“Per a temps disruptius, caldran lideratges antifràgils”

Que ja no hem de ges­ti­o­nar tan sols ris­cos, sinó dis­rup­ci­ons, els famo­sos efec­tes “cigne negre” (fets fortuïts carac­te­rit­zats per les poques pro­ba­bi­li­tats de pre­visió, el seu efecte sor­presa i d’una gran reper­cussió), acom­pa­nyats de grans dosis d’incer­tesa i de con­seqüències també impre­vis­tes. La incer­tesa, a més, afa­vo­reix les situ­a­ci­ons de por i alarma, una ansi­e­tat ciu­ta­dana més per­llon­gada en el temps.

No hi ha hagut un únic model de res­posta social, ni tam­poc hi ha un únic model de soci­e­tat. Ni a Espa­nya ni al món. Gràcies a una soci­e­tat civil for­ta­ment apo­de­rada i resi­li­ent, que està acos­tu­mada a superar adver­si­tats, a Cata­lu­nya hem pogut veure ini­ci­a­ti­ves com la pro­ducció de res­pi­ra­dors a par­tir d’impres­so­res 3D, mobi­lit­za­ci­ons de volun­ta­ris de la sani­tat i for­mes de coor­di­nació real­ment reei­xi­des. Però també hem com­pro­vat que hi ha hagut ciu­ta­dans irres­pon­sa­bles o inso­li­da­ris que no han seguit les indi­ca­ci­ons de con­fi­na­ment. D’altra banda, hem donat pro­ta­go­nisme a diver­sos pro­fes­si­o­nals en diver­sos camps (met­ges, infer­me­res, poli­cies, per­so­nal de dis­tri­bució d’ali­men­tació...) però a diferència de les soci­e­tats asiàtiques, no hem sabut apro­fi­tar prou l’exper­tesa d’informàtics i espe­ci­a­lis­tes en macro­da­des.

Mal­grat el pre­ce­dent de l’epidèmia a la Xina, no hem sabut pla­ni­fi­car prou una res­posta cohe­rent i prou àgil al con­trol del virus i al trac­ta­ment dels malalts. S’han inten­tat mode­lit­zar tres tipus de res­pos­tes. En pri­mer lloc, una res­posta basada en la dis­ci­plina, el con­trol i l’auto­ri­tat (la que s’ha produït als països asiàtics). Una segona res­posta, basada en la impro­vi­sació i la des­co­or­di­nació (als països euro­peus), i una ter­cera res­posta, ini­ci­al­ment basada en el darwi­nisme i en la pri­ma­cia de l’acti­vi­tat econòmica (als països anglo­sa­xons). Òbvi­a­ment, tot això és una sim­pli­fi­cació. De moment, la res­posta més efi­ci­ent ha pro­ce­dit dels països asiàtics (tant dels autocràtics com dels democràtics), amb un alt sen­tit comu­ni­tari, una major con­fiança en el paper de les auto­ri­tats i una major obediència ciu­ta­dana.

En el curt ter­mini, tin­drem menys glo­ba­lit­zació, però difícil­ment menys inter­de­pendència, perquè els fac­tors tec­nològics, econòmics, medi­am­bi­en­tals, geo­polítics, o –com ara– epi­de­miològics, ens con­ti­nu­a­ran afec­tant a tots. En la mesura en què molts d’aquests fac­tors seran alta­ment dis­rup­tius, espe­ci­al­ment el medi­am­bi­en­tal, això ens obli­garà a repen­sar les nos­tres mane­res d’actuar i de lide­rar. Aug­men­tarà la digi­ta­lit­zació i la trans­for­mació digi­tal de les orga­nit­za­ci­ons, i això encara ten­si­o­narà més la relació entre lli­ber­tat (i pri­va­ci­tat) i segu­re­tat. Noah Yuval Harari [escrip­tor i his­to­ri­a­dor isra­elià] adver­teix també dues ten­si­ons més entre el que ell ano­mena la vigilància tota­litària ver­sus l’apo­de­ra­ment ciu­tadà, i l’aïlla­ment naci­o­na­lista dels estats ver­sus la soli­da­ri­tat glo­bal. Després del pas de la covid-19, també hi haurà països gua­nya­dors i per­de­dors. Alguns països sor­ti­ran enfor­tits de la crisi i ocu­pa­ran un paper més relle­vant en l’esfera inter­na­ci­o­nal i d’altres, en canvi, tri­ga­ran molt més temps a recom­pon­dre la tren­ca­dissa interna.

Per a temps dis­rup­tius neces­si­ta­rem pro­moure lide­rat­ges antifràgils. La resiliència aguanta els xocs i ens per­met sobre­po­sar-nos a l’adver­si­tat; l’anti­fra­gi­li­tat, en canvi, ens millora. Els suc­ces­sos ale­a­to­ris, les cri­sis impre­vi­si­bles, els fac­tors des­en­ca­de­nants d’estrès i d’amenaça i la vola­ti­li­tat ens poden fer més forts o, per con­tra, ens poden enfon­sar. La pràctica del lide­ratge antifràgil ens pot aju­dar a pren­dre deci­si­ons en con­di­ci­ons d’opa­ci­tat i a pre­pa­rar-nos per al que no ha succeït abans. L’anti­li­de­ratge neces­sita i vol tran­quil·litat, con­tinuïtat, repe­tició, inèrcies i ruti­nes; el lide­ratge antifràgil, en canvi, és el que bro­lla del desor­dre. Per a l’anti­li­de­ratge, el vent sem­pre amenaça d’apa­gar l’espelma. Per al lide­ratge antifràgil, el vent pot avi­var el foc.

Hi ha coses que sabem (els conei­xe­ments cone­guts), hi ha coses que sabem que no sabem (les incògni­tes cone­gu­des), hi ha coses que no sabem que sabem (els conei­xe­ments des­co­ne­guts) i, final­ment, hi ha coses que no sabem que no sabem (incògni­tes des­co­ne­gu­des). El lide­ratge antifràgil l’hem de situar en l’explo­ració i l’apro­fi­ta­ment de les dues últi­mes for­mu­la­ci­ons. En el segle XIII, el filòsof islàmic Ibn Yamin va clas­si­fi­car els éssers humans en qua­tre tipus, segons el seu conei­xe­ment: 1) Aquells que saben i saben que saben (el seu cavall de savi­esa –deia– arri­barà al cel); 2) Aquells que no saben, però saben que no saben (la seva mula coixa even­tu­al­ment els por­tarà a casa); 3) Aquells que saben, però no saben que saben (perquè estan pro­fun­da­ment ador­mits i cal des­per­tar-los), i 4) Aquells que no saben i no saben que no saben (aquests esta­ran eter­na­ment per­duts en el seu des­es­pe­rat oblit, pro­fe­tit­zava Ibn Yamin).

Els temps dis­rup­tius ens obli­ga­ran a tre­ba­llar millor els nos­tres conei­xe­ments des­co­ne­guts (les nos­tres intuïcions i pre­ju­di­cis) i les nos­tres incògni­tes des­co­ne­gu­des, incògni­tes que sovint dei­xem enrere, però que podrien ser la font d’una nova com­prensió. En explo­rar la rea­li­tat de manera oberta, podem reconèixer patrons i com­por­ta­ments ocults que podrien asse­nya­lar noves opor­tu­ni­tats o evi­tar perills. Aquesta cerca de l’opci­o­na­li­tat basada en petits i cons­tants arran­ja­ments pot no tenir res d’heroica, però pot ser la més efec­tiva per a l’etapa que ens tocarà viure.