Missatges des de Perpinyà

Des de fa anys, ens hem acostumat a catalogar qualsevol acte vinculat al procés com a històric. I, convocatòria rere convocatòria, hem anat omplint el calendari d’efemèrides sonades que hem concebut com un duel permanent amb l’Estat, però també amb nosaltres mateixos, amb la nostra capacitat de mobilització. Després de l’1 d’octubre del 2017, aquest duel s’ha mantingut i hem seguit acumulant fites, però la ressaca d’aquell dia encara no s’ha digerit del tot, tant per la divisió del bloc independentista com, sobretot, per la repressió desfermada per l’Estat. La convocatòria de dissabte passat a Perpinyà volia esdevenir una fita més, carregada de simbolisme per la seva celebració a l’altra banda de la frontera. Però, per damunt de tot, estava concebuda com un retrobament amb alguns dels exiliats després d’un torcebraç judicial i polític amb l’Estat; un torcebraç que, de moment, els ha permès seure al Parlament Europeu.

La gent que es va aplegar a l’esplanada del parc de les Exposicions des de moltes hores abans que comencés l’acte hi anava, novament, amb una vocació reivindicativa, però també amb l’ànim de celebrar una victòria i de retre homenatge a Clara Ponsatí, Toni Comín i Carles Puigdemont. A l’hora de la veritat, van ser milers de persones les que van omplir el recinte –200.000 segons els organitzadors i 110.000 en el recompte oficial– i també molts els que es van quedar sense poder arribar-hi. De fet, s’ha arribat a un punt que resulta ociós entretenir-se en recomptes d’assistents. La qüestió és que es va convertir en l’acte més multitudinari celebrat mai a Perpinyà, si exceptuem, com em recordava un amic historiador, aquella manifestació de vinyaters que va aplegar 170.000 persones el 1907.

L’acte va estar carregat de simbolisme. El retrobament entre els catalans d’un costat i de l’altre de la frontera va ser present en bona part dels discursos. El del delegat del Consell per la República a Perpinyà, Joan-Lluís Lluís, va ser el més emotiu. L’escriptor, que ha aconseguir superar les fronteres polítiques a partir de la paraula escrita, va recordar que la solidaritat entre catalans “existeix des del mateix moment en què francesos i espanyols van posar una frontera pel mig”, perquè “des del segle XVII, els catalans, del sud o del nord, han trobat a l’altre costat de la frontera refugi i acollida”. L’escriptor va admetre el declivi de la llengua catalana a l’altre costat de la frontera per l’acció repressiva de l’Estat francès, però també va remarcar que s’havia demostrat que era possible “ser català sense ser espanyol”.

Més enllà d’aquest simbolisme, que ja havia anunciat Carles Puigdemont quan expressava el convenciment de “trepitjar aviat terra catalana”, l’acte de Perpinyà ens va deixar molts missatges més. Hi ha qui hi voldrà veure un acte electoral, fet a mida de JuntsxCat i a glòria de Carles Puigdemont. De fet, la CUP va evitar participar-hi per aquest motiu. Esquerra, però, hi va ser present. És veritat que no hi havia cap conseller, ni tampoc el vicepresident o la secretària general del partit, però s’hi va poder veure el portaveu a l’Ajuntament de Barcelona, Ernest Maragall, i la del Parlament, Anna Caula. Tanmateix, les presències més destacades d’ERC van ser les de Marta Rovira i Oriol Junqueras, els dos grans referents del partit. Quan va intervenir aquest darrer, alguns van afinar l’oïda per mesurar la intensitat dels aplaudiments o dels xiulets. Per cert, posats a interpretar missatges, hi ha qui sembla obsedit a instal·lar xiulòmetres en cada acte, en cada intervenció, talment com si fos necessari la unanimitat absoluta o com si les discrepàncies o les dissensions es mesuressin a cop de xiulet o aplaudiment i no a partir de les declaracions dels líders polítics o les votacions al Parlament, que és allò realment rellevant.

L’acte es va centrar en un reconeixement als tres eurodiputats que, de moment, han aconseguit superar tots els embats judicials de l’Estat. Tres intervencions i tres missatges, clarament diferenciats. A partir del discurs que ja havia fet a Brussel·les, Toni Comín va centrar la seva intervenció a repassar les derrotes que ha acumulat l’Estat en aquests darrers dos anys i va destacar: “El dret a l’autodeterminació ja el vam exercir, i vosaltres el vau defensar, però el respecte d’aquest dret, per desgràcia no el guanyarem només a les urnes, que també, haurem de fer més coses pacíficament, democràticament.” Carles Puigdemont, per la seva banda, va assumir un paper molt més institucional. No va voler entrar en polèmiques i va obviar referir-se al diàleg. De fet, probablement no calia, perquè la imatge de la taula que s’ha reunit amb el govern espanyol també apareix associada a quatre persones de la seva màxima confiança. Puigdemont es va centrar a fer pedagogia del Consell per la República, va convidar la gent a preparar-se per l’embat amb l’Estat i va demanar que no esperéssim temps millors “perquè els temps millors ja són aquí”. Les seves crítiques es van concentrar, exclusivament, en “l’abús i injustícia” de l’Estat espanyol. El president a l’exili va ser “rebut com una estrella del rock”, com titulava Europe 1. I no només va rebre un bany de masses al parc de les Exposicions, sinó que divendres va ser rebut triomfalment en un partit de la USAP i, lluny de fer-li el buit, va rebre els honors de les autoritats, inclòs l’home fort de Macron a Perpinyà

La consellera Ponsatí és un cas a part. De fet, ho és d’ençà que va afirmar que el govern “anava de farol” en l’embat que mantenia amb l’Estat o quan va acceptar tancar la llista de Jordi Graupera a les eleccions municipals de Barcelona. Si tenim en compte aquests antecedents, es fa difícil pensar que la seva intervenció respongués a una estratègia coordinada, a un repartiment de papers en què ella tingués reservat el de missatgera crítica. Només començar, l’eurodiputada va demanar perdó perquè no estava “acostumada a parlar davant d’un públic tan nombrós”. En pocs segons, però, va perdre la timidesa i va deixar anar els missatges més provocadors, com quan va afirmar: “No ens faran lliures les promeses buides de diàleg dels mateixos que mai compleixen cap promesa” o, sobretot, quan va reclamar: “No ens deixem enganyar per fotografies de taules i diàlegs d’enganyifa que només busquen fer guanyar temps a Pedro Sánchez.” Fa temps que sabem que el sobiranisme sobreviu entre diagnòstics i estratègies diverses, i no només entre els partits. Aquest també va ser un dels missatges que es van poder sentir a Perpinyà.