De la pesta negra al coronavirus
Les pandèmies han provocat, al llarg de la història, autèntiques catàstrofes demogràfiques i han alterat de dalt a baix la geopolítica mundial
El biogeògraf Jared Diamond, en un llibre clàssic titulat Armas, gérmenes y acero, defensa la teoria que “els gèrmens i les infeccions han donat forma a la humanitat”. És massa aviat per avaluar que succeirà amb el coronavirus i si ens deixarà algun rastre perdurable, però les pandèmies que ha patit la humanitat al llarg de la història ens ensenyen prou bé fins a quin punt van condicionar els nostres avantpassats. Les conseqüències no només es van deixar sentir en la demografia, els desplaçaments de població, l’evolució de les batalles o les guerres i la configuració o la destrucció d’imperis, sinó també en les arts plàstiques, la literatura i la música.
És prou coneguda, en aquest sentit, l’empremta que va deixar la pesta negra. Europa va perdre entre un 30 i un 40% de la seva població, i la crisi de mà d’obra va fer que els senyors feudals es veiessin obligats a arrendar les terres o a pagar sous als pagesos per tal que les treballessin. Al mateix temps que el sistema feudal es debilitava, s’enfortia el pes de la burgesia urbana, un substrat que obriria la porta al Renaixement.
Una arma de doble tall
Hi ha epidèmies que han delmat territoris sencers. I, involuntàriament, han alterat de dalt a baix l’equilibri polític i la capacitat de dominació militar. Quan van travessar l’Atlàntic, els conqueridors espanyols no només van portar-hi armes més perfeccionades, sinó també malalties davant les quals els indígenes no tenien defenses possibles. El drama va ser devastador i va provocar la desaparició de pobles sencers. La transferència de malalties també ha tingut un recorregut invers, de dominat a dominador, com ara quan els francesos van intentar reprimir una revolta d’esclaus a Haití o quan els espanyols van intentar evitar la independència de Cuba. En aquest darrer cas, el 1897, poc abans de la derrota naval a Santiago de Cuba, el total de soldats espanyols morts era de 32.500, 14.500 dels quals havien estat víctimes del tifus, mentre que 7.000 i 6.000 ho havien estat, respectivament, de la malària i la febre groga. En aquell conflicte es van produir moltes més baixes per malaltia que no pas pels combats.
No es tracta d’un fet específicament espanyol, sinó d’una constant al llarg de la història. La campanya que Napoleó va emprendre contra Rússia no va fracassar per motius directament militars, sinó pel flagell del fred i el tifus, que va provocar la mort de més de mig milió de soldats. La catàstrofe va representar el punt final de l’Imperi Napoleònic i també una sacsejada en el mapa geopolític d’Europa només comparable a la que es va produir després de la Gran Guerra.
Les pandèmies han afectat reis i plebeus, rics i pobres, però, majoritàriament, han tingut una major incidència en les classes humils i, en alguns casos, fins i tot han derivat en revoltes o en conflictes civils, com ara la que es va produir el 1832 a París, quan van morir 19.000 ciutadans i va circular la teoria que havien estat enverinats els dipòsits d’aigua per part del rei Lluís Felip d’Orleans. També han anat aparellades a l’estigmatització i a la culpabilització de determinats col·lectius, una temptació ben present. Les onades de pesta del segle XIV van tenir com a boc expiatori els jueus, mentre que en el cas més recent de la sida es va apuntar directament al col·lectiu homosexual, amb algunes campanyes furibundes dels ultraconservadors catòlics.
En tot cas, les pandèmies no només han condicionat la història de la humanitat, sinó que també ha succeït a la inversa. Les transformacions derivades de la Revolució Industrial i la dels transports, van incrementar les concentracions urbanes i el traspàs de població arreu del món i, d’aquesta manera, van afavorir l’expansió de pandèmies. La velocitat amb què el coronavirus ha arribat als quatre racons del planeta n’és una bona mostra. Així mateix, també ha posat a prova els sistemes polítics i la fortalesa dels serveis públics, tal com es posa de manifest, clarament, quan es contrasten les dades dels infectats i les defuncions en cadascun dels estats.
Al marge d’això, encara és aviat per conèixer fins a quin punt aquesta nova pandèmia canviarà la nostra manera de viure tal com ho van fer les que es van patir en el passat.
Per triar
Hi ha un munt de llibres sobre les pandèmies que ha patit la humanitat, com ara el clàssic estudi d’Alfred Crosby, Imperialismo ecológico. La expansión biológica de Europa, 900-1900, centrat en el traspàs de pandèmies entre Europa i Amèrica o el de Carlos M. Cipolla, ¿Quién rompió las rejas de Monte Lupo?, en què es recrea la lluita de la Toscana contra la pesta el 1630. Un dels més recents és el de José Luis Bertrán, centrat en les pes de les creences en la lluita contra la mort.
La verola Segle XVI
La conquesta vírica.
La grip 1918-1919
Més mortífera que la guerra.
La sida de Principis de la dècada dels vuitanta a l’actualitat
L’estigma social.