EUROPA

Cada país és un món, si par­lem de la gestió de la pandèmia. Ens fixem en tres punts de la geo­gra­fia euro­pea. Óscar Fernández es va mudar a Copen­ha­guen el 2015. La seva pro­fessió, desen­vo­lu­pa­dor d’apli­ca­ci­ons, li ha permès tre­ba­llar des de casa. A Dina­marca, explica, “la crisi es va per­ce­bre ini­ci­al­ment com un pro­blema aliè”. El govern danès va fer una llista de països on reco­ma­nava no viat­jar i d’altres on, si en venies, esta­ves obli­gat a tan­car-te dues set­ma­nes a casa. Tot ple­gat va can­viar en qüestió de dies: “Van tan­car les fron­te­res als no resi­dents, van reco­ma­nar que s’evités el trans­port públic i van enviar tot­hom que es podia a fer tele­tre­ball. Es va tan­car gai­rebé tot, menys els super­mer­cats, els llocs de men­jar per empor­tar, les obres i algun altre esta­bli­ment”, resu­meix.

A Dina­marca, el govern no ha pro­hi­bit a la gent sor­tir al car­rer a pas­se­jar “si no es for­men grups de més de deu per­so­nes”. Tot i que els països del nord d’Europa tenen fama de ser molt dis­ci­pli­nats, Fernández rebat la teo­ria: “Hi ha de tot. Recordo veure la zona infan­til d’un gran parc tot ple de nens jugant, sense man­te­nir les distàncies. La set­mana pas­sada, per posar un altre exem­ple, va fer molt bon temps i la poli­cia va posar moltíssi­mes mul­tes perquè la gent satu­rava les plat­ges. Fins i tot van haver de tan­car alguns espais típics perquè la gent hi pre­nia el sol o estava de festa al car­rer.” L’empresa on tre­ba­lla li per­met des­plaçar-se a fer la feina pre­sen­ci­al­ment sem­pre que avi­sin abans i no superin un terç de la capa­ci­tat habi­tual. Altres espais que han obert són algu­nes esco­les i llars d’infants, on seguei­xen pro­to­cols perquè els pares no acom­pa­nyin els fills fins a la porta, i alguns petits comerços. “Jo mateix no vaig tenir cap pro­blema per anar a la flo­ris­te­ria per Sant Jordi i com­prar un parell de roses”, recorda. De Cata­lu­nya i l’Estat espa­nyol opina que “fa una mica de pena que tot siguin retrets dels uns cap als altres i ganes de fer-se notar, com qui espera que el rival es con­fon­gui per fer sang”.

Rafel Hidalgo viu a Roma des del 1984. Tre­ba­lla de pro­fes­sor a l’Ins­ti­tuto Cer­van­tes, després que aquest absorbís l’Ins­ti­tuto Español de Cul­tura. La seva feina li per­met impar­tir clas­ses des de casa, sobre­tot perquè ell ja dedi­cava bona part del temps a la for­mació en línia. Bàsica­ment, surt a com­prar ali­ments. A Itàlia, la majo­ria d’esta­bli­ments i ser­veis encara estan tan­cats. El dar­rer decret del govern estén l’estat actual fins al 3 de maig. En els dar­rers dies, subrat­lla, han obert algu­nes fàbri­ques. I cal­cula que a par­tir de dilluns vinent s’hi afe­gi­ran alguns esta­bli­ments que ofe­ri­ran men­jar per empor­tar. Ara ja n’hi ha que fan ser­vei a domi­cili. En Rafel veu pas­sar els dies tre­ba­llant i dedi­cant hores a l’Asso­ci­ació de Cata­lans a Roma, des d’on eme­ten Ràdio Cata­lu­nya-Itàlia. Encara ara lamenta que a l’Estat espa­nyol el govern no s’anti­cipés més al que es veia a venir: “Des d’aquí vèiem amb pre­o­cu­pació que no es pren­gues­sin les mesu­res necessàries i que es trigués tant a tan­car-ho tot. No van apren­dre res de la lliçó d’Itàlia.”

Lara Muñoz és tra­duc­tora i viu a Bonn. A Ale­ma­nya cada land o estat fede­ral ha tin­gut força auto­no­mia per ges­ti­o­nar la crisi. Al Rin del Nord-West­fa­lia, explica Muñoz, mai s’ha arri­bat a pro­hi­bir a la gent sor­tir al car­rer: “Això sí, ens obli­guen a man­te­nir el dis­tan­ci­a­ment social; no es poden fer reu­ni­ons en grup, anar més de dues per­so­nes ple­ga­des si no ets una uni­tat fami­liar...” La nor­ma­li­tat es va recu­pe­rant a poc a poc. Ja estan oberts els esta­bli­ments de menys de 800 m², i a les cafe­te­ries es poden dema­nar pro­duc­tes per empor­tar. Dilluns tor­nen a l’aula els alum­nes que han de fer la selec­ti­vi­tat, i gra­du­al­ment s’hi ani­ran afe­gint els cur­sos infe­ri­ors. Les esco­les, des­criu aquesta bada­lo­nina, mai han estat del tot tan­ca­des, ja que sem­pre han ofert ser­vei a les famílies en què tots els mem­bres són tre­ba­lla­dors essen­ci­als. Al trans­port públic és obli­ga­tori l’ús de mas­ca­re­tes o de qual­se­vol peça de roba que ama­gui la boca i el nas. Quant a les infor­ma­ci­ons que rep res­pecte a la gestió de l’Estat espa­nyol, diu que les notícies a la tele­visió ale­ma­nya “situen Espa­nya com a exem­ple de la mala gestió”. De Cata­lu­nya, les infor­ma­ci­ons que li arri­ben li fan pen­sar que “les coses es podrien haver ges­ti­o­nat d’una altra manera”.