Lluny de la pandèmia del 1918

Si no es veu no existeix

Quina va ser l’actitud de la premsa barcelonina? Els diaris informaven sobre el confús origen i les causes de la grip, els seus símptomes i tractament, l’evolució de l’epidèmia i les polítiques adoptades i dictades per les autoritats. Alguns diaris, com Las Noticias, publicaven una relació diària de morts, amb el nom, l’edat i el domicili del difunt. Era una llista creixent que per si sola servia per adonar-se que aquella grip no era la de sempre.

Entre finals de setembre i principis d’octubre, alguns diaris com La Vanguardia, Diario de Barcelona i La Veu de Catalunya van mantenir una posició més aviat continguda, tot i que es van acabar fent ressò del malestar general. Al capdavall, la situació va adoptar tal dimensió que només d’informar dels fets, sense cap comentari, ja n’hi havia prou per causa alarma.

Els diaris publicaven les notes oficials que afirmaven, gairebé des del primer dia, que l’epidèmia anava de baixa i que era benigna. Alguns mitjans van fer veure que s’ho creien i d’altres, no. El diari Las Noticias va ser un dels que va estar tot el mes d’octubre del 1918 repetint que l’epidèmia retrocedia, posició que el portava a buscar explicacions alambinades quan hi havia un repunt de la mortalitat. El seu director, per cert, va morir a causa de l’epidèmia.

El diari La Publicidad era molt crític, però també molt innovador, ja que va enviar un periodista a fer una sèrie de reportatges sobre la situació a la frontera amb la Catalunya Nord i va investigar els fets, en comptes d’avenir-se a la versió oficial.

Mitjans com El Correo Catalán, El Diluvio i El Noticiero Universal no es van estar d’adoptar una posició que, sobretot en el cas d’El Correo Catalán, avui anomenaríem alarmista. Tanmateix, els esdeveniments els van acabar donant la raó i, en canvi, van deixar en evidència aquells que creien el que deien les autoritats sense investigar pel seu compte. Una lliçó que no perd actualitat.

El govern civil tenia pocs mitjans, però, a més, va cometre errors. Un de molt greu va ser amagar els fets amb la creença que així s’evitaria l’alarma. A principis d’octubre, el governador civil de Barcelona, Carlos González Rothwos, va manifestar que no calia preocupar-se. L’epidèmia, va afirmar, “es presenta amb caràcters benignes”, una consigna que, com queda dit, la premsa va anar repetint fins que els fets es van imposar.

Fins al dia 6 d’aquell mes, els diaris van publicar informacions en què hi treien importància. S’afirmava que fora de Barcelona, el nombre d’invasions, com s’anomenaven llavors els casos declarats, estaven baixant, però als mateixos diaris que buscaven tranquil·litzar es podia llegir que hi havia un important increment comparatiu de defuncions en relació amb els mesos d’octubre d’anys anteriors. En publicacions satíriques com L’Esquella de la Torratxa hi trobem descripcions més encertades del clima ciutadà que es vivia que no pas en la premsa seriosa: la gent emmalaltint i les autoritats negant-ho. Altres diaris, com La Vanguardia, van fer caixa amb una publicació inusual de les esqueles de gent jove i benestant.

L’intent barroer d’amagar els fets va pagar el seu preu en forma de recel, que va donar pas a la inquietud i l’angoixa. Tampoc va ajudar a donar confiança el fet que el governador civil escampés la boira entre els dies 8 i 17. O que d’una banda es digués que l’epidèmia estava de retirada i que alhora s’informés que la Junta de Sanitat es constituïa en “permanent”. O bé, que després de dir cada dia que la crisi anava de baixa s’acabés atribuint l’augment de defuncions “a les considerables invasions en els dies anteriors”.

A La Vanguardia del 10 d’octubre llegim: “Es va desautoritzar els periòdics des de les esferes oficials, dient que estaven alarmant sense motiu l’opinió. Passa sempre el mateix: la premsa preveu el perill, el denuncia, s’organitza un mullader de mil dimonis, i les autoritats, sempre endarrerides, hi posen remei, no al mal directament, sinó a les informacions escandaloses.”

Barcelona tenia en aquell moment 641.000 habitants. Segons l’Anuari Estadístic, l’octubre d’aquell any hi van morir 6.209 habitants, quan la xifra normal era de poc més d’un miler. De tots els morts, aquell octubre, 1.175 ho van ser per la grip. Aquesta infecció, però, l’any anterior, només havia fet 135 morts. La xifra s’havia multiplicat gairebé per deu. A més, hi havia veïns que se suïcidaven en veure que havien contret la infecció. El 25 d’octubre, El Noticiero Universal informava d’un total de sis casos de suïcidi.

Càstig diví

Com que es desconeixia l’agent causant de l’epidèmia, es publicaven moltes hipòtesis. Alguns opinaven que l’origen de la infecció estava a l’aigua, al sol, a l’aire, en alguns aliments, als pous negres, a l’acumulació d’escombraries i –encara– als miasmes... I, naturalment, no va faltar qui va atribuir la grip a la falta de pudor de les modes femenines –massa escotades– o, directament, a un càstig diví. Tal és el cas de la publicació vallesana La Comarca del 19 d’octubre.

I així, al costat de mesures raonables n’hi havia d’altres que no sabem a què treien cap, tot i que es fonamentessin en la higiene. Ara bé, tal com denunciava Ramon Turró a la premsa: “Aquí es concep la higiene com una rutina: mesures aïllades, de vegades ineficaces, deixen satisfets els que es creuen erudits exigents. La higiene moderna és tot un sistema.”

Les autoritats governamentals i municipals també van ser presoneres d’una fantasia molt persistent: que n’hi havia prou amb publicar alguna disposició al butlletí oficial perquè es fes realitat. Encara que no hi hagués mitjans. La Publicidad ho valorava així: “Moltes lleis, moltes reials ordres, moltes ordenances, molts bans de governadors i alcaldes. Tot és a la lletra, però molt poc transcendeix a la realitat.”

Els bombers regaven els carrers amb mànegues amb aigua a pressió i amb l’aleshores popular Zotal. Es va prohibir als veïns que escombressin els carrers, ja que es creia que la pols en suspensió contribuïa a estendre l’epidèmia. Es va demanar als particulars que desinfectessin casa seva. Es va arbitrar un burocràtic sistema de cupons perquè les famílies pobres poguessin proveir-se de lleixiu.

El que manaven les autoritats era paper mullat gairebé sempre. El governador civil prohibia la importació i la circulació de draps, però pocs li feien cas, i l’edicte s’anava repetint. L’Ajuntament, llavors presidit per l’actor lerrouxista Manuel Morales Pareja (1864-1932), manava treure les gallines, els conills i els altres animals dels balcons i dels terrats. Les cabres lleteres no podien circular pels carrers després de les 10 del matí. Aquestes ordres s’ignoraven o, a tot estirar, s’amagaven els animals. La Veu de Catalunya se’n queixava: davant les prohibicions municipals, cada ciutadà “no mira sinó la manera d’escapolir-se’n”.

En dies successius i fins al final de l’epidèmia trobem publicades notes de l’Ajuntament barceloní reiterant les prohibicions. El Diluvio denunciava que l’alcaldia no podia posar fi al costum “de llençar escombraries al carrer”, però afegia: “Tampoc ha fet res per evitar que les voreres siguin escombrades a qualsevol hora del dia.” I El Noticiero Universal reblava: “Les escombraries es llencen als carrers malgrat les prescripcions municipals. Les clavegueres fan pudor, els safarejos fan fàstic.”

Companys i la higiene

L’epidèmia va fer que, per primer cop i encara que fos sobre el paper, les autoritats es preocupessin per millorar les condicions de vida dels habitatges i dels carrers de la ciutat. El regidor Lluís Companys, d’Esquerra Republicana de Catalunya, va proposar que s’aprofités l’oportunitat per fer higienitzar els immobles i els dipòsits d’aigua. Es va ordenar, llavors, que cada habitatge tingués el seu propi lavabo, i no un per replà, com era habitual llavors. Eren bones iniciatives, però allunyades de la realitat. El ban municipal va donar als propietaris un termini de sis mesos per instal·lar-hi els lavabos, quinze dies per posar-hi aigua corrent i vuit dies per netejar els dipòsits domèstics d’aigua.

Un comentarista de Las Noticias reflexionava: “Jo demano a l’alcalde, al governador i a la Junta Provincial de Sanitat d’on hem de treure els cinquanta mil vàters que, almenys, es necessiten... També és molt còmode manar clausurar tots els pous, però d’on trauran l’aigua els veïns d’aquí a vuit dies?”

Per aconseguir els recursos necessaris contra l’epidèmia, l’Ajuntament de Barcelona es va inventar un impost sobre el lloguer. El Correo Catalán escrivia que l’impost era injust perquè requeia en la gent que no podia ser propietària, és a dir, en la gent pobra. “Aquest sarcasme no té nom”, concloïa el diari tradicionalista. A El Diluvio es recollien més queixes. El Noticiero Universal destacava la inutilitat de la mesura: “Per molt que s’apressi el municipi no haurà cobrat aquest milió i mig fins d’aquí a algun temps, és a dir probablement quan l’epidèmia hagi desaparegut completament.”

Moltes estafetes de correus van tancar per malaltia, i als pobles es va ajornar la recollida del blat. Es van suspendre o es van postergar moltes festes. Va passar a Girona, fet que no va agradar tothom. Un editorialista del Heraldo de Gerona escrivia: “No s’han de suspendre les festes de Sant Narcís, perquè proporcionen grans ingressos al comerç i a la indústria gironina.”

El govern civil va decretar que els teatres i els cinemes es desinfectessin entre sessió i sessió i que si no ho podien fer, es tanquessin. L’Ajuntament barceloní va manar que els cinemes i teatres només fessin una sessió al dia, va prohibir que hi hagués espectadors drets –ordre que es va ignorar– i va instar a desinfectar els locals cada dues representacions amb vapors de sofre, unes prohibicions innecessàries, perquè la por al contagi va buidar les sales.

Cap a finals d’octubre, a la vista que els fumadors expectoraven molt, es va prohibir fumar als cinemes, als teatres, al Ferrocarril de Sarrià i als tramvies. Uns tramvies que fins al dia 12, malgrat el fred, van circular amb les finestres abaixades.

Per evitar les aglomeracions, el governador civil va prohibir els balls en llocs tancats i anar als cementiris els dies 1 i 2 de novembre. Les floristes van protestar, i per això González Rothwos va matisar: “Es pot anar als cementiris a lliurar les corones a l’encarregat, que s’ocuparà de col·locar-les a lloc.” També es van suspendre els partits de futbol del campionat de Catalunya, tot i que es va rectificar poc després. Aquell diumenge, el Barça i l’Espanyol van guanyar els seus respectius partits. Cap al final de l’epidèmia, es van prohibir les visites a l’Hospital de la Santa Creu, una restricció que ja s’havia imposat a tots els altres hospitals a mitjans d’octubre.

Es va tancar la Universitat de Barcelona i les escoles públiques, llavors anomenades nacionals. L’Ajuntament va aclarir que era una acció “preventiva” de la grip, però que això no havia de ser “motiu d’alarma”. Però quan es va voler fer el mateix amb les escoles privades, decisió que va quedar a l’arbitri del governador civil i no de la Junta de Sanitat, les organitzacions professionals es van queixar, perquè la clausura, deien, deixaria molts professors i les seves famílies en la misèria. Més encara: els directors de les acadèmies particulars van instar a reobrir les escoles nacionals “per allunyar els nens de pitjors perills, al carrer, al cinema o en altres llocs”. Les acadèmies van tancar i les protestes van créixer. Les escoles públiques d’adults es van mantenir obertes perquè n’hi havia poques i, a més, tal com concloïa el governador civil, les condicions higièniques dels locals eren millors que no les dels domicilis dels alumnes.

Visca la cervesa

En la premsa de l’època també trobem informació sobre els tractaments. A banda de les aspirines, la quinina, els purgants –recomanats per l’inspector provincial de Sanitat en persona–, les sagnies i el desinfectants per al nas i la gola, molts malalts van confiar en les begudes alcohòliques com a remei infal·lible. Un anunci deia textualment: “Les persones que, com a única beguda, prenguin cervesa, es veuran lliures del contagi de les malalties infeccioses.”

La desorientació va ser territori adobat per als remeis fantàstics. La policia va portar al jutge una dona per vendre un producte infal·lible: “Àcid cítric, orenga, anís i algunes drogues més.” També hi va haver una gran polèmica, i alhora demostració del desori, amb el sèrum antidiftèric. A la premsa llegim que el ministre de la Governació, Manuel García Prieto, va exigir al governador civil de Barcelona que posés fre a “l’enorme abús de sèrum antidiftèric en el tractament contra la grip”. Però l’endemà, en una sessió del Senat, un senador vitalici, Tomàs Maestre, catedràtic de medicina, va dir: “El sèrum antidiftèric és l’agent més poderós que es coneix per prevenir la grip.” En dies successius, es podien llegir notícies en què s’instava a produir més sèrum, i fins i tot s’informava que el mateix Ministeri de la Governació prometia donar recursos perquè aquesta operació fos possible.

Es van aplicar altres tractaments experimentals, com la injecció subcutània de la pròpia sang del pacient i després “posar a disposició de l’organisme metalls col·loïdals.” Uns metalls entre els quals estava inclòs l’or. Altres doctors, fonamentant-se en l’experiència, recomanaven sals de quinina associades a l’aspirina. Curacions miraculoses: davant els primers símptomes, calia prendre’s un purgant, fer repòs absolut i aplicar-se tintura de iode entre els dos omòplats. L’endemà s’havia de fer una repintada de iode. Segons la notícia llegida a El Diluvio, els resultats eren excel·lents.

Els medicaments eren inútils, però malgrat això l’epidèmia en va causar carestia. Pocs dies després que esclatés, el governador civil va manar fer un inventari de totes les drogues amb la intenció de “prohibir”, si ho considerava convenient, “la sortida de medicaments en vista a l’escandalosa alça que han experimentat molts”. L’ordre, és clar, es va desobeir: cap al final de l’epidèmia se seguia denunciant l’escassedat i l’encariment dels medicaments. Els farmacèutics van protestar, i el governador civil va tornar a repetir les ordres de principis de mes.

Com prevenir aquella calamitat? Ramón Turró manifestava a l’inici: “El secret del triomf està en la perfecta salut i nutrició de l’individu i que es cuidi amb diligència tota indisposició que comenci a notar.” Sobre aquesta recomanació, que les autoritats van fer seva, el comentarista Ariel escrivia a La Vanguardia: “Això [de la nutrició], per als pobres, és un problema tan difícil de resoldre com la mateixa malaltia.” Altres recomanacions, com ara evitar “l’amuntegament de malats en cases petites i sense condicions higièniques” o que cada malalt havia d’ocupar “una sola habitació” o si no, posar-hi “una separació amb envans o llençols penjant entre els llits i ventilar constantment les habitacions” semblaven un sarcasme, perquè bona part dels barcelonins vivien en condicions insalubres i no per gust.

Davant d’aquesta crisi extrema hi va haver moltes crítiques i poca equanimitat. Un dels pocs que mai va perdre els papers va ser Ramon Turró, que en una entrevista a La Publicidad el 15 d’octubre afirmava: “Ningú, a Suècia ni a Suïssa es va enfrontar a les autoritats en vista del fracàs; això hauria estat com reclamar mesures contra una aurora boreal.” Turró també deia que en comptes de criticar tant les autoritats, seria millor ajudar els malalts. I, concloïa: “És molt més còmode culpar dels mals que ens afecten el veí del davant.”

Cementiris col·lapsats

En augmentar la mortalitat, la crisi i el col·lapse es van desplaçar cap al monopoli de la Unió d’Empreses de Pompes Fúnebres, que alhora va atribuir el desgavell a la falta de taüts. Per tal d’agilitar, inútilment, els enterraments, l’Ajuntament va manar que els capellans no anessin a les cases ni acompanyessin els seguicis fúnebres i que el dol es donés per finalitzat a la parròquia. Igualment, davant la falta de personal, el municipi va habilitar els guàrdies perquè portessin els cotxes fúnebres si el seu conductor titular estava malalt. La Creu Roja va organitzar un servei de recollida de cadàvers de les famílies pobres, i el bisbat va publicar notes espolsant-se les culpes del desori.

També es va manar que les campanes no fessin el toc de difunts, ja que semblava que això estenia l’alarma. Però a El Diluvio es podia llegir que malgrat la restricció, els campaners les tovaven a totes hores, fet que molestava i perjudicava els malalts. Davant el panorama escruixidor que representava l’acumulació de taüts a l’aire lliure a l’estació del Morrot, el governador civil va demanar a la Creu Roja que hi instal·lés una tenda de campanya per amagar-los.

Diaris com El Correo Catalán, La Vanguardia, Diario de Barcelona, El Diluvio i El Noticiero Universal publicaven notes amb l’adreça exacta on un difunt s’estava un temps excessiu sense ser retirat. A El Correo Catalán llegim: “Si no fos per la iniciativa popular, la col·laboració desinteressada dels ciutadans, s’amuntegarien els cadàvers a les cases.” El diari carregava contra el monopoli i remarcava: “Els taüts hi arriben tard i són dolents; quan els cadàvers estan en descomposició donen lloc a escenes esborronadores.” Llegim també com 400 veïns del carrer de Sant Domènec del Call es van manifestar per les deficiències del servei fúnebre i perquè l’Ajuntament no havia desinfectat la casa d’una difunta. Per al carlí El Correo Catalán, la conclusió era clara: “Barcelona és un aduar marroquí, un femer, un podrimener immund on els veïns no tenen dret a la vida.”

En resum, Barcelona, com totes les ciutats i poblacions del món afectades per la grip del 1918, es va trobar amb una crisi sanitària per a la qual no estava preparada. La inutilitat de les mesures sanitàries conegudes, les disposicions des dels poders públics inaplicables, la falta crònica de serveis i recursos i la indisciplina de la població, forçada per les circumstàncies, van contribuir a afegir complicacions a la crisi. Per sort, les condicions han canviat força en un segle.