El rei d’oros
Les revelacions periodístiques i la reacció a la defensiva de la casa reial obren una crisi institucional a l’Estat espanyol de conseqüències imprevisibles
Les revelacions de la premsa suïssa i britànica sobre les presumptes martingales financeres del rei emèrit d’Espanya, Joan Carles I, i l’acceptació implícita dels fets amb un esperpèntic comunicat de la Casa Reial amb què l’entorn de Felip VI ha volgut traçar un tallafoc al voltant del monarca titular que pot acabar cremant cap a dins, han desencadenat una crisi sense procedents en el sistema institucional espanyol que només està sent atenuada per la situació d’alarma derivada de la crisi sanitària. El virus monàrquic, tanmateix, pot ser molt més letal a mitjà termini per a un estat al qual se li van veient totes les vergonyes després de quatre dècades de suposat oasi constitucionalista.
Quan a mitjan febrer el rotatiu The Telegraph revelava que Álvaro d’Orleans, cosí i suposat testaferro de Joan Carles I, l’any 2003 va cobrar prop de 50 milions d’euros per exercir com a mitjancer en la venda del Banco Zaragozano a Barclays per mitjà de la fundació Zagatka, creada a Lichtenstein i amb compte en un banc suís, res feia pensar que la notícia era només un primer capítol del que ha anat venint després i del que pot encara anar arribant. El 4 de març, el diari suís Tribune de Genève revelava l’existència d’un altre compte milionari a la banca Mirabaud ginebrina, que hauria estat el receptacle d’un ingrés d’un centenar de milions de dòlars l’any 2008 procedent de l’aleshores rei de l’Aràbia Saudita, Abdullah bin Abdulaziz. El compte és objecte d’investigació de la fiscalia helvètica des de l’agost del 2018 per presumpte blanqueig de capitals en relació amb l’adjudicació de les obres de l’alta velocitat a la Meca, un cas sobre la pista del qual també hi ha la fiscalia anticorrupció espanyola, que paral·lelament té obertes diligències prèvies sobre les presumptes comissions en l’adjudicació de l’obra esmentada a un consorci de companyies espanyoles liderat per OHL, en un contracte de més de 6.000 milions d’euros. El compte on se sospita que hauria anat a parar la comissió del rei Joan Carles hauria estat obert a nom de la fundació amb seu a Panamà Lucum, una entitat del model de les anomenades offshore de la qual Joan Carles en seria el beneficiari. D’aquest compte n’haurien anat sortint quantitats diverses destinades a diferents amistançades del monarca, concretament 65 milions d’euros a la seva coneguda amant Corinna Larsen, i un parell més a la no tant coneguda Marta Gayá.
La penúltima bomba la va tornar a llançar The Telegraph el cap de setmana passat revelant que en els estatuts de Lucum hi figura com a segon beneficiari, darrere de l’emèrit, l’actual titular de la corona espanyola, Felip VI, que també figura com a beneficiari del compte de la fundació Zagatka. Aquest sotrac mediàtic ha estat el penúltim, perquè més sonada encara ha estat la reacció de la casa reial, que diumenge passat, enmig del caos generat per la crisi de la covid-19, va llançar una declaració oficial desmarcant-se d’aquesta herència enverinada i deixant el rei pare sense retribució oficial. En el comunicat, Felip VI nega tenir coneixement de ser beneficiari de Zagatka, però sí que admet estar al cas des de fa un any de la situació de la seva relació amb la fundació Lucum, que atribueix a decisions preses per Joan Carles a esquenes seves que quan va descobrir va posar en coneixement de “l’autoritat competent”. Un intent de tallafoc que, d’entrada, no fa altra cosa que admetre l’existència d’aquestes irregularitats, sobre les quals, a més, plana la seriosa sospita que, conegudes per la Casa Reial, no van ser comunicades apropiadament com assegura el comunicat reial, o bé van quedar en un calaix. A banda, la renúncia a possibles herències derivades dels fons de les dues societats offshore és paper mullat, ja que l’article 991 del Codi Civil espanyol sosté que “ningú podrà acceptar ni repudiar sense tenir certesa de la mort de la persona de qui hagi d’heretar i del seu dret a l’herència”.
En el cas Lucum, en definitiva, s’hi barregen assumptes foscos dels negocis del rei amb embolics faldillers amb amenaces de la senyora Larsen de treure encara més draps bruts i, per acabar-ho d’adobar, les picabaralles entre serveis secrets que han acabat fent aflorar revelacions del comissari Villarejo amb enregistraments a Corinna que deixen la situació fora de l’estricte control informatiu que durant dècades ha tingut la monarquia espanyola per posar sordina a qualsevol indici d’escàndol.
ve de lluny
La connexió amb l’Aràbia Saudita del rei Joan Carles ve de lluny. Una de les peces clau per entendre’n els orígens és l’obscur amic seu i confident Manuel Prado y Colón de Carvajal (1931-2011), que es va endur a la tomba més de quaranta anys de secrets reials, un cas recollit en el llibre Les pilotes dels Borbons, publicat el 2013 i en què es recullen algunes de les irregularitats i presumptes trapelleries financeres de la dinastia borbònica. Fill d’un conegut membre de la ultradreta xilena que va donar suport a Franco durant la Guerra Civil i que es presentava com a descendent directe de Cristòfor Colom, Manolo Prado es va iniciar en la feina d’alcavot financer a Suïssa, amb Simeó de Bulgària i Zourab Tchokotua, dos aristòcrates de la colla de Juanito de Borbó que des de principis dels setanta feien tràfic d’influències entre multinacionals interessades a invertir a l’Estat establint els caps de pont a l’entorn del poder polític, amb Joan Carles aleshores com a futurible cap d’estat. A principis del 1974, en plena crisi del petroli, l’aleshores príncep hereu de Franco va enviar Colón de Carvajal a negociar amb Fahd d’Aràbia a instàncies del ministre d’Economia espanyol, Barrera de Irimo. “Dieu al meu germà, el príncep Joan Carles, que si ell m’ho demana enviarem a Espanya tot el petroli que necessiti”, és la frase atribuïda al rei Fahd. A canvi d’aquesta gestió, el mateix Prado va negociar que Joan Carles rebria una comissió de totes les operacions, que van comportar la compravenda d’uns 100.000 barrils diaris de cru durant una llarga temporada.
Bon coneixedor del món àrab, Manuel Prado es va convertir en una peça fonamental en les relacions del monarca amb les satrapies del Pròxim Orient. En aquests contactes, va quedar demostrat que utilitzava cartes amb el segell reial, sense demanar cap permís, i una vegada fins i tot va arribar a acompanyar Adolfo Suárez a demanar diners a l’Aràbia Saudita per finançar la UCD. Aquest favorit del rei va ser nomenat, el 1977, senador per designació reial i president d’Iberia (1976-78), càrrec que va deixar després de detectar-se algunes irregularitats a la companyia lligades amb el contraban d’armes.
Lluny de caure en desgràcia, Prado va presidir l’Institut de Cooperació Iberoamericana, va ser conseller de l’Expo 92 de Sevilla, de la societat estatal V Centenario i de la Fundació Ajuda contra la Drogoaddicció. Situat en la màxima responsabilitat d’Alkantara Iberian Export, una societat mercantil mixta impulsada pels governs espanyol i saudita, va pilotar l’empresa cap al món del negoci d’armament. Tot i la seva gran amistat amb Joan Carles I i les connexions comunes amb el món àrab, mai no s’ha provat la implicació del rei en els negocis turbulents de Prado y Colón de Carvajal, que va acabar amb una rastellera d’acusacions de corrupció, tràfic de capitals, falsedat documental i diversos delictes econòmics relacionats amb casos tan sonats al seu moment com el del Grup Torras, el cas Wardbase, el KIO de Javier de la Rosa, un altre bon amic de la família reial, o Grand Tibidabo. Repudiat ara sí per la monarquia, va ingressar a la presó de Sevilla l’abril del 2004, tot i que va ser excarcerat poc després per raons humanitàries a causa d’una malaltia.
L’aflorament ara de la històrica vinculació del monarca emèrit amb entorns saudites ha obligat el rei Felip a articular un tallafoc per salvar el cap. El que no és clar és si el cap haurà d’acabar rodolant, metafòricament, per salvar la credibilitat de l’Estat. De moment, la tebior de Pedro Sánchez i el coronavirus salven la corona.
CARLES RIBERA
cribera@lrp.cat
Del nóos a la nosa
CARLES RIBERAEl primer escàndol de l’entorn monàrquic que es va descontrolar va ser el cas Nóos, una trama de malversació, frau, prevaricació i blanqueig de capital per la qual, entre d’altres, ha estat condemnat a cinc anys i deu mesos de presó el cunyat del rei Iñaki Urdangarin, marit de la infanta Cristina, una parella que ha caigut en desgràcia a La Zarzuela en una operació de cordó sanitari similar a la que s’està teixint a l’entorn de Joan Carles I.
