Dragon Khan badaloní
Inestabilitat política, negociacions extenuants, retrets a propis i estranys, elecció d’alcaldes i alcaldesses mantenint la intriga fins al darrer instant... Sembla l’argument d’una sèrie de televisió, però és la política a Badalona
EL FENOMEN ALBIOL
És regidor des del 1991, compta amb l’altaveu de molts mitjans espanyolsL’ESQUERRA BADALONINA
Més esmicolada que mai, comparteix el banc de l’oposició i mostra pocs símptomes de recuperació imminentUna Badalona governada per una dreta que, quan li ha estat necessari per esgarrapar vots, ha demostrat que té pocs escrúpols. És la dreta que idolatra Xavier García Albiol. Una esquerra més esmicolada que mai, que comparteix el banc de l’oposició i que mostra pocs símptomes de recuperació. Aquest és l’escenari polític que contra tot pronòstic ha brollat en aquesta ciutat del Barcelonès després que la dimissió del socialista Álex Pastor –enxampat en estat d’embriaguesa i havent-se saltat el confinament– hagi obligat a investir un nou alcalde. La sessió es va celebrar dimarts passat, 12 de maig. Estem parlant del setè ple d’investidura que Badalona ha vist en els darrers tretze anys. Set plens que s’han resolt amb cinc noms. Només García Albiol i Álex Pastor han repetit. Ningú no descarta que abans no expiri el mandat se celebri el vuitè ple, el de la moció de censura contra Albiol. Abans, les esquerres hauran de deixar de treure’s els budells. I també hauran de guarir ferides internes.
I és que la política en aquesta ciutat costanera no és apta per a cardíacs. En només onze mesos, menys d’un any natural, s’han viscut tres plens en què el desenllaç s’ha conegut en el temps afegit: el del 2018 (moció de censura contra Dolors Sabater, maniobrada entre el PP i el PSC i en què Albiol va teatralitzar fent veure que s’ho repensava), les municipals del 2019 (Guanyem Badalona en Comú va regalar els vots al PSC en el darrer sospir per evitar l’alcaldia d’Albiol) i aquesta setmana.
Dimarts, el “tots contra Albi,ol” no va quallar. En qüestió d’hores no es poden teixir les confiances que no s’han exercitat durant cinc anys. I la història de Guanyem i el PSC –les dues formacions que tenien la clau del pacte– és una història de desacords, retrets i recels. Ningú es refia de l’altre. Tothom mira de reüll esperant el punyal a l’esquena. La moció de censura contra Sabater no hi va ajudar. El desacord del repartiment de l’alcaldia entre Guanyem Badalona en Comú i el PSC seria un enfrontament més si no fos perquè, aquest cop, ha dinamitat les opcions de formar un govern de setze regidors que també incorporés ERC, JuntsxCat i En Comú Podem. Hauria estat el primer govern en majoria des del 2011. L’actual, amb onze edils del PP, és el cinquè consecutiu que actuarà en minoria.
MARCA BADALONA
I és que la inestabilitat política i les dificultats per construir aliances a l’espai de l’esquerra formen part de la marca Badalona, també integrada, sortosament, per símbols com la Penya, el pont del Petroli, l’Anís del Mono, Open Arms i el Campus Can Ruti. La mala maror entre les forces anomenades progressistes prové de molt enrere, quan Albiol anava encara a l’institut i ni en somnis podia presagiar que algun dia seria alcalde de Badalona. Es va originar en les batalles protagonitzades pel PSUC de Màrius Díaz i el PSC de Joan Blanch, els dos primers batlles de la recuperada democràcia. I després va venir una llarga llista de xocs frontals. Alguns exemples: el 2005, ICV va abandonar la regidoria d’Habitatge i va provocar un cisma amb el PSC. El 2007, època del tripartit d’esquerres a la Generalitat, els socialistes van deixar ICV amb un pam de nas en no renovar l’acord i optar per una aliança amb CiU que també va incorporar ERC.
Entre el 1983 i el 2011, un denominador comú a l’alcaldia: els colors del PSC. Un Partit Socialista que, a banda dels encerts i errors que va acumular, va governar des del clientelisme, concentrant bona part dels favors en l’empresa d’autobusos Tusgsal. El desgast de la gestió ininterrompuda i la nova onada migratòria, que va causar un fort impacte als feus socialistes, van ser detectats pel PP d’Albiol com un trampolí electoral. Els populars van trobar en Badalona el laboratori perfecte per aplicar unes pràctiques malignes que associaven delinqüència i immigració. Amb la ciutat erosionada com mai i la pobresa guanyant terreny, Albiol va emergir, a ulls de molts veïns, com l’únic polític capaç de solucionar els seus problemes. Iván Redondo, ara mà dreta de Pedro Sánchez, va dissenyar una estratègia perversa però eficaç. Encara ara, Albiol beu d’aquell disseny, tot i que l’any passat va entendre que només governaria Badalona aconseguint una àmplia majoria –el gir dels darrers dies era impensable fins i tot per als amants de la ciència-ficció– i va moderar radicalment el discurs. Es va arribar a presentar, en campanya, com l’alcalde que podia satisfer les necessitats dels veïns independentistes i no va parlar d’immigració. Segueix arraconant les sigles del PP, en favor de la marca Albiol. Ara, caldrà veure com gestiona una crisi social especialment crua, amb els nouvinguts que viuen de l’economia submergida. El procés català no serà cap maldecap per a ell. A favor seu, hi juga la majoria unionista al consistori.
Mentrestant, l’esquerra, que ha trobat bona sintonia amb l’únic regidor de JuntsxCat, haurà d’aparcar els retrets i articular un projecte de ciutat que miri cap al futur. Revertir els resultats de les urnes dels darrers anys s’intueix com una tasca àrdua. L’any passat, Albiol va aconseguir 37.506 vots. La segona força va ser la coalició Guanyem-ERC, que es va quedar a 13.000 vots d’Albiol. El temps ha acabat demostrant que l’entesa no anava més enllà d’un acord puntual per mirar d’arrabassar la victòria al PP.
Que Albiol sedueixi el 37,5% dels votants també provoca que l’esquerra badalonina s’hagi de repartir una part més petita del pastís. Els partits d’aquest bàndol ideològic es perceben abans com a rivals, i fins i tot enemics, que no pas com a aliats. A més, l’únic discurs comú que ha articulat és el de la necessitat de “combatre el feixisme d’Albiol”. Mirant de nou enrere, tots han patit les debilitats pròpies dels governs en minoria. També han patit una falta de lideratges sòlids. Dolors Sabater va saber aglutinar un espai que de vegades podia semblar indomable per la varietat de procedències, però la connexió que ha aconseguit amb els seus seguidors, i fins i tot el prestigi que s’ha llaurat fora de Badalona, no es correspon amb el poc suport que ha trobat a la seva ciutat més enllà del seu espai polític.
A la banda dreta, hi ha un líder que és regidor des del 1991, compta amb l’altaveu de molts mitjans espanyols i que sovint només ha hagut d’esperar els errors dels rivals per alçar-se victoriós.
FARCIDA DE REPTES HISTÒRICS
Badalona és la quarta ciutat de Catalunya en nombre d’habitants. Sempre havia estat la tercera, però a finals del 2017, Terrassa va escalar una posició en la taula i la va superar. És un municipi farcit de barreres psicològiques i físiques. D’aquestes últimes, sobresurt la gran obra del franquisme, l’autopista C-31, que parteix la ciutat en dos. Albiol s’ha proposat pacificar-la, com ja ho van fer els seus precedents, tot i no aconseguir-ho. Ell, tampoc, en la seva primera etapa com a alcalde. Hi ha diverses Badalones sota un mateix paraigua municipal, i barris amb pobresa cronificada. La cohesió social és un repte que apareix en tots els programes electorals, però ningú se n’ha sortit.