“Crèiem que ho teníem tot sota control”

De lliçons, n’estem rebent moltes, una altra cosa és si quedaran en la memòria col·lectiva... Sobretot, n’hem rebut tres. La primera, la interdependència. Pensàvem que allò que passava lluny no afectaria les nostres vides i ens hem adonat que el món és veritablement una xarxa, i que si estires un nus ho arrossegues tot. Aquest fenomen ja el vivíem ecològicament, també amb la crisi econòmica... Ara és una crisi de salut global, una pandèmia. Això ens demana una consciència global, planetària, i no podem restar indiferents a allò que passa lluny, perquè l’onada ens acaba arribant, de la mateixa manera que el que passa aquí acaba arribant a l’altre extrem.

Hem après que som molt vulnerables, que som molt fràgils. Tot i els sistemes de seguretat, de control i de desenvolupament científic i tecnològic, i els sistemes de seguretat, no som immunes al virus i estan morint moltes persones i moltes persones estan patint. Hi ha una tercera lliçó que és bàsica: la incertesa. Funcionem amb plans estratègics, programacions i ens adonem que aquestes planificacions a llarg termini són molt revisables, i això ens fa ser molt dúctils. Hem de canviar pressupostos, programes d’estudis, maneres d’avaluar els alumnes...

En termes generals, excel·lent, tot i que sempre hi ha excepcions, comportaments egocèntrics, unilaterals, que ratllen la picaresca i la mesquinesa. En termes generals, observo una resposta cívica i solidària, d’obediència a les autoritats sanitàries, de confinament, la qual cosa és molt difícil en una cultura molt oberta al carrer, molt social, de molta interacció. Ha estat un xoc brutal, per tant ho valoro molt positivament, amb algunes excepcions, que són inevitables en un cos social. Es fan eleccions col·lectivament molt bones, mirem d’ajudar les persones més vulnerables i mirem de donar pau i serenor als infants i als adolescents, que poden estar neguitosos i que els costa molt més que als adults estar tancats.

També s’han de fer excepcions, en aquest cas. En línies generals, la meva impressió és que les màximes autoritats –Espanya, govern de Catalunya, governs locals– estan responent, i també els experts. El polític depèn molt del científic, que es troba al davant d’una situació nova i ha de treballar amb hipòtesis, càlculs de probabilitats... Qui pren la decisió final, però, és el polític: si s’equivoqués per massa estricte, la població es queixaria, però si ho fes per massa laxe, també li generaria crítica... Qui ha de prendre decisions està en una situació difícil.

Entren en conflicte drets fonamentals. Tots tenim dret a la llibertat de moviments, de pensament, d’associació... però també hi ha el dret a la seguretat, a la salut, a la integritat física i moral. En una pandèmia, quin es prioritza? S’ha prioritzat la seguretat, la salut pública, i hi ha consens que ha de ser així. I això comporta una reducció de les nostres llibertats, la primera i fonamental, la de moviments. Per a molts, jo mateix, és la primera vegada que passa. Pots revoltar-te o entendre que és per raons de força major.

Ens ho està posant de manifest la crisi: fins a quin punt tenim un pensament estrictament individualista, de “jo, jo i jo”, les “meves necessitats”, els “meus desitjos” o un punt de vista més col·lectiu, que afecti més la comunitat. Hem de canviar la mirada individualista per una mirada més col·lectiva. Pensar a qui pot afectar negativament el que faré, sobretot pensar en els més vulnerables, en aquest cas els més grans. Obliga a prendre moltes mesures a les quals no estàvem acostumats, perquè la nostra vida és molt individualista, i no comunitària.

És difícil de dir, precisament perquè vivim en un context d’una gran incertesa. Hi ha qui assenyala canvis dràstics, des del punt de vista de l’organització econòmica, de la manera de treballar, dels sistemes de cura i de control i prevenció de futures pandèmies... És possible, després d’una crisi sempre es prenen mesures que ho canvien tot. Després dels atemptats de l’11-S va canviar la nostra manera de viatjar, els aeroports, els controls, la por al terrorisme global... Tindrà conseqüències. Per començar, en el món laboral, ja les està tenint. A més llarg termini, també en tindrà.

Caldrà extremar el que dèiem, la consciència planetària. Cada país ha anat prenent decisions unilaterals. A Europa hem vist mesures molt diferents per abordar la crisi, i això ha afectat de manera molt diferent també els ciutadans. Haurem de tenir una mena de govern mundial per prevenir això. Ens pensàvem que podíem funcionar al marge dels altres, però per la interdependència que comentàvem ens hem de coordinar molt més, en situacions tan greus. La covid-19 passa per Europa, que té un sistema social i de salut pública, de cura, per a tota la població, tot i que hi ha saturació i dificultat. Què passa en països molt més vulnerables, que no tenen ni el sistema ni els recursos per comprar-lo a fora? El drama és molt més gran. Serà tràgic. I, després, quan arribi la vacuna caldrà veure qui la patentarà, quin accés hi tindran les persones més vulnerables.

No podem viure d’esquena a allò que passa a l’altra punta del món, i això ens obligarà a ser més planetaris i menys grupals. També a extremar les mesures de seguretat, de cura, tenint consciència de la nostra fragilitat. Crèiem que ho teníem tot sota control... Doncs no. Ens ha fet ser molt humils, conscients de la nostra precarietat i de la necessitat que tenim dels altres.

No, no és eutanàsia. És la limitació de l’esforç terapèutic. Vol dir no allargar una situació desproporcionadament quan les possibilitats de reeixir són molt poques i cal limitar per evitar l’acarnissament terapèutic, mirant de controlar tots els símptomes del dolor, amb tots els recursos farmacològics a l’abast, per tractar de donar-li el màxim confort possible en aquest procés final de la vida.

La majoria d’institucions tenen òrgans de deliberació, comitès d’ètica interdisciplinaris; jo en presideixo tres. Ajuden a avaluar possibilitats i què és millor per respectar els drets de la persona, de la família i els deures dels professionals. Es fa arribar als professionals perquè ells prenguin la decisió.