“Ara veiem que tenir competència digital és bàsic”

Fins ara no havíem necessitat utilitzar de manera generalitzada les eines que tenim a l’abast. Els professionals de l’educació a distància sí que les fem servir habitualment, però en l’educació presencial només s’utilitzen en alguns casos concrets. Per exemple, tots els centres de secundària de Catalunya tenen un campus virtual. Això vol dir que els professors hi deixen material, poden digitalitzar recursos i deixar-los a disposició dels estudiants, poden interactuar amb els alumnes i amb les famílies. Això, però, és només una part; el repte fonamental és planificar bé la formació. D’eines en tenim més de les que podrem governar mai, igual que d’informació i de recursos digitals. El repte és tenir clar quins són els nostres objectius com a professors, quins són els objectius d’aprenentatge que volem que aconsegueixin els nostres estudiants.

Temps, això és bàsic. Ara s’ha hagut de passar de zero a cent de cop per culpa del coronavirus i no s’han pogut preparar els processos amb prou temps. Dit això, és molt interessant veure com en un moment de crisi molta gent es posa a fer moltes coses. Molts professors de primària i de secundària han estat tan preocupats perquè no els poguessin recriminar que els nens estaven desatesos, que no s’han parat un moment a pensar què calia fer i com fer-ho. S’ha inundat la mainada amb feina sense haver planificat aquest ecosistema. Hi ha hagut molt bona voluntat, molt feina, moltes hores... però s’ha de saber prioritzar allò que és indispensable i mirar com fer-ho en línia, ja que crec que la tornada a les aules anirà per llarg.

En l’aspecte tecnològic, no sempre estem ben preparats. Per posar un exemple, a la nostra universitat, on ja fèiem algunes classes per videoconferència, la primera setmana de confinament la demanda de la plataforma que les permet fer va augmentar un 400% i es va acabar saturant el sistema. D’altra banda, quan planifiques la formació en línia has de preveure si ho fas sobre mínims, per a tothom igual, o bé tenint en compte les circumstàncies particulars de cadascú.

Hem de diferenciar el rol del professors i el del l’alumne. Els alumnes són molt hàbils utilitzant la tecnologia, però no són competents. La competència és el que ens permet aplicar la tecnologia per aconseguir un resultat: en aquest cas, construir coneixement. Ara bé, aquesta falta de competència digital també es dona en els professors i en el conjunt de la població. I ara precisament s’ha fet evident que no dediquem prou esforços perquè els ciutadans siguin competents digitalment. Durant el confinament hi ha hagut molta gent que ho ha hagut de fer tot en línia i no se n’ha sortit. Pel que fa als professors, a Catalunya, des de l’any 1985, tenim un programa d’informàtica educativa, i els resultats de recerca continuen dient que hi ha un percentatge elevadíssim del professorat que no és competent. Aquest punt d’inflexió provocat pel coronavirus hauria de servir per exigir que la competència digital, per accedir a la funció pública docent, sigui un requisit obligatori, no simplement un mèrit, com passa ara. De fet, estava previst que fos a partir del 2025, quan els aspirants hauran de tenir certificada oficialment aquesta competència. En qualsevol cas, des de les universitats ja fa temps que estem treballant per certificar que els estudiants que es preparin per ser mestres acabin el seu grau amb un nivell bàsic de competència digital i ja tenim una eina d’avaluació enllestida.

Significa que domines les eines tecnològiques en l’àmbit d’usuari, que les saps aplicar en el context educatiu i que organitzes el procés d’aprenentatge pensant en la tecnologia. Per tant, primer has de pensar què vols que aconsegueixin els teus alumnes i després buscar l’eina més adequada per fer-ho possible. Normalment, es fa al revés, descobreixes que tens una eina i després et planteges per a què la fas servir. Això ha passat ara amb les videoconferències, tothom n’ha volgut fer, però estic segura que si una videoconferència és només un bust que parla, la majoria dels alumnes –que no veiem– en realitat en aquell moment estaran fent una altra cosa. És molt pesat veure algú parlant durant una hora a la pantalla sense poder-hi interactuar.

Per a l’estudiant, les eines tecnològiques serveixen per generar altres activitats més dinàmiques, col·laboratives, participatives, creatives... I al professorat li faciliten molt la feina de saber què va passant. Si utilitzes una eina de campus virtual, amb tots els alumnes treballant-hi, pots fer un seguiment de què ha fet cada alumne, si ha fet la feina, si ha consultat els documents, si ho ha fet bé... Això permet automatitzar algunes avaluacions i que els alumnes vagin veient els errors que han comès Però perquè tot això funcioni ho has de planificar molt bé i has de tenir molt clars els objectius als quals vols arribar. La diferència fonamental de treballar en entorns tecnològics respecte als entorns cara a cara, és que el procés de planificació ha de ser molt més estructurat. També s’han de seleccionar les eines en funció del que volem que l’estudiant aprengui, i gestionar el temps que té aquest estudiant, i no el del professor. Finalment, també és molt important tenir clar com es fa el seguiment i l’avaluació.

Sí, la formació a distància és més individualitzada des del punt de vista de l’estudiant. Des del punt de vista del professor, s’ha d’entendre que els alumnes van a diferents velocitats. La base és tenir clar el temps de dedicació que es necessita per aconseguir els objectius que s’han marcat. I tenir confiança en l’estudiant, com més gran d’edat sigui l’alumne, millor. A partir de segon cicle d’ESO, ja pots confiar molt en els alumnes. Al començament, a la gent que està acostumada a treballar presencialment no se li ha de deixar terminis gaire llargs, perquè llavors es perden una mica. Pensar que ja ho faré perquè tinc temps és un error. És molt millor fer seqüències curtes i que els alumnes les vagin cobrint. I això, com més menuts, encara més, perquè necessiten més pauta.

Sí, absolutament, i aquesta és una qüestió de política no només educativa, sinó també social. No té tant a veure amb l’organització tecnològica de l’espai. Si agafem com a exemple Barcelona, veurem que tota està cablejada i que l’estructura la tenim, però una altra cosa és quants recursos té la gent per poder rendibilitzar que està connectada. Pots tenir ordinador, sí, però si no és d’última generació ja hi haurà coses que no podràs fer. Sense smartphone, tampoc. I a part de les eines, també s’ha de mirar si a les llars hi ha algú que pugui ajudar els més menuts, cosa que no sempre passa. El sistema està pensat per a un usuari mitjà que té uns recursos i unes habilitats per usar-los. Com deia, és una qüestió de política social que tothom arribi a aquest nivell. Hi ha espais, com els punts de la Xarxa Òmnia, els media labs i les biblioteques, que han intentat compensar tot això, però encara hi ha desigualtats. La bretxa hi és en tots els nivells, els informes sobre els avenços tecnològics diuen que cada cinc o sis mesos ens hauríem de canviar tots els aparells per estar al dia, i això és impossible. Només ho pot fer una part molt petita de la població. Cada cop tinc més clar que en el món de la tecnologia el mercat va per una direcció, la política per una altra i la cultura i l’educació, que és allò que arriba a la població, per una altra de diferent.