L’amenaça global

Tocats però no enfonsats. El grup gihadista Estat Islàmic viu hores baixes després que fa tot just un any les Forces Democràtiques Sirianes (FSD) –una aliança que engloba les milícies kurdes i àrabs i que en aquell moment encara tenien el suport total dels Estats Units– posessin fi al seu domini territorial. El nom de la ciutat siriana de Baghuz, a la riba del riu Eufrates i a tocar de la frontera iraquiana, quedarà com l’últim enclavament de l’organització abans d’iniciar la retirada. Estat Islàmic es va llançar com a fenomen global el juny del 2014. La guerra de Síria vivia un dels moments més àlgids, i els gihadistes ho van aprofitar per començar a guanyar terreny a l’est del país. A l’Iraq tampoc van tenir gaires dificultats per imposar-se. La violència latent en aquell país i la crisi política permanent (sobretot a les zones de l’oest del país, oposades al govern de Bagdad) van ser terreny adobat perquè l’organització pogués estendre els seus tentacles. Amb un ràpid ascens militar van aconseguir conquerir Mossul, la segona ciutat iraquiana.

A més, l’organització gihadista va millorar la comunicació de la seva predecessora, Al-Qaeda. Transmetia de manera directa i eficaç els missatges als seus seguidors. De fet, l’èxit i l’arribada de milers de combatents d’arreu del món –molts d’ells provinents de països europeus com França, el Regne Unit i Bèlgica– es deu a la repercussió que va tenir a les xarxes socials. Els seus seguidors es veien inundats amb vídeos i imatges idíl·liques del califat que s’estava gestant entre l’Iraq i Síria. I ho va aconseguir. Durant gairebé tres anys, aquesta zona del planeta va viure sota les ordres i les lleis del califat. Uns 6 milions de persones van quedar atrapades en aquest règim que instaurava una de les versions més restrictives de la xaria (llei islàmica). En aquell moment d’auge, Estat Islàmic tenia milers de combatents, alguns d’ells preparats i bregats en altres conflictes, com ara el de Txetxènia.

D’altra banda, les noves formes de comunicació també van servir per atemorir la població mundial. Els vídeos de les execucions de periodistes estrangers es van fer tristament famosos. Estat Islàmic va aconseguir arribar a molts països del món gràcies a uns seguidors enfervorits i grups afins que els hi rendien pleitesia. L’atac a la sala Bataclan de París (amb més d’un centenar de morts) i a la revista Charlie Hebdo van suposar un punt d’inflexió en la dimensió del grup terrorista. L’amenaça ja no era un califat en un lloc pràcticament desconegut, l’amenaça es convertia en real, i més tard van arribar els atacs a Barcelona, Brussel·les, Londres, en un hotel de luxe de Susa (Tunísia), en una discoteca d’Orlando (Estats Units) i a la capital de l’Afganistan, Kabul, entre molts d’altres. Els anomenats llops solitaris –o fins i tot també cèl·lules més organitzades– cometien atacs, i la sensació d’inseguretat i de terror s’estenia per tot el món.

El somni del líder d’Estat Islàmic, Abu Bakr al-Baghdadi –abatut l’octubre passat al seu amagatall al nord de Síria– de mantenir el califat ha quedat anul·lat. La seva mort s’interpreta com una debilitat més de l’organització després de perdre el territori. Tot i aquesta derrota, els atacs del grup a Síria continuen. La seva força també rau en aquestes cèl·lules dorments, disposades a atacar en qualsevol moment, i en els seguidors acòlits que té a tot el món disposats a cometre atrocitats. L’amenaça global continua en forma de terror.