Retrobant el nord
L’acte de retorn a terres catalanes dels eurodiputats i d’homenatge als presos i exiliats posa el focus sobre una Catalunya Nord que mai ha donat l’esquena als veïns
DE L’1-O A LA REPRESSIÓ
El suport de la Catalunya Nord al procés arrenca amb els preparatius de l’1-O–“On podem trobar un llaç groc per a l’alcalde?”
Aquesta pregunta correspon a una trucada telefònica feta des del gabinet de l’alcaldia de Perpinyà a la delegació de la Generalitat a la mateixa ciutat efectuada el 31 d’agost del 2018, hores abans que la capital nord-catalana rebi la visita del president de la Generalitat, Quim Torra. L’alcalde de Perpinyà és Jean-Marc Pujol, del partit de dreta UPM, poc suspecte de connivència i simpatia envers l’independentisme català. L’anècdota exemplifica, tanmateix, l’actitud i la sensibilitat del món institucional local a la Catalunya Nord per la situació política al Principat, que des de l’octubre del 2017 ha experimentat una creixent empatia en defensa no pas del procés català sinó, bàsicament, dels drets civils i polítics davant el que tot el món menys l’Estat espanyol interpreta com un atropellament a la democràcia i a un concepte de republicanisme que, encara que sigui en versió francesa, està molt arrelat a la part de Catalunya escapçada el 1659 pel Tractat dels Pirineus.
Més enllà de l’èxit de convocatòria de l’acte convocat pel Consell per la República, l’escenari d’aquest retrobament de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí amb terres catalanes és des de fa mesos un punt d’ebullició de la resistència contra l’opressió espanyola en un microcosmos en què les picabaralles entre faccions catalanistes no deixen de ser un reflex a petita escala del que passa al Principat. Des dels històrics d’Unitat Catalana, vinculats a Convergència Democràtica, fins al Comitè de Solidaritat Catalana, vinculat a l’ANC, o els Angelets de la Terra, una associació de caire cultural, presidida actualment per Ramon Faura, revitalitzada com a entitat de solidaritat amb els presos i represaliats polítics que va organitzar l’última manifestació multitudinària a Perpinyà el 19 d’octubre passat.
A banda de l’onada de solidaritat dels últims dos anys, cal recordar que el suport a l’independentisme va ser clau en l’organització del referèndum de l’1-O, gràcies a la intervenció clandestina organitzada de manera impecable en un episodi històric que per a alguns nord-catalans connecta directament amb els capítols de la resistència durant la Segona Guerra Mundial.
SUPORT MUNICIPAL
La idiosincràsia de la política nord-catalana no ha aconseguit mai fer forta en l’àmbit electoral cap organització catalanista, per bé que la gran majoria de formacions que concorren a les conteses electorals, des de la dreta moderada fins a l’esquerra d’obediència francesa, intenten incorporar sectors del catalanisme a les seves llistes i, en aquest sentit, la proximitat dels comicis municipals francesos amb l’acte de Puigdemont a Perpinyà ha disparat la receptivitat de les autoritats i candidatures respecte al moviment republicà català. Tot i això, no es tracta de cap estratègia electoralista, ja que el compromís és inequívoc des de fa mesos i transversal, amb l’excepció del Front Nacional. Així, un centenar d’alcaldes de la zona (entre els quals el de Perpinyà, Jean-Marc Pujol; el de Prats de Molló, Claude Ferrer, i el de Pesillà, Jean-Paul Billès, aquests dos últims els més actius en el seu compromís) van signar el 4 d’abril del 2018 un manifest en què qüestionaven “la independència d’una justícia que ha inventat noves nocions com «violència sense violència» per justificar l’acusació de rebel·lió”, segons un escrit que el setembre passat van tornar a reivindicar a les portes de la sentència: “Reiterem la nostra crida perquè el nostre país i els de la Unió Europea pressionin perquè es reprengui el diàleg entre les parts i es trobin solucions respectant els drets de tothom.”
El director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, Josep Puigbert, explica que si bé el sentiment de catalanitat entès com s’entén al Principat, és bastant minoritari a la Catalunya Nord, “sí que hi ha un respecte bastant important en relació amb el procés”, segons assegura. “La majoria no té opinió formada sobre la independència o s’hi mostra escèptica o en contra i fins al 2017 costava explicar el procés en el món institucional nord-català, però a partir de la repressió desencadenada l’1-O han entès moltes coses”, afegeix Puigbert, que considera que la lluita contra la repressió espanyola enllaça amb la manera com la mentalitat política francesa té interioritzat el republicanisme i amb la catalanitat geogràfica i sentimental.
Per al vicepresident de la delegació nord-catalana del Consell per la República, l’escriptor Joan-Lluís Lluís, l’actitud dels catalans del nord s’inscriu en una “continuïtat històrica” que arrenca de l’amputació territorial derivada del Tractat dels Pirineus, quan l’altra banda de la frontera no només representa una barrera, sinó moltes vegades una protecció i un refugi per a perseguits. “És el sud que amb el tema de les urnes de l’1-O redescobreix el nord, però nosaltres hi hem estat des del segle XVII sempre que se’ns ha necessitat, ja sigui com a refugi de liberals perseguits pels absolutistes, en el temps dels carlins, dels fugitius de les quintes durant la guerra del Marroc o en l’exili republicà després de la Guerra Civil i durant el franquisme.” Aquesta solidaritat i germanor atàvica més enllà de la política va fer, segons el mateix Joan-Lluís Lluís, que “per part de molta gent, fins aleshores indiferents, la violència de l’1-O es rebés com a pròpia, convertint-la en una reacció no tant per la independència, sinó contra l’atac als drets humans.”
Una altra activista nord-catalana, Júlia Taurinyà (la conversa amb ella va tenir lloc abans que dimitís com a portaveu de la delegació del Consell per la República) va més enllà en l’evocació simbòlica del procés en l’imaginari nord-català: “Puigdemont ajuda a entendre molt bé què està passant perquè és vist com el De Gaulle català, que va liderar des de l’exili i que, per cert, també tenia molts opositors a l’interior”.
CARLES RIBERA
cribera@lrp.cat
PERIODISTA VINCULAT A PERPINYÀ
CARLES RIBERA
Entre el 1987 i el 1994, la Catalunya del Nord va tenir al quiosc un setmanari en català editat per El Punt, que va tancar el 8 d’abril del 1994, data a la qual correspon aquesta foto feta durant l’acte de comiat que van fer els treballadors i col·laboradors, entre els quals hi havia Carles Puigdemont (al centre de la imatge), aleshores periodista d’El Punt a Girona i un dels impulsors de l’expansió a la Catalunya Nord.
