2020: la dècada disruptiva

tensions i desigualtats

“Els propers anys, la demografia de la societat haurà fet que els equilibris que mantenien els sistemes econòmics, socials i polítics del món estiguin més tensats. Els sistemes de solidaritat intergeneracional i de classe, l’estat nació com a figura que estructura la societat, la immigració... tot això són tensions que aniran a més en el futur. El que no sabem és si aquestes tensions continuaran provocant l’exclusió de cada cop més col·lectius del procés polític i, per tant, si hi haurà un augment de les desigualtats i un augment de la desafecció”, explica la politòloga investigadora de la UAB Berta Barbet. També pot passar que generin una nova manera de fer política que busqui espais d’inclusió. “És a dir –afegeix– repensar un projecte que permeti que la gent que no tingui recursos pugui millorar la seva situació, un projecte que no sigui el de la socialdemocràcia entesa només com un estat que recapta impostos, sinó una estructura a un nivell diferent, potser a nivell supranacional. El gran repte és si les tensions actuals es traduiran en una reacció que permeti tornar a incorporar gent a la presa de decisions, o si seguirem en aquesta dinàmica en què les institucions deixen de representar el conjunt de la població.”

PARTICIPACIÓ

Per l’expert en prospectiva Jordi Serra, el procés de prendre decisions col·lectivament s’ha d’expandir, s’ha d’enriquir i s’ha de diversificar. “És cert que avui dia tenim moltes opcions de participació, però potser en el futur hi haurà qui voldrà escollir els seus representants d’una manera diferent, més aviat com escollim aquells que ens representen en temes mercantils, amb una mena de contracte i uns paràmetres que, si el representant no compleix, permetin fer-lo fora. Cadascú decideix fins on vols i fin quan vol que el representin”, assegura. “Per exemple, a mi ja em va bé que algú prengui decisions per mi en temes relatius a polítiques energètiques, perquè no en sé gaire, però si jo fos un expert en enginyeria genètica, potser llavors en aquest tema voldria decidir jo, perquè en sabria més que no pas un diputat. Aquesta diversificació és possible, però mentalment ens costa molt. La tecnologia va molt ràpida, però nosaltres, culturalment, no”, insisteix.

EL FUTUR DE CATALUNYA

Sobre el futur a casa nostra, el professor de ciència política de la UB Xavier Torrens veu complicat que a curt termini augmenti la participació política en els moviments socials “ja que acumulen molt de temps amb una participació alta, que mostra fatiga; les darreres protestes ciutadanes ja no han estat tan massives com les d’abans”. En qualsevol cas, i sobre la possibilitat que Catalunya assoleixi la independència, Torrens creu que només s’albiraria un estat independent en forma de república si durant aquesta dècada es complissin dos factors clau. “Primer, que el percentatge de catalans favorables a la independència arribés a ser de més del 50%. Segon, que es tornés a donar una finestra d’oportunitat, com la que va succeir el 10 d’octubre del 2017, quan hi havia més de mil periodistes de tot el món mirant Catalunya, després de la brutalitat policial de l’1 d’octubre i el missatge bel·ligerant del rei d’Espanya.”

Ara bé, creu improbable que en la propera legislatura hi hagi una finestra d’oportunitat semblant. “Per tant, l’estratègia intel·ligent és esmerçar les sinergies polítiques a construir aquelles estructures d’estat promeses que mai van arribar a existir i això només s’assolirà amb una aliança entre el govern català i el govern basc, entre ERC, JuntsxCat, el PNB, EH-Bildu i la CUP, en paral·lel al govern de coalició PSOE-Podemos”, conclou.

ciutadania i ESTATS

Per Jordi Serra, la qüestió catalana demostra que l’Espanya que va sortir de la Transició està “en fase supercrítica”. “Això vol dir que Catalunya podrà ser independent? En realitat no ho garanteix. Només posa de relleu que el sistema espanyol està petant per les costures i que no han sabut veure que el tema català era una oportunitat per portar-lo a un nivell superior. Ara mateix les estats nació són més aviat part del problema que de la solució. En un determinat moment històric van permetre avançar i treure el jou del feudalisme, però ara s’han convertit en una altra mena de jou”, insisteix.

Per això Serra creu que avenços com la ciutadania digital d’Estònia són molt interessants i defineixen un altre tipus de participació. “Hi poden haver governs de base no espacial. Avui dia, la tecnologia permet generar estructures que no han d’estar vinculades necessàriament al territori. Les grans barreres als grans canvis no són físiques ni tecnològiques, sinó culturals i mentals”, insisteix.

Segons Berta Barbeta, el que passi a Catalunya pot derivar en tres escenaris: que el conflicte es torni més i més excloent i amb molta més polarització; que per contra s’hagi tornat més inclusiu i hi pugui haver un debat del qual tothom formi part; o bé que el conflicte es mantingui, però fora de les institucions, perquè aquestes no el puguin gestionar.

“Aquesta possibilitat seria continuar amb el que s’ha fet fins ara. Les institucions estarien desconnectades, tancades en si mateixes, però continuarien les tensions en l’àmbit social. Tot plegat depèn molt dels lideratges que vagin sorgint. Hi ha decisions que poden marcar un canvi de rumb important i que no les podem preveure”, remarca.

GESTIONAR CONFLICTES

Un dels dubtes que es plantegen per a la pròxima dècada és què passarà amb els moviments populistes, amb el benentès que aquest concepte s’utilitza indiscriminadament. “Anomenem populisme coses que són molt diferents. Si l’entenem com un qüestionament de les institucions majoritàries de la democràcia liberal tenim dues possibilitats: que tinguin un èxit esborronador o que acabin fracassant perquè tampoc serveixin per a res i deixin de ser rellevants”, diu Barbeta.

En canvi, també es pot entendre per populisme una tendència que no consisteixi tant a anar en contra de les democràcies liberals, sinó cap a repensar certs consensos creats i canviar construccions, per exemple la Unió Europa. “També pot ser que no funcioni, però si ho fa aniríem cap a un món on a poc a poc la política fos més inclusiva i tornéssim a ser una societat de pacte”, afegeix.

En opinió d’aquesta politòloga, en funció de tot això podem anar cap a diversos escenaris: la fi de les democràcies tal com les entenem i la consolidació de polítics de l’estil de Trump i Putin, que generen conflictes sense tenir en compte les necessitats reals de la població; el fracàs dels populismes i unes institucions que es tanquen en si mateixes per generar unes societats molt tecnocràtiques; o un escenari de populisme “intuïtiu”, que replantegi consensos. “Tot això té ramificacions, depèn de quin tipus de política tinguem, tindrem una determinada resposta a problemes com el canvi climàtic, la immigració, les desigualtats... Aquestes respostes dependran d’allò en què s’hagi convertit la política: una nova eina més oberta, més tancada o que bàsicament continuï fent el mateix”, assegura. Xavier Torrens, per la seva banda, veu previsible que en els pròxims anys l’extrema dreta eixampli força més la seva influència en la societat.

“Això ja no és un escenari futurible, sinó la realitat crua des del començament de la dècada del 2020, almenys dels seus primers anys. Malauradament, pujarà l’expressió de prejudicis com el racisme, l’antisemitisme, la xenofòbia, el masclisme, la LGTBIfòbia i l’aporofòbia.” En paral·lel, un dels elements que s’anirà consolidant i que ja estem vivint ara és la fi del bipartidisme clàssic. A Catalunya, Torrens s’atreveix a fer un pronòstic electoral. “El sistema de partits català que sorgirà de les noves eleccions catalanes que es faran el 2020 conduirà a un resultat electoral que obrirà un nou Parlament català amb més pes dels partits independentistes, amb aquest ordre: ERC, JuntsxCat, el PSC, En Comú-Podem, la CUP, Cs, PP i Vox”, afirma. I pel que fa al panorama espanyol, creu que quedarà concretat en dos partits a l’esquerra, socialistes i Podemos, i dos partits a la dreta, PP i Vox. “Tot plegat condicionat sobretot per quatre partits sobiranistes: ERC, JuntsxCat, el PNB i EH-Bildu”, afegeix.

més reptes

Tant en l’àmbit global com local, un altre dels grans reptes de futur serà posar fi a la corrupció. La tecnologia pot ajudar a fomentar la transparència en la presa de decisions dels governs i la rendició de comptes, però segons recorda Torrens “la corrupció només disminuirà a mesura que s’incrementin els judicis amb penes de presó i les penalitzacions als mateixos partits polítics”. També està força clar que els avenços tecnològics permetran votar en línia de manera segura, només haurem d’esperar a veure en quin moment concret es farà aquest canvi del vot en paper al voty electrònic. I els nous sistemes de seguretat a internet haurien de facilitar que les dades no es poguessin manipular. S’haurà de lluitar contra els atacs cibernètics i contra el terrorisme en tots els nivells. En aquest àmbit també jugarà un paper destacat la tecnologia i la utilització de dades i algoritmes, però tal com indica Torrens, tot això s’haurà de combinar amb l’aplicació de polítiques públiques de prevenció de la radicalització.

A un nivell més concret, aquest expert creu que el Brexit serà un cop dur a mitjà termini, quan la Unió Europea s’adoni que perd influència econòmica per la pèrdua d’un estat fort com ho és el britànic. “Tanmateix, probablement els dos efectes més forts són la finestra d’oportunitat que s’obre per a Escòcia per fer un nou referèndum d’independència i l’inesperat escenari d’una reunificació d’Irlanda del Nord amb Irlanda”, afegeix.

NOVES GUERRES

Pel que fa als conflictes bèl·lics, la guerra a Síria es podria donar per acabada “però prosseguint les tràgiques conseqüències per als refugiats i l’empobriment de milers de famílies sotmeses a un règim tirànic”. “El decenni del 2020 –indica Torrens– continuarà portant guerres al Pròxim Orient mentre no emergeixin estats democràtics als països àrabs. Tristament, només un país àrab ha fet una transició democràtica: Tunísia.” També caldrà estar atents al que passi a l’Amèrica Llatina. “Molta gent ho desconeix, però el continent amb més desigualtats socials no és l’Àfrica, que sí és el més pobre, sinó l’Amèrica Llatina. La lluita contra la corrupció és la principal eina per combatre la pobresa llatinoamericana, però els governs llatinoamericans acostumen a ser fortament corruptes, tant a la dreta com a l’esquerra”, conclou. En qualsevol cas, tot això encara està per veure. Tal com diu Jordi Serra, la realitat complexa fa que sigui gairebé impossible determinar com serà el futur. Tanmateix, això no vol dir que no hàgim d’estar atents i preparats. “Les mobilitzacions demostren que hi ha gent que vol canviar les coses. Després ja sabem que la realitat imposa les seves rebaixes”, conclou.