Prova de foc per a la política
El coronavirus obligarà a canviar la concepció del món i les relacions humanes. La política no podrà escapar a aquesta metamorfosi, però planen molts dubtes sobre quin rumb emprendrà
LLUÍS ORRIOLS
“Una catàstrofe acostuma a passar factura al governant per les conseqüències econòmiques que se’n deriven”EULÀLIA SOLÉ
“Els electors que més poden modificar el seu vot i canviar de partit seran aquells que més patiran els efectes d’aquesta crisi”IVÁN MEDINA
“Si la UE no aprova en la gestió d’aquesta crisi i fracassen les polítiques de cooperació, hi haurà un caldo de cultiu per als populistes”GABRIELA SERRA
“Els moviments socials, els sindicats, els partits progressistes han de repensar noves maneres de produir, de relacionar-nos”TERESA BARÓ
“Crec que s’elevarà el nivell d’exigència del ciutadà, que no perdonarà la mentida ni la falta de transparènciaJORDI PACHECO
“Serà difícil que aquesta crisi faci canviar el vot de la gent. Ja fa deu anys que no deixem de reflexionar”El coronavirus està comportant una sacsejada en tots els terrenys de dimensions estratosfèriques. Tothom té clar que res serà com abans, però ningú està en condicions de dibuixar com seran els nous escenaris que brollaran. En el terreny de la política, succeeix si fa o no fa el mateix. Aquesta pandèmia també ha tibat les costures dels lideratges polítics i marcarà un abans i un després en la societat que coneixem. La política, com tot, difícilment escaparà a una certa metamorfosi però, ara per ara, ningú disposa d’una bola de vidre que predigui el futur. Algunes veus expertes donen pistes sobre el que podria venir, però deixant clar que la situació és inèdita i les conseqüències, per tant, impredictibles.
El politòleg català i professor de la Universitat Carlos III de Madrid Lluís Orriols no dubta que “aquesta situació ho canviarà tot”, però afegeix: “És complicat fer una anàlisi assossegada del tema perquè no sabem què ens espera exactament.” Si es manté el comportament habitual que prossegueix les catàstrofes, Orriols intueix que la pandèmia “pot passar factura als governants per les conseqüències econòmiques que se’n derivin, i les de la covid-19 seran molt grosses”. Els dubtes són més forts que les certesses. “Ara per ara no sabem si hi podrà haver una recuperació ràpida, com canviaran les actituds polítiques, ni si hi haurà més llei, ni més ordre, ni si la por s’acabarà imposant…”. I les relacions entre partits? Es podrien tornar més amables? “De moment, no és el que estem veient –assenyala el politòleg català–, perquè no s’estan tancant files al voltant del govern espanyol, ni del català. El consens és més senzill quan hi ha un govern fort que no et veus a prop d’enderrocar i quan no hi ha eleccions a la vista.”
Teresa Baró, consultora experta en habilitats de comunicació personal, desconeix si aquest terratrèmol mundial obligarà a introduir noves maneres de fer política, però ofereix algunes receptes que mereixen ser escoltades: “La credibilitat serà molt important per als polítics, i aquesta es basa, d’entrada, en una preparació tècnica, ja que valorarem més la capacitat de qui està al capdavant; també hauria de guanyar terreny la credibilitat o, el que és el mateix, la capacitat de lideratge, quins objectius es fixen, saber delegar, saber escoltar…; altres valors que la societat tindrà en compte, crec, seran la coherència entre les paraules i els fets i la transparència que condueixi a tractar el ciutadà com un adult i a no amagar-li informació.” Teresa Baró insta la classe política a abonar aquest terreny: “Qui faci tot això en sortirà reforçat, perquè probablement s’elevarà el nivell d’exigència de la ciutadania vers els polítics, amb més atenció sobre els programes electorals i el seu compliment, i sobretot es valoraran les persones responsables, alhora que no es perdonarà la mentida ni la falta de transparència.” També opina que serà imprescindible “envoltar-se de bons equips” i aprofita l’ocasió per lamentar que aquesta crisi “encara ha posat més de manifest que sovint s’anomenen els càrrecs en funció de quotes i no de mèrits”. Fruit d’aquesta crisi, subratlla Baró, s’ha gestat una societat “més conscient del que representa tenir un país ben preparat, amb capacitat d’afrontar una situació extrema”.
El coronavirus també ha derivat en una sobreexposició dels líders polítics, que han comparegut dia sí dia també davant dels mitjans de comunicació o s’han multiplicat a les xarxes socials. Teresa Baró defensa que és hora d’exigir als líders polítics un llenguatge “més planer, més humil, més empàtic i més sensible”: “Ja n’hi ha prou de paraules buides i de xous. S’ha de ser més humil, que també vol dir saber demanar perdó.”
Aquesta experta en comunicació amplia l’anàlisi al camp del gènere i assenyala, a més, que ara “és un bon moment per introduir canvis estructurals i establir lideratges femenins, ja que la dona és pragmàtica, ferma, empàtica, més humil... Encarna més el valor de la cooperació, la generositat i fins i tot la compassió. I té molt a dir en l’apartat de la cura, que haurà de centrar bona part de l’activitat política.”
Per la seva banda, Iván Medina, politòleg i professor de la Universitat de València, creu que “és impossible saber quin futur ens espera com a societat si ni tan sols sabem en quina situació exacta estarem d’aquí a dues o tres setmanes”, però fuig dels postulats més optimistes que recreen un món millor: “Soc més del parer que ens entestem a no canviar. Només s’ha de mirar l’anterior crisi econòmica, com no n’hem après res, i com s’ha tornat a disparar el preu del lloguer. Crec que passada aquesta crisi serem igual d’egòlatres i simplistes.” El politòleg català comparteix opinió amb els que creuen que és molt difícil arribar a consensos polítics a l’Estat espanyol “perquè l’interès de l’oposició és desgastar l’executiu, malgrat que Pedro Sánchez necessita arribar a pactes”. Com a conseqüència de la debilitat aritmètica en què es troba, indica Medina, el govern espanyol “també es veu obligat a fer concessions i a cedir a pressions com la del PNB, que va reclamar el retorn a la feina per les pressions de la indústria basca”.
QUÈ VOLEM RECUPERAR?
L’activista Gabriela Serra qualifica d’“imprevisible” la situació que se’ns gira i no té cap dubte que la pandèmia “modificarà la manera de viure, el consum… i ja es parla d’un vint per cent més d’atur, sense comptar el treball submergit”. “La paraula pobresa ens escup directament a la cara”, rebla qui va ser diputada de la CUP. I llança una sèrie de preguntes a l’aire que conviden a la reflexió i que ella mateixa mira de respondre: “Si parlem de recuperació, què hem de recuperar exactament, un sistema depredador que ha prioritzat l’economia per sobre de la vida? Un sistema que està basat en les desigualtats i en uns mitjans de producció destructors i contaminants? Ara tenim l’oportunitat de posar les coses al seu lloc. O a quina normalitat volem tornar? La dels desnonaments? La del treball precari? La dels serveis públics retallats? La política que es derivi d’aquesta crisi haurà de posar al centre de la gestió aspectes fonamentals per a la vida, com la fraternitat, els drets de les persones, la protecció de la natura... tot molt lluny del capitalisme patriarcal que ens envolta.”
La societat s’haurà de posar deures: “Haurem de repensar moltes coses. Hem parlat molt de la sobirania de Catalunya, però ni tan sols estem produint els aliments que necessitem quan es podria fer amb una bona política agrària, fugint de les nefastes pràctiques de l’agrocapitalisme. Hem de reflexionar sobre com tractem la gent gran, sobre si les polítiques de cures han de fer un gir de cent vuitanta graus com fa temps que diem des dels feminismes. Hem d’evitar el sálvese quien pueda. Els moviments socials, els sindicats, les forces polítiques progressistes han de repensar noves formes de produir, de consumir, de relacionar-nos, de defensar els béns comuns... La solidaritat, la fraternitat i l’altruisme s’han de manifestar. Durant aquesta crisi estem tenint un bon exemple amb les xarxes de solidaritat”, conclou.
A més curt termini, la politòloga i professora de la Universitat Pompeu Fabra Eulàlia Solé destaca una primera conseqüència electoral d’aquesta crisi: “Hi ha dades objectives que marcaran el futur polític. El govern està absolutament concentrat en la gestió de la crisi. Els processos judicials s’han frenat, el president Quim Torra no serà inhabilitat de forma immediata i això allarga la convocatòria d’eleccions catalanes. Entre el confiament i l’estat d’alarma, ja sabem que no hi haurà cap convocatòria abans de l’estiu.” Així, doncs, no es compliran els primers calendaris que els partits havien anotat a les seves agendes. A més, indica Solé, Torra ha aprofitat la gestió de la pandèmia “per fer-se fort, també en els moments en què el govern s’ha tensionat, tot i que el pes de la gestió la porten dues conselleries d’ERC”.
El degà del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, Jordi Pacheco, considera que actualment “hi ha una crisi de la política de primer ordre”, però no l’atribueix només a la pandèmia, ja que, sota el seu parer, “ja fa un temps que els partits van desconnectar el seu discurs de la realitat”. L’estratègia actual no difereix de la dels darrers temps, consistent a “extremar les coses, a fer ús d’una certa agressivitat”: “És un estil bastant generalitzat, implantat a tot arreu, del qual trobem la màxima expressió a Twitter, on cada cop es diuen més grosses.” Aquest estil té projecció en l’estratègia electoral de les diferents formacions –“intenten conservar els seus votants, però a mesura que critiques els altres et vas buidant de contingut”–, i a poc a poc “s’ha anat generant una desconfiança en la política que anirà a més amb aquesta crisi”, s’atreveix a vaticinar.
És impossible predir el futur davant una sotragada tan insòlita, però el màxim representant del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs imagina dos escenaris que poden guanyar adeptes: “Un seria el de l’antipolítica, la política de la demagògia, la d’una gran massa de gent desconnectada que actuï amb agressivitat en l’àmbit comunicatiu, un escenari en definitiva que afavoreix el populisme de dretes. El segon escenari seria el d’una ciutadania més autònoma, funcionant més al marge dels partits, amb uns moviments socials més forts que generessin un substrat que ens portés a un nou tipus de democràcia.”
MODEL RECENTRALITZADOR
La gestió de la crisi de la covid-19 per part del govern de Pedro Sánchez ha encès els llums d’alarma de l’executiu català, que no només discrepa del model recentralitzador pel qual totes les decisions passen per Madrid, sinó que es tem que derivi en la temptació de reduir l’autonomia catalana. Lluís Orriols reconeix, “en part, la voluntat recentralitzadora del govern central pensant que els problemes de descoordinació se solucionen centralitzant” i deixa enlaire la resposta sobre si aquesta estratègia podria accentuar més el conflicte nacional: “Els dos governs estan tensionant, no estan deixant de banda la mala maror.” Eulàlia Solé, per la seva banda, detecta un contrast “interessant” entre “el sentiment nacional al qual ha apel·lat el govern espanyol, tot i incomodar la gent d’Unidas Podemos i l’espai dels Comuns, i l’estratègia de Catalunya, que ha optat per no treure la bandera”. Això no obstant, la politòloga creu que es pot obtenir un paral·lelisme entre el relat de l’executiu català i l’1 d’octubre: “El govern de JuntsxCat i ERC ha hagut de parlar de gestió i, per tant, està explicant com voldria gestionar la pandèmia, tot i que no ho pot fer perquè tot depèn de la centralització del govern espanyol, i l’única manera de poder-ho fer depèn de marxar de l’Estat.”
El degà del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs diu que amb la decisió de centralitzar la gestió, el govern del PSOE i UP “ha descartat un model federal que sempre és més integrador i ha donat un missatge contrari, reforçat pel protagonisme de l’exèrcit”. Gabriela Serra titlla d’“absurd i perillós” el nivell de recentralització i lamenta que s’hagi fet “amb el vistiplau d’algunes forces progressistes, que l’han defensat”.
L’opinió d’aquests experts contrasta amb la d’Iván Medina, que no veu voluntat recentralitzadora per part del govern espanyol: “En època de crisi s’acostuma a apel·lar al patriotisme i a centralitzar la coordinació de tota l’acció de resposta.”
L’INDEPENDENTISME
El daltabaix que ha suposat aquesta pandèmia és de tal magnitud que ha eclipsat la resta de qüestions que formaven part de les agendes públiques. L’independentisme s’ha hagut de desactivar forçosament al carrer, i els partits polítics han hagut de fer un parèntesi en el camí secessionista. Quan la normalitat torni a fer acte de presència, quin camí enfilarà l’independentisme? “En termes d’opinió pública, no sabem quins efectes pot generar. De moment es manté la demanda de més autogovern, quan expliques que tu no ho faries així. A Catalunya s’ha donat veu als experts, el fenomen d’Oriol Mitjà és digne d’estudi, i això respon a una necessitat de demostrar que les preferències de Catalunya són diferents a les d’Espanya pel que fa a les polítiques públiques. És una gestió diferenciada. És un “nosaltres ho faríem diferent”. Si el govern de Torra treu avantatge serà per això”, argumenta el professor de la Universitat Carlos III Lluís Orriols.
El seu company de professió Iván Medina assenyala: “L’independentisme s’ha definit sempre per ser molt creatiu per mobilitzar l’opinió pública, i plantarà cara.” “És cert –afegeix– que havia apostat per l’estratègia de la mobilització al carrer i que és una eina que s’ha perdut. Ara la mobilització s’ha de limitar a les xarxes socials.” I troba interessant veure com alguns partits “que usaven la mobilització per no parlar de gestió –posa com a exemple JuntsxCat–, amb aquesta crisi, en canvi, estan posant de manifest qüestions vinculades a la gestió”.
Eulàlia Solé, per la seva banda, atribueix aquesta imatge de relaxació de l’independentisme al fet que “no hi ha mobilització al carrer i que les entitats sobiranistes s’estan adaptant a la situació actual i concentrades a treballar la part més social”. En clau de futur, potser quan una porta es tanca se n’obre una altra: “L’independentisme té ara una oportunitat per repensar quin país vol. El procés havia entrat en una via morta, no hi havia una estratègia comuna per alliberar el país”, reflexiona Solé. I aconsella als partits independentistes aprofitar els propers mesos per “definir el seu relat, en el cas d’ERC; ampliar la seva presència, en el cas de la CUP, i posar ordre i definir què volen ser de grans, pel que fa a JuntsxCat”.
canvi de vot, O NO
En algun moment, ara no se sap quan, els ciutadans tornaran a estar citats per anar a votar. La primera convocatòria seran les eleccions catalanes i, irremeiablement, tornarà el frec a frec entre l’independentisme i l’unionisme. Podrà aquesta crisi provocar un canvi de tendència en el vot? Respon Iván Medina: “Una possibilitat és que assistim a una desmobilització del vot. L’oposició trobarà mecanismes per atribuir a l’actual govern una mala gestió i per reforçar la idea que JuntsxCat i ERC no s’aguanten.” Actualment, Medina creu que el descontentament amb la gestió de la crisi del partit de referència “pot portar a votar una altra formació però dins del mateix bloc”: “Veig més fàcil que algú canviï de partit que no pas de bloc.” L’espai dels Comuns i d’Unidas Podemos pot satisfer els seus votants “si s’aprova la renda mínima, perquè aleshores no tindran la sensació que no s’ha fet el que tocava”.
L’activista Gabriela Serra pronostica que algunes coses canviaran, però davant la complexitat del moment, evita dibuixar l’envergadura del canvi. “Ho haurem d’anar veient. Encara és massa prematur conèixer la fondària de l’impacte que es donarà en tots el àmbits de la vida”, indica. Té una certesa: “Res tornarà a ser igual al que hem viscut fins ara.”
Eulàlia Solé, per la seva banda, preveu la possibilitat que la gent es prengui la crisi “com un parèntesi electoral” i que el balanç de tot plegat sigui tan neutre que no modifiqui substancialment el que hauria transcorregut sense crisi. “Els que més poden modificar el vot seran els que més patiran els efectes de la crisi, sobretot en funció de com se’ls atengui”, sosté. Per aquest motiu, alerta que “serà molt important com el govern català gestiona la fase actual, però també la gestió dels propers mesos”: “Haurà de fer una molt bona gestió si no vol deixar espai als que diran que no ho fa bé perquè només està concentrat en el procés.”
Poc canviarà, si ens referim al sentit del vot, en opinió de Jordi Pacheco: “Serà difícil que aquesta crisi provoqui que la gent canviï de vot. No afegirem gaire més reflexió a tota la que hem acumulat els darrers deu anys. Pot ser hi haurà un sector ciutadà que serà més exigent.” Pacheco sí que indica que, malauradament, aquesta crisi s’està emportant moltes vides i, en funció del que es trigui a aturar les defuncions, hi podria haver un canvi demogràfic amb influència sobre el resultat electoral. “Està morint sobretot gent gran, més partidària de la unitat d’Espanya, i en cada elecció s’estrenen nous votants majors de 18 anys.” Però ara per ara és impossible calcular la incidència d’aquest factor. “Tanmateix, com que els resultats són tan justos, no es pot obviar que aquest fet pot provocar canvis”, diu.
Si assenyalem el comportament electoral, no es pot ignorar que els moviments populistes troben un camí abonat en les crisis per ampliar l’espai. “Haurem de ressaltar els valors per combatre els populismes. No serà fàcil, ja que els valors es practiquen, no es descobreixen d’un dia per un altre”, assenyala Gabriela Serra. Lluís Orriols indica que l’auge dels populismes durant l’última dècada “respon a un sistema que deixa d’atendre les necessitats de la gent”, i Iván Medina té clar que si la Unió Europea no aprova en la gestió d’aquesta crisi i fracassen les polítiques de cooperació “hi haurà un caldo de cultiu per a les forces populistes”. Finalment, Eulàlia Solé destapa que les crisis “són una autopista per als que no estan al capdavant de la gestió, i també per a l’extrema dreta”, però recorda que, en l’àmbit internacional, els populismes de Donald Trump i Boris Johnson “no estan tenint efecte”.
Més segurs o menys lliures?
L’estat d’alarma, la suspensió de moltes activitats i la decisió de confinar la població per frenar l’expansió del virus ha portat els diferents governs a aplicar un nivell de control dels moviments ciutadans mai vist. Els diferents cossos policials i fins i tot l’exèrcit han mirat de posar a ratlla qui provava de saltar-se el confinament. Fins i tot molts veïns s’han convertit en policies de barri sense placa i s’han dedicat a reprimir les sortides que consideraven inoportunes. Alguns municipis han adquirit drons que han posat al servei del control de les persones. Aquesta situació ha generat un debat sobre si tot plegat representa una millora de la seguretat o una pèrdua de llibertat. L’activista Gabriela Serra es mostra “preocupada pel nivell de militarització de la societat que està comportant la gestió del govern central” i l’amoïna especialment la possibilitat que “s’estigui preparant una resposta, atès que una de les conseqüències de l’agudització de la crisi serà que augmentarà el nivell de mobilització i l’exigència al carrer”. “Estem veient –prossegueix– que l’atenció a la gent per part de les administracions no va al ritme de les necessitats que aquesta crisi està generant. A més, ni tan sols s’ha complert amb alguns compromisos airejats al llarg de la campanya electoral: la reforma laboral i la llei mordassa segueixen vigents. No s’ha implantat la renda garantida de ciutadania…” Serra indica: “Haurem d’estar alerta per tal que, sota l’excusa de controlar el virus, no es disparin les polítiques que portin a un nivell de control social terrible.”
Teresa Baró, per la seva banda, opina: “Els ciutadans valorem molt la democràcia i la llibertat d’expressió i mirarem les propostes dels partits amb relació a això.” I conclou: “Hi ha d’haver eines per controlar la pandèmia, però sense malmetre les llibertats de les persones. Alguns partits voldran aprofitar per exercir més control, un comportament propi d’un règim dictatorial.”
Les diferències al govern, en ‘stand by’
La crisi del coronavirus va esclatar en un moment en què les relacions entre els dos socis del govern català havien arribat a nivells d’intolerància extrems, escenificats amb comentaris i accions visibles per a tothom. Fruit del malestar que envoltava l’executiu, el president Torra havia arribat a anunciar que no trigaria a convocar eleccions. La gravetat de la pandèmia ha obligat a aparcar les diferències i a fer pinya, tret d’algun episodi de discrepància fet públic a les xarxes. Les eleccions catalanes també hauran d’esperar, un fet que ha rebaixat la competició entre les dues forces per liderar l’espai independentista. Com seran les relacions postcrisi és una pregunta que ara mateix no té resposta.