El dossier

A tocar de la fi del món: l’Antàrtida amenaçada

Punta Arenas i Ushuaia són dues de les ciutats situades a l’extrem més meridional del continent americà. Es disputen el qualificatiu de “la fi del món” i són la porta a l’Antàrtida, el continent amenaçat

Punta Arenas i Ushuaia són dues ciutats de l’hemisferi sud del planeta que afirmen que estan a “la fi del món”. I tenen la seva part de raó. La ciutat xilena de Punta Arenas és a l’extrem més meridional del continent americà. L’argentina Ushuaia és a Terra del Foc, una illa al sud del continent. Tot i que geogràficament, el punt més allunyat i camí de l’Antàrtida, és el cap d’Hornos. Ara bé, hi ha una cosa indiscutible: les dues ciutats estan situades al sud d’un dels espais naturals més bells del planeta, la Patagònia xilena i argentina.

Les portes de l’Antàrtida

Vaig arribar a Punta Arenas entrant-hi des de l’oceà Pacífic per l’estret de Magallanes, descobert pel navegant portuguès el 1520, un pas gairebé obligat per al trànsit marítim interoceànic fins a l’obertura del canal de Panamà el 1914. La ciutat més austral del continent està situada molt a prop de la desembocadura est de l’estret cap a l’Atlàntic. Sorprèn al visitant la seva bonica plaça presidida per l’estàtua dedicada a Fernando de Magallanes, els colors de les cases senyorials, els jardins, l’interès dels seus petits museus i el cementiri municipal. I la bonica vista de la ciutat i de l’ampli estret que es divisa des del mirador del turó de La Cruz. Tot i que el trànsit portuari internacional es va reduir a partir del 1914, la ciutat va prosperar després per l’auge de la indústria petroquímica i el creixent turisme atret per la bellesa dels parcs nacionals del sud de la Patagònia. El millor del meu viatge, però, va arribar durant la navegació de Punta Arenas a Ushuaia creuant el llarg canal Beagle, un altre pas estret interoceànic, entre muntanyes nevades, glaceres i illes que conformen un impressionant paisatge solitari d’inusitada bellesa enmig d’un silenci eixordador.

Ushuaia, a Terra del Foc, contínuament envoltada pel misteri de la fi del món, és una animada ciutat durant l’estiu austral, amb els seus carrers costeruts que donen al port comercial, des d’on surten excursions i creuers amb destí a l’Antàrtida. La seva situació és magnífica, als peus de les muntanyes nevades del Martial, on la llarga serralada dels Andes es rendeix als peus del canal Beagle. Prop hi ha el parc nacional de Terra del Foc, amb la badia Ensenada i altres paratges envoltats de muntanyes i boscos, una àrea reservada per a la protecció del bosc subantàrtic, la flora i la fauna autòctona. La meva última experiència va consistir a acostar-me al sempre misteriós cap d’Hornos, el vertader confí del món, que vaig trobar aquell dia excepcionalment calmat sense els forts vents de l’oest, sovint violents, que han alimentat tantes històries i llegendes sobre els navegants que el van creuar. Més al sud, quedava el continent antàrtic que no era objecte del meu viatge. Per visitar-lo des d’Ushuaia fan falta alguns dies més, tenint en compte que es triguen dos dies a creuar l’oceà en cadascuna de les direccions. Vaig tornar passant per les illes Malvines, cada cop més inquiet per les notícies sobre el coronavirus, que ja anava penetrant a Europa. Vaig agafar l’avió de tornada a Barcelona el 7 de març, quan a Buenos Aires també començava l’alerta per les creixents infeccions pel virus. Pocs dies després es tancaven les connexions aèries.

L’explotació del continent glaçat

L’Antàrtida va ser descoberta fa dos-cents anys. Fins llavors, va ser un fabulós continent verge sense presència humana amb una extensió de 14 milions de km² (més gran que Europa), una extensió que es dobla durant l’hivern austral, quan les aigües gelades s’estenen fins a uns 800 km més enllà de les seves costes. La temperatura mitjana anual oscil·la entre els -10 ºC de la costa antàrtica i els -66 ºC de les parts altes de l’interior. Però el juliol del 1988 es va constatar una temperatura mínima de -89,2 ºC. James Cook va ser el primer navegant que va franquejar el cercle polar antàrtic, entre el 1773 i el 1775, però no va arribar a divisar l’Antàrtida. Va ser descoberta per un almirall rus el 26 de gener del 1820, tot i que van ser els noruecs els que van posar els peus per primera vegada sobre aquestes terres el 24 de gener del 1895. Més tard, va començar la carrera per a la seva exploració. També un noruec, Roald Amundsen, va ser el primer d’arribar al pol sud, el 14 de desembre del 1911, només catorze dies abans que el britànic Robert Falcon Scott, que va morir en el camí de tornada. I un argentí, Emilio Marcos Palma, va ser, el 7 de gener del 1978, el primer nascut a l’Antàrtida.

L’exploració del continent potencialment ric en recursos naturals va despertar la fam insaciable dels estats. Les Nacions Unides van aconseguir aprovar en plena guerra freda el Tractat de Washington, l’1 de desembre del 1959, que va congelar les reivindicacions territorials de diversos estats: l’Argentina, Xile, Nova Zelanda, França, Austràlia, Noruega i el Regne Unit, també Rússia i els Estats Units. La Xina, que hi va arribar el 1982, és el país més actiu a l’Antàrtida, i ja hi construeix la seva cinquena base. El tractat, firmat originàriament per dotze estats i que compta avui amb cinquanta-quatre membres –vint-i-nou amb caràcter consultiu–, hi prohibeix les activitats no pacífiques i hi consagra la llibertat científica i la cooperació internacional. Després s’han sumat a aquest tractat set convenis i protocols sobre protecció mediambiental, entre els quals el Protocol de Madrid sobre protecció del medi ambient del 4 d’octubre del 1991, que en el seu article 7 prohibeix l’explotació dels recursos minerals. Ara bé, l’actual statu quo és molt fràgil i està cada vegada més amenaçat per grans interessos geoestratègics i econòmics, des dels pesquers fins als turístics, que han experimentat un fort creixement. El 2019 es van comptabilitzar uns 75.000 visitants. La pressió per aprofitar econòmicament els dos pols és creixent, sobretot pel que fa a l’explotació dels seus recursos minerals, prohibida expressament pel Protocol de Madrid. Totes les potències hi volen ser. El continent aplega avui 78 estacions científiques, 44 de les quals estan obertes tot l’any.

L’amenaça de l’escalfament global

La més greu amenaça, però, per a l’Antàrtida, i també per a l’Àrtic, és l’escalfament global. L’últim informe del 2019 de l’Organització Mundial de Meteorologia (OMM) és una alerta que confirma els pitjors presagis. El 9 de febrer passat, en una base argentina situada a l’illa de Seymour (o Maraibo), situada al nord antàrtic, es va arribar als 20,75 graus, i es va superar per primera vegada, des que existeixen dades contrastades, els 20ºC. Una prova més d’un escalfament global que va començar fa diverses dècades amb una lenta regressió de les glaceres antàrtiques aguditzada ara per la pujada tèrmica de les aigües dels oceans. I el 2020 es preveu encara més calorós que el 2019 que ja va batre rècords. Una tendència cap a una regressió dels pols amb una pèrdua de la massa glaçada en volum i espessor, sobretot a l’Àrtic, que provocarà en les properes dècades un progressiu augment del nivell del mar que amenaçarà les nostres costes. A l’Antàrtida afecta especialment a tot l’hemisferi occidental, on les glaceres retrocedeixen i s’esquincen nous i grans icebergs que es fonen als oceans que l’envolten, que d’altra banda són cada vegada menys freds, cosa que provoca retroalimentacions climàtiques que, al seu torn, amplifiquen l’escalfament. Les imatges preses per la NASA il·lustren com el fenomen es repeteix en diferents punts de la península Antàrtica.

I un altre fet inquietant: les espècies invasores arriben a l’Antàrtida. L’escalfament global pot afavorir que nous organismes també arribin al continent i amenacin els autòctons. La presència humana també pot tenir un efecte distorsionador. Tot el planeta està amenaçat per una industrialització dependent del consum energètic dels combustibles fòssils.

75.000
visitants es van comptabilitzar el 2019 a l’Antàrtida.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor