Metges sindicats

El 27 de març del 1920, més de 500 facultatius catalans es van aplegar a l’Ateneu Barcelonès, al carrer del Pi de Barcelona, amb el propòsit de constituir el Sindicat de Metges de Catalunya. La idea de constituir una entitat que tingués cura del col·lectiu de metges i de la sanitat del país s’havia començat a gestar alguns mesos enrere, concretament en el III Congrés de Metges de Llengua Catalana celebrat a Tarragona. De fet, els promotors de la iniciativa volien constituir el sindicat en aquell mateix moment; però el president del Congrés ho va refusar. En comptes d’això, es va col·locar un cartell convocant els assistents i, aprofitant una pausa de la trobada, es va nomenar una comissió organitzadora que, des d’aquell mateix moment, es va marcar com a fita la redacció d’uns estatuts i la constitució oficial de l’entitat.

El Sindicat de Metges va néixer en un moment especialment convuls, ple d’incerteses. Des de feia mesos, el país vivia immers en una crisi econòmica provocada pels efectes de la Gran Guerra. La tensió social es vivia amb intensitat als carrers de les principals ciutats industrials, on es dirimia un duel dramàtic entre els obrers i els empresaris. Els primers havien convocat la vaga de la Canadenca, que va paralitzar el país durant setmanes, mentre que els segons van respondre amb un locaut patronal que va deixar milers de treballadors sense feina. La tensió no només s’expressava a través de les vagues, sinó també amb atemptats gairebé diaris. El mateix dia que la premsa donava compte de la fundació del Sindicat de Metges, recollia l’atemptat que s’havia produït a Terrassa, on va morir un obrer de 15 anys, amenaçat per formar part d’un sindicat catòlic i, de forma simultània, també es feia ressò de la defunció i l’enterrament de dos patrons. A la crisi de subsistències s’afegia una crisi sanitària monumental, provocada per la difusió imparable de la grip, que va afectar més de 150.000 ciutadans i, durant mesos, va alterar de dalt a baix la vida quotidiana dels nostres avantpassats, amb la prohibició de qualsevol activitat que comportés “relacions poble a poble”, com ara mítings o partits de futbol.

L’epidèmia de grip també va posar al descobert totes les mancances del sistema sanitari, extraordinàriament precari. A finals del 1919, per donar-ne exemple, un document de la Mancomunitat, recentment creada, denunciava l’abandonament de l’Estat en allò que feia referència als serveis de beneficència i salut: “Així s’explica que hi hagi a Catalunya multitud de malalts necessitats sense la deguda assistència, invàlids sense l’adequat acolliment, que la mortalitat infantil sigui verament espantosa i que, desguarnides totalment les nostres fronteres terrestre i marítima d’un servei de sanitat adequat, estiguem indefensos davant les epidèmies que des de fora ens venen, així com absolutament desprevinguts per evitar que es propaguessin un cop feta la invasió, sofrint, al mateix temps, amb caràcter endèmic, malalties evitables que donen entre nosaltres una mortalitat que hauria d’avergonyir-nos davant els pobles cultes.” El 1920, la Mancomunitat va aconseguir el traspàs dels asils, els hospitals, les cases de maternitat i els serveis relacionats amb les epidèmies.

En l’àmbit polític, el panorama tampoc era excessivament afalagador i, de fet, encara va esdevenir més advers a partir del 13 de setembre del 1923, quan el capità militar de Catalunya va dur a terme un cop d’estat i va obrir un parèntesi de gairebé set anys. L’escenari va afectar de ple les primeres passes de la novella entitat. El cap del directori militar es va dedicar a reprimir, sistemàticament, qualsevol deix de catalanisme i de progressisme. I el Sindicat de Metges va ser acusat, tal com es va remarcar des del seu butlletí, d’haver estat “un cau de separatisme”, una acusació de la qual es va veure obligat a defensar-se davant dels tribunals militars i el govern civil. La persecució es va manifestar a través de múltiples vies i de forma certament precoç. El 31 de desembre del 1923, poques setmanes després del cop d’estat, el president interí de la Mancomunitat, el general Carlos de Losada, va clausurar el Sindicat a causa del seu paper en el conflicte entre els metges i els centres benèfics. Malgrat la persecució, el president de la Mutual Mèdica, la filla gran del Sindicat, expressava el convenciment que “la vida normal prossegueixi impertorbable i àdhuc s’intensifiqui augmentant el nombre de socis i prodigant els socorsos com fins ara”.

Malgrat la repressió, el Sindicat de Metges no va deixar de créixer, en bona part perquè els seus dirigents el van saber convertir en un instrument útil, gairebé imprescindible, per als facultatius. Una borsa de treball, una caixa de beneficència, una d’atur forçós o una secció de partits mèdics són algunes de les iniciatives que es van posar en marxa durant els primers mesos de funcionament. El Sindicat també va exercir, des de bon començament, com un lobby de pressió, ja fos per denunciar les precarietats sanitàries del país o per proposar mesures de millora. Durant els primers anys, el Sindicat va aconseguir ampliar la seva base social, amb una representativitat de més del 70% dels metges que exercien a Catalunya i també va aconseguir que els metges de les illes Balears ingressessin a la institució.

Amb la proclamació de la República, el Sindicat de Metges va viure un període especialment esplendorós, tant pel seu potencial associatiu com per la incidència en el nou marc autonòmic. En aquell moment, “el 88% dels metges catalans formaven part del sindicat”, com assegura l’historiador Josep Lluís Martín Berbois, autor d’una primera monografia fa vuit anys i d’un llibre commemoratiu que s’acaba d’editar. Dos dies després del canvi de règim, el consell de Sindicat va voler fer constar la seva “adhesió entusiasta al nou règim i oferir el seu concurs a l’obra organitzadora de la Pàtria renaixent”. Els membres del Sindicat es van adreçar directament al president de la Generalitat, Francesc Macià, i li van oferir organitzar la sanitat catalana. Es tractava d’una oportunitat única per bastir un sistema sanitari gairebé del no res, i el Sindicat de Metges va tenir un paper fonamental en aquella conjuntura. El resultat d’aquella col·laboració entre el sindicat i la Generalitat es va traduir en una millora substancial de la salut de la població catalana.

L’entitat també va créixer des d’un punt de vista organitzatiu. Es va reactivar la mútua de previsió social Mútua Mèdica de Catalunya i Balears, la Cooperativa de Consum i la Caixa de Previsió i de Crèdit. I, després de molts esforços, es va aconseguir bastir el Casal del Metge, situat a la Via Laietana de Barcelona, que actualment és la seu de la Mútua Mèdica de Catalunya. L’esclat de la guerra va provocar que el Sindicat entrés en un període complex, amb algun dels seus membres assassinats a mans dels anarquistes o altres que van haver d’emprendre el camí de l’exili.