El dossier

El rei d’oros

Les revelacions periodístiques i la reacció a la defensiva de la casa reial obren una crisi institucional a l’Estat espanyol de conseqüències imprevisibles

Les reve­la­ci­ons de la premsa suïssa i britànica sobre les pre­sump­tes mar­tin­ga­les finan­ce­res del rei emèrit d’Espa­nya, Joan Car­les I, i l’accep­tació implícita dels fets amb un esperpèntic comu­ni­cat de la Casa Reial amb què l’entorn de Felip VI ha vol­gut traçar un talla­foc al vol­tant del monarca titu­lar que pot aca­bar cre­mant cap a dins, han des­en­ca­de­nat una crisi sense pro­ce­dents en el sis­tema ins­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol que només està sent ate­nu­ada per la situ­ació d’alarma deri­vada de la crisi sanitària. El virus monàrquic, tan­ma­teix, pot ser molt més letal a mitjà ter­mini per a un estat al qual se li van veient totes les ver­go­nyes després de qua­tre dècades de supo­sat oasi cons­ti­tu­ci­o­na­lista.

Quan a mit­jan febrer el rota­tiu The Tele­graph reve­lava que Álvaro d’Orle­ans, cosí i supo­sat tes­ta­ferro de Joan Car­les I, l’any 2003 va cobrar prop de 50 mili­ons d’euros per exer­cir com a mit­jan­cer en la venda del Banco Zara­go­zano a Bar­clays per mitjà de la fun­dació Zagatka, cre­ada a Lich­tens­tein i amb compte en un banc suís, res feia pen­sar que la notícia era només un pri­mer capítol del que ha anat venint després i del que pot encara anar arri­bant. El 4 de març, el diari suís Tri­bune de Genève reve­lava l’existència d’un altre compte mili­o­nari a la banca Mira­baud gine­brina, que hau­ria estat el recep­ta­cle d’un ingrés d’un cen­te­nar de mili­ons de dòlars l’any 2008 pro­ce­dent de l’ales­ho­res rei de l’Aràbia Sau­dita, Abdu­llah bin Abdu­la­ziz. El compte és objecte d’inves­ti­gació de la fis­ca­lia helvètica des de l’agost del 2018 per pre­sumpte blan­queig de capi­tals en relació amb l’adju­di­cació de les obres de l’alta velo­ci­tat a la Meca, un cas sobre la pista del qual també hi ha la fis­ca­lia anti­cor­rupció espa­nyola, que paral·lela­ment té ober­tes diligències prèvies sobre les pre­sump­tes comis­si­ons en l’adju­di­cació de l’obra esmen­tada a un con­sorci de com­pa­nyies espa­nyo­les lide­rat per OHL, en un con­tracte de més de 6.000 mili­ons d’euros. El compte on se sos­pita que hau­ria anat a parar la comissió del rei Joan Car­les hau­ria estat obert a nom de la fun­dació amb seu a Panamà Lucum, una enti­tat del model de les ano­me­na­des offs­hore de la qual Joan Car­les en seria el bene­fi­ci­ari. D’aquest compte n’hau­rien anat sor­tint quan­ti­tats diver­ses des­ti­na­des a dife­rents amis­tançades del monarca, con­cre­ta­ment 65 mili­ons d’euros a la seva cone­guda amant Corinna Lar­sen, i un parell més a la no tant cone­guda Marta Gayá.

La penúltima bomba la va tor­nar a llançar The Tele­graph el cap de set­mana pas­sat reve­lant que en els esta­tuts de Lucum hi figura com a segon bene­fi­ci­ari, dar­rere de l’emèrit, l’actual titu­lar de la corona espa­nyola, Felip VI, que també figura com a bene­fi­ci­ari del compte de la fun­dació Zagatka. Aquest sotrac mediàtic ha estat el penúltim, perquè més sonada encara ha estat la reacció de la casa reial, que diu­menge pas­sat, enmig del caos gene­rat per la crisi de la covid-19, va llançar una decla­ració ofi­cial des­mar­cant-se d’aquesta herència enve­ri­nada i dei­xant el rei pare sense retri­bució ofi­cial. En el comu­ni­cat, Felip VI nega tenir conei­xe­ment de ser bene­fi­ci­ari de Zagatka, però sí que admet estar al cas des de fa un any de la situ­ació de la seva relació amb la fun­dació Lucum, que atri­bu­eix a deci­si­ons pre­ses per Joan Car­les a esque­nes seves que quan va des­co­brir va posar en conei­xe­ment de “l’auto­ri­tat com­pe­tent”. Un intent de talla­foc que, d’entrada, no fa altra cosa que adme­tre l’existència d’aques­tes irre­gu­la­ri­tats, sobre les quals, a més, plana la seri­osa sos­pita que, cone­gu­des per la Casa Reial, no van ser comu­ni­ca­des apro­pi­a­da­ment com asse­gura el comu­ni­cat reial, o bé van que­dar en un calaix. A banda, la renúncia a pos­si­bles herències deri­va­des dels fons de les dues soci­e­tats offs­hore és paper mullat, ja que l’arti­cle 991 del Codi Civil espa­nyol sosté que “ningú podrà accep­tar ni repu­diar sense tenir cer­tesa de la mort de la per­sona de qui hagi d’here­tar i del seu dret a l’herència”.

En el cas Lucum, en defi­ni­tiva, s’hi bar­re­gen assump­tes fos­cos dels nego­cis del rei amb embo­lics fal­di­llers amb ame­na­ces de la senyora Lar­sen de treure encara més draps bruts i, per aca­bar-ho d’ado­bar, les pica­ba­ra­lles entre ser­veis secrets que han aca­bat fent aflo­rar reve­la­ci­ons del comis­sari Villa­rejo amb enre­gis­tra­ments a Corinna que dei­xen la situ­ació fora de l’estricte con­trol infor­ma­tiu que durant dècades ha tin­gut la monar­quia espa­nyola per posar sor­dina a qual­se­vol indici d’escàndol.

ve de lluny

La con­nexió amb l’Aràbia Sau­dita del rei Joan Car­les ve de lluny. Una de les peces clau per enten­dre’n els orígens és l’obs­cur amic seu i con­fi­dent Manuel Prado y Colón de Car­va­jal (1931-2011), que es va endur a la tomba més de qua­ranta anys de secrets reials, un cas reco­llit en el lli­bre Les pilo­tes dels Bor­bons, publi­cat el 2013 i en què es recu­llen algu­nes de les irre­gu­la­ri­tats i pre­sump­tes tra­pe­lle­ries finan­ce­res de la dinas­tia borbònica. Fill d’un cone­gut mem­bre de la ultra­dreta xilena que va donar suport a Franco durant la Guerra Civil i que es pre­sen­tava com a des­cen­dent directe de Cristòfor Colom, Manolo Prado es va ini­ciar en la feina d’alca­vot finan­cer a Suïssa, amb Simeó de Bulgària i Zou­rab Tchoko­tua, dos aristòcra­tes de la colla de Jua­nito de Borbó que des de prin­ci­pis dels setanta feien tràfic d’influències entre mul­ti­na­ci­o­nals interes­sa­des a inver­tir a l’Estat esta­blint els caps de pont a l’entorn del poder polític, amb Joan Car­les ales­ho­res com a futu­ri­ble cap d’estat. A prin­ci­pis del 1974, en plena crisi del petroli, l’ales­ho­res príncep hereu de Franco va enviar Colón de Car­va­jal a nego­ciar amb Fahd d’Aràbia a instàncies del minis­tre d’Eco­no­mia espa­nyol, Bar­rera de Irimo. “Dieu al meu germà, el príncep Joan Car­les, que si ell m’ho demana envi­a­rem a Espa­nya tot el petroli que neces­siti”, és la frase atribuïda al rei Fahd. A canvi d’aquesta gestió, el mateix Prado va nego­ciar que Joan Car­les rebria una comissió de totes les ope­ra­ci­ons, que van com­por­tar la com­pra­venda d’uns 100.000 bar­rils dia­ris de cru durant una llarga tem­po­rada.

Bon conei­xe­dor del món àrab, Manuel Prado es va con­ver­tir en una peça fona­men­tal en les rela­ci­ons del monarca amb les satra­pies del Pròxim Ori­ent. En aquests con­tac­tes, va que­dar demos­trat que uti­lit­zava car­tes amb el segell reial, sense dema­nar cap permís, i una vegada fins i tot va arri­bar a acom­pa­nyar Adolfo Suárez a dema­nar diners a l’Aràbia Sau­dita per finançar la UCD. Aquest favo­rit del rei va ser nome­nat, el 1977, sena­dor per desig­nació reial i pre­si­dent d’Ibe­ria (1976-78), càrrec que va dei­xar després de detec­tar-se algu­nes irre­gu­la­ri­tats a la com­pa­nyia lli­ga­des amb el con­tra­ban d’armes.

Lluny de caure en desgràcia, Prado va pre­si­dir l’Ins­ti­tut de Coo­pe­ració Ibe­ro­a­me­ri­cana, va ser con­se­ller de l’Expo 92 de Sevi­lla, de la soci­e­tat esta­tal V Cen­te­na­rio i de la Fun­dació Ajuda con­tra la Dro­go­ad­dicció. Situat en la màxima res­pon­sa­bi­li­tat d’Alkan­tara Ibe­rian Export, una soci­e­tat mer­can­til mixta impul­sada pels governs espa­nyol i sau­dita, va pilo­tar l’empresa cap al món del negoci d’arma­ment. Tot i la seva gran amis­tat amb Joan Car­les I i les con­ne­xi­ons comu­nes amb el món àrab, mai no s’ha pro­vat la impli­cació del rei en els nego­cis tur­bu­lents de Prado y Colón de Car­va­jal, que va aca­bar amb una ras­te­llera d’acu­sa­ci­ons de cor­rupció, tràfic de capi­tals, fal­se­dat docu­men­tal i diver­sos delic­tes econòmics rela­ci­o­nats amb casos tan sonats al seu moment com el del Grup Tor­ras, el cas Ward­base, el KIO de Javier de la Rosa, un altre bon amic de la família reial, o Grand Tibi­dabo. Repu­diat ara sí per la monar­quia, va ingres­sar a la presó de Sevi­lla l’abril del 2004, tot i que va ser excar­ce­rat poc després per raons huma­nitàries a causa d’una malal­tia.

L’aflo­ra­ment ara de la històrica vin­cu­lació del monarca emèrit amb entorns sau­di­tes ha obli­gat el rei Felip a arti­cu­lar un talla­foc per sal­var el cap. El que no és clar és si el cap haurà d’aca­bar rodo­lant, metafòrica­ment, per sal­var la cre­di­bi­li­tat de l’Estat. De moment, la tebior de Pedro Sánchez i el coro­na­vi­rus sal­ven la corona.

CAR­LES RIBERA

cri­bera@​lrp.​cat

Del nóos a la nosa

CARLES RIBERA

El primer escàndol de l’entorn monàrquic que es va descontrolar va ser el cas Nóos, una trama de malversació, frau, prevaricació i blanqueig de capital per la qual, entre d’altres, ha estat condemnat a cinc anys i deu mesos de presó el cunyat del rei Iñaki Urdangarin, marit de la infanta Cristina, una parella que ha caigut en desgràcia a La Zarzuela en una operació de cordó sanitari similar a la que s’està teixint a l’entorn de Joan Carles I.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor