El virus de la violència

Estrès ‘justificador’

Trigarem a saber, en termes de violència, el mal que ha fet la pandèmia durant l’aïllament. I tot i saber-ho, només serà una petita part. Cristina Santocildes, psicòloga forense i criminòloga, explica: “El confinament potencia l’estat d’estrès i porta les persones maltractadores a justificar la seva descompensació emocional i la falta de valors per tal de justificar el maltractament. Tanmateix, les víctimes han de tenir molt clar que cap situació justifica la violència i tenen tot el dret a ser protegides per la societat. Esperem que les dones que viuen situacions de maltractament, s’empoderin per tal de demanar ajuda i fer un pas endavant, tant per elles com pels seus fills, per sortir d’una situació de violència física i psicològica. La persona maltractada tendeix a minimitzar i justificar el maltractament físic, per no dir el maltractament psicològic, que es considera poc demostrable, i tenen por de denunciar.”

Ens alerta per no caure en estereotips i oblidar altres col·lectius, més enllà de les relacions de parella. Hi ha persones molt vulnerables, com ho poden ser els malalts, o la gent gran, o els nens, que de vegades són maltractats precisament per aquells de qui depenen. “Un dels maltractaments més devastadors és l’abús sexual infantil, que majoritàriament es dona dins l’àmbit intrafamiliar i, per tant, és el més silenciat. Si en el cas de l’abús sexual en adults ja se sol silenciar per por de la credibilitat que pugui generar la denúncia, entre altres motius, en el cas dels infants és exponencialment més silenciat, ja que, en primer lloc, és el mateix infant qui no entén la situació, i més si qui comet l’abús és un familiar. Sorgeix un dels sentiments de culpa més dolorosos, ja que la criatura s’autoinculpa i s’avergonyeix del que li està passant.”

Valentes

Nani Beltrán és advocada i mediadora familiar, especialitzada en dret de família i violència masclista. Explica un cas d’aquesta quarantena. És un exemple que situacions com la de l’aïllament i la pressió constant també poden ser una empenta cap a la llibertat. “Una dona jove, a començaments de març, va venir al despatx i va explicar la seva situació: esgarrifosa. Maltractament de paraula i d’acció constant. Em va dir que no volia denunciar, perquè tenia por. Dona jove, amb fills petits... Sentia preocupació per ella, amb el confinament. Efectivament, ell va pegar al fill petit i ella va saltar.” Es van engegar tots els mecanismes... i és lluny d’ell. Superar el bloqueig, la culpa pensant en com ell se les arreglaria... “Ha fet un acte de valentia, d’amor cap a ella mateixa i els seus fills.” Rumia sobre les relacions, i com es normalitzen comportaments... “Si canvies la manera com mires les coses, les coses que mires canvien.”

Montse Tur, presidenta de l’Associació Catalana de Dret Col·laboratiu, coincideix amb totes les expertes: el confinament, per si mateix, i en una família estable, és normal que provoqui estira-i-arronses. Una altra cosa són les famílies en situació de crisi, ja d’abans. “Ens hem trobat, per exemple, persones que havien decidit divorciar-se, que no han pogut enllestir els acords i que estan confinats conjuntament. És un moment de molt de dol i gestionar-ho no és fàcil... Si la teva parella et diu que la relació s’ha acabat perquè ha conegut algú altre, però malgrat tot hi has de seguir convivint durant un bon període de temps…” Algunes situacions poden, com tot en aquesta vida, arribar al límit: “En tenim algunes en què ha calgut posar denúncies... Amb tot, la normalitat és no arribar a l’extrem, tret d’aquelles famílies en què es gestionen els conflictes de manera violenta.” El confinament és un dels pitjors escenaris. Enmig d’aquests litigis familiars, quan hi ha criatures, no és fàcil. Potser no són objectes de violència, però sí que són usats com a armes. Per exemple, durant el confinament, no retornar-los a qui en té la custòdia. Tur és especialista en violència contra els nens: “La franja dels 0 als 12 anys és especialment vulnerable per la invisibilitat. Un bebè o una criatura de 3 anys no ho poden explicar. Dins de totes les eines que tenim en el sistema per detectar la violència contra els nens hi ha l’escola, els serveis de pediatria, altres serveis per a nens i nenes que ara no poden obrir… Hi ha nens que estaran confinats amb els seus maltractadors. Hi ha la voluntat d’intentar controlar-ho, però la violència infantil passa dins de casa, com els abusos sexuals a nens i joves, que passen gairebé sempre dins de les famílies i que ara ens podem trobar que s’estan incrementant.”

Testimoni

Les dades són, al cap i a la fi, números. Sentir-los una vegada i una altra, sense posar-hi noms, pot tenir l’efecte indesitjat de rebaixar-ne la intensitat. Els experts en parlen. Les forces policials en parlen, els diaris en parlen. No és suficient. L’Olga Serral va patir maltractaments. Ella sap, en primera persona, què poden estar passant. Li ha costat anys, poder-ho explicar. “És la primera vegada que en parlo obertament i públicament. Abans, només ho havia fet mitjançant la meva obra artística, la meva manera de canalitzar-ho i la meva via de curació.”

L’Olga és artista i explica els escenaris del maltractament amb diferents tonalitats de vermell. “La violència dins de la llar és un infern, és de color vermelló..., però si a sobre no pots sortir de casa pel confinament, ni tenir contacte amb els teus; si tampoc et pots desfogar amb un professional, com un psicòleg, si no pots sortir a fer exercici físic o anar a la platja a caminar o escapar-te al parc amb els fills, ni anar a la feina... aleshores passes del vermelló al vermell cremat, també vermell, però d’intensitat molt diferent.” El confinament rebla el clau i fa l’aïllament més fort. La violència ja ho porta, però: es practica tan d’amagat com es pot.

Continua. “Per a una dona maltractada, la vivència del confinament ha de ser un horror. És una dura batalla, no tens cap via d’escapament, has de ser molt conscient de què et ve a sobre: pots no tenir llibertat d’expressió, pots estar sotmesa a bronques per qüestions insignificants, pots no poder sentir-te a gust a la teva pròpia llar, ser manipulada, amb agressions de tot tipus, discriminacions, pots no tenir ni intimitat, pots estar aïllada... Has de ser molt forta psicològicament; no totes les dones ho poden aguantar... I si tens fills, potser no els pots protegir com voldries; potser també llavors et pots enfonsar encara més. Aleshores el color és el vermell desesperació. Si a sobre has perdut la feina, significa que has perdut una altra batalla –ja que tenir els teus recursos econòmics t’aporta un color vermell sang d’energia–, la paleta pot arribar al vermell sangria...”

“Sents que no et pot estar passant això, et sents lligada i atrapada i sobretot dins d’una roda que gira cada dia en la mateixa direcció i al mateix ritme, en una mena de bucle que ni s’atura ni s’acaba... Quan la teva parella et maltracta et sents petita, i sense llibertat!”

Callarem, al voltant?

“La gent del carrer que et coneix, normalment no diu res. La dependenta del forn que cada dia et veu, que sap qui ets, que sap qui és el teu home i els teus fills, que ha vist i escoltat com et tracta... normalment no diu ni piu.” Tant és per què. Diu l’Olga: “Seria de molta ajuda per a nosaltres escoltar unes paraules de força, un: «Pots comptar amb mi, pots fer-ho...», però la por ens paralitza, a les dues bandes!”

Tots estem a l’ull de l’huracà

La psicòloga Yolanda Ballesteros reflexiona sobre l’augment de les situacions de violència. D’una banda, hi ha l’augment del temps de convivència entre agressors i víctimes. “La violència sexual en menors, segons dades de la Fundació ANAR –Fundació d’Ajut a Nens i Adolescents en Risc–, ha augmentat un 3,5% i, segons dades de l’Oficina d’Atenció a la Víctima del Delicte, les agressions sexuals dins la llar han augmentat un 3%. I només visualitzem la punta de l’iceberg, ja que no existeixen dades objectivables d’aquesta violència, o bé perquè no és denunciada, o bé perquè no és percebuda com una violència, com passa amb la violència sexual dins la parella.” D’altra banda, hi ha els conflictes que sorgeixen al voltant de qüestions familiars i domèstiques. “Els agressors consideren que tot el que no sigui seguir les seves imposicions és un atac a la seva autoritat.” Un tercer factor que fa incrementar la violència és que en el confinament tot és continuïtat... “no és interrompuda per la rutina de cada dia, com anar a treballar, portar els fills a escola…”: “La falta de suport social i de vinculació externa dificulta el trencament del cicle de violència, però, tot i això, el fet que els veïns passin més temps a casa pot visibilitzar la violència i en alguns casos provocar una denúncia social.” Finalment, Ballesteros parla de les percepcions que té qui agredeix. “L’agressor sent seguretat i impunitat, ja que les circumstàncies del confinament dificulten sortir de la relació o interposar una denúncia.” Tampoc es pot oblidar, afegeix, “que el confinament facilita l’augment d’una violència prèvia i també la primera expressió de violència, ja sigui desencadenada pel desgast dels vincles, per la pressió que representa perdre la feina, per la claustrofòbia, per patir pèrdues i no poder fer dols...”

Res ho justifica. Són situacions a què s’enfronten parelles i fills i pares que han arribat al confinament amb una relació molt deteriorada o amb ferides importants en el vincle. La prolongació de l’excepcionalitat no ho resoldrà. No ens queda més remei: els ulls oberts, i plena consciència. Li pot estar passant a qualsevol.