Les Malvines i l’ombra del Brexit

Una guerra que va canviar el seu futur

Buenos Aires defensa els seus drets inalienables a la sobirania de les Malvines esgrimint el dret internacional però donant primacia al principi de la integritat territorial argentina per sobre del principi d’autodeterminació dels pobles que els illencs van exercir lliurement mitjançant un referèndum el 10 de març del 2013. El resultat, amb una participació del 90,7%, va reforçar la posició britànica: el 99,8% van votar mantenir el seu estatus actual de TOM britànic. Només hi va haver tres vots en contra i un en blanc. Els ciutadans no han oblidat la guerra provocada per la invasió militar de les illes que es va iniciar el 2 d’abril del 1982 i va acabar el 14 de juny d’aquell mateix any amb la capitulació i el desallotjament de l’ocupant, les forces argentines. Encara avui, diversos especialistes segueixen retirant el que queda dels milers de mines antipersona i antitancs que hi van col·locar els invasors.

A principi dels vuitanta, la Gran Bretanya considerava la possibilitat de lliurar a l’Argentina una colònia petita i llunyana seguint el model pactat i aplicat per tornar Hong-Kong a la Xina. Però la Junta Militar argentina, presidida pel general Leopoldo Galtieri, va decidir unilateralment envair les Malvines buscant una sortida nacionalista a la conflictiva situació política i social que vivia el país sota una dictadura militar (1976-1983). Els ocupants van imposar les seves lleis, moneda i idioma i fins i tot van canviar el sentit de la circulació viària. Port Stanley, la capital, va passar a ser Puerto Argentino. Però el general Leopoldo Galtieri va subestimar l’enèrgica resposta de Margaret Thatcher, que hi va enviar la flota anglesa i va comptar amb el suport estratègic dels Estats Units. Després de setanta-quatre dies, l’exèrcit argentí, mal ensinistrat, poc equipat i format per reclutes inexperts es va acabar rendint sense condicions. La mort de 1.500 joves argentins no preparats per enfrontar-se a una potència militar va aguditzar la caiguda del règim militar, i els argentins van poder elegir, el 1983, una altra vegada un president civil, Raúl Alfonsín (1983-1989). Malgrat tot, la Constitució argentina continua considerant les Malvines com a part del seu territori nacional i no renuncia a recuperar-ne la plena sobirania. Per la seva part, Londres va concedir la nacionalitat britànica a tots els illencs. I per assegurar la defensa d’aquest territori insular hi va construir la base aèria militar de Mount Pleasant, on es van incorporar mil militars i avions, helicòpters, tancs i míssils terra aire suficients per dissuadir un atac exterior. Les relacions entre Londres i Buenos Aires són complexes, tot i que un acord del 14 de juliol del 1999 va permetre als argentins visitar les illes sense visat i va establir alguna connexió aèria entre les Malvines i l’Argentina.

Ni pobresa, ni atur

Vaig visitar Port Stanley a principis de març. És una petita ciutat on destaca un carrer davant la badia del port, Ross Road, al llarg del qual es concentren els principals edificis i serveis: l’embarcador, l’església, l’ajuntament, correus, botigues, un parell d’hotels, algun pub típicament anglès i el diari local, Penguin News. El Malvina House, el principal hotel, va obrir el primer cinema de l’illa el 2009. Fins i tot tenen una moneda, la lliura de les illes Falkland, equivalent a la lliura esterlina. Tot és tan britànic, que un se sent com passejant per una petita ciutat del sud d’Anglaterra. Val la pena recórrer l’interessant Museu Històric Dockyard, que mostra la història i la cultura local des dels primers colons fins a la guerra del 1982. També el Monument a l’Alliberació recorda els 255 soldats britànics i els tres civils morts en aquell conflicte i, al costat, hi ha un memorial dedicat a Margaret Thatcher. L’escola de Port Stanley fa classes fins a secundària i els estudiants poden accedir a borses per prosseguir els seus estudis universitaris al Regne Unit. La majoria, un cop diplomats, tornen a les illes.

Superats els primers efectes de la guerra, la població de les illes va augmentar gràcies a la immigració fins a arribar als 3.200 habitants, 2.500 dels quals viuen a Port Stanley. Només el 43% són nascuts a les illes. La resta són originaris del Regne Unit, l’illa de Santa Helena, Xile i d’altres procedències, i sense ells l’economia es frenaria. Els illencs van poder comprar les terres que pertanyien als grans propietaris que residien fora. El resultat: en l’última dècada, el PIB va créixer una mitjana del 4,2%, tenen una renda per capita de més de 100.000 euros –molt superior a la britànica i una de les més elevades del món–, i una taxa d’atur de l’1%. No hi ha pobresa, atur ni delinqüència. Un sector econòmic tradicional és la producció de carn i de llana provinent del mig milió d’ovelles, que s’exporta principalment al Regne Unit i a la Unió Europea. També el sector pesquer, que representa la meitat del PIB, es va impulsar després de l’establiment, el 1986, d’una zona econòmica exclusiva de 200 milles a la plataforma continental adjacent que va permetre que es poguessin concedir més llicències per pescar. Per cert, la majoria de les empreses pesqueres de les illes treballen conjuntament amb firmes gallegues, i al port de Vigo hi arriba el peix que després s’enllauna i s’exporta als mercats europeus. Una altra font de riquesa és el sector energètic. Les prospeccions realitzades des del 1998 han descobert jaciments de petroli offshore, l’explotació dels quals es podria iniciar aviat en funció dels preus mundials de l’or negre.

pendents del Brexit

El futur de les Malvines es va començar a ennuvolar amb l’ombra del referèndum del Brexit del juny del 2016. Actualment, les exportacions de les Malvines tenen tots els avantatges aranzelaris concedits a tots els territoris d’ultramar vinculats als estats membres de la UE, però si s’acaba amb un Brexit sense acord amb Brussel·les, les exportacions de peix i de carn passarien a estar subjectes a les altes taxes duaneres fixades per l’Organització Mundial del Comerç. Si el sector exportador queda afectat es perjudicaran les sanejades finances de l’illa. També afectaria la recepció de fons europeus per a la conservació de la biodiversitat de les illes. El Brexit podria representar un cop dur per a una economia fins avui privilegiada. Sigui quin sigui el seu futur, val la pena visitar aquestes boniques i tranquil·les illes.