­lu­nya, Tor­rens s’atre­veix a fer un pronòstic elec­to­ral. “El sis­tema de par­tits català que sor­girà de les noves elec­ci­ons cata­la­nes que es faran el 2020 con­duirà a un resul­tat elec­to­ral que obrirà un nou Par­la­ment català amb més pes dels par­tits inde­pen­den­tis­tes, amb aquest ordre: ERC, Juntsx­Cat, el PSC, En Comú-Podem, la CUP, Cs, PP i Vox”, afirma. I pel que fa al pano­rama espa­nyol, creu que que­darà con­cre­tat en dos par­tits a l’esquerra, soci­a­lis­tes i Pode­mos, i dos par­tits a la dreta, PP i Vox. “Tot ple­gat con­di­ci­o­nat sobre­tot per qua­tre par­tits sobi­ra­nis­tes: ERC, Juntsx­Cat, el PNB i EH-Bildu”, afe­geix.

més rep­tes

Tant en l’àmbit glo­bal com local, un altre dels grans rep­tes de futur serà posar fi a la cor­rupció. La tec­no­lo­gia pot aju­dar a fomen­tar la trans­parència en la presa de deci­si­ons dels governs i la ren­dició de comp­tes, però segons recorda Tor­rens “la cor­rupció només dis­mi­nuirà a mesura que s’incre­men­tin els judi­cis amb penes de presó i les pena­lit­za­ci­ons als matei­xos par­tits polítics”. També està força clar que els avenços tec­nològics per­me­tran votar en línia de manera segura, només hau­rem d’espe­rar a veure en quin moment con­cret es farà aquest canvi del vot en paper al voty electrònic. I els nous sis­te­mes de segu­re­tat a inter­net hau­rien de faci­li­tar que les dades no es pogues­sin mani­pu­lar. S’haurà de llui­tar con­tra els atacs cibernètics i con­tra el ter­ro­risme en tots els nivells. En aquest àmbit també jugarà un paper des­ta­cat la tec­no­lo­gia i la uti­lit­zació de dades i algo­rit­mes, però tal com indica Tor­rens, tot això s’haurà de com­bi­nar amb l’apli­cació de polítiques públi­ques de pre­venció de la radi­ca­lit­zació.

A un nivell més con­cret, aquest expert creu que el Bre­xit serà un cop dur a mitjà ter­mini, quan la Unió Euro­pea s’adoni que perd influència econòmica per la pèrdua d’un estat fort com ho és el britànic. “Tan­ma­teix, pro­ba­ble­ment els dos efec­tes més forts són la fines­tra d’opor­tu­ni­tat que s’obre per a Escòcia per fer un nou referèndum d’inde­pendència i l’ines­pe­rat esce­nari d’una reu­ni­fi­cació d’Irlanda del Nord amb Irlanda”, afe­geix.

NOVES GUER­RES

Pel que fa als con­flic­tes bèl·lics, la guerra a Síria es podria donar per aca­bada “però pros­se­guint les tràgiques con­seqüències per als refu­gi­ats i l’empo­bri­ment de milers de famílies sot­me­ses a un règim tirànic”. “El decenni del 2020 –indica Tor­rens– con­ti­nuarà por­tant guer­res al Pròxim Ori­ent men­tre no emer­gei­xin estats democràtics als països àrabs. Tris­ta­ment, només un país àrab ha fet una tran­sició democràtica: Tunísia.” També caldrà estar atents al que passi a l’Amèrica Lla­tina. “Molta gent ho des­co­neix, però el con­ti­nent amb més desi­gual­tats soci­als no és l’Àfrica, que sí és el més pobre, sinó l’Amèrica Lla­tina. La lluita con­tra la cor­rupció és la prin­ci­pal eina per com­ba­tre la pobresa lla­ti­no­a­me­ri­cana, però els governs lla­ti­no­a­me­ri­cans acos­tu­men a ser for­ta­ment cor­rup­tes, tant a la dreta com a l’esquerra”, con­clou. En qual­se­vol cas, tot això encara està per veure. Tal com diu Jordi Serra, la rea­li­tat com­plexa fa que sigui gai­rebé impos­si­ble deter­mi­nar com serà el futur. Tan­ma­teix, això no vol dir que no hàgim d’estar atents i pre­pa­rats. “Les mobi­lit­za­ci­ons demos­tren que hi ha gent que vol can­viar les coses. Després ja sabem que la rea­li­tat imposa les seves rebai­xes”, con­clou.