“El dengue és una malaltia emergent”

La raó per la qual ens referim al dengue com una malaltia emergent és que hi ha hagut un augment dels casos des del decenni del 1980, especialment a l’Amèrica de Sud, a l’Àsia sud-oriental i a Àfrica (tot i que en gran mesura no s’ha diagnosticat). A principis d’aquest any, l’OMS va incloure el dengue en la llista de deu possibles malalties amenaçadores i els actuals brots en molts països confirmen aquesta observació.

Les epidèmies de dengue tendeixen a tenir patrons estacionals, i la transmissió sol arribar al seu punt màxim durant i després de les estacions de pluja. Hi ha diversos factors que contribueixen a aquest augment, per exemple els alts nivells de població de mosquits, la susceptibilitat als serotips circulants, les temperatures de l’aire favorables, les precipitacions i la humitat –que afecten les pautes de reproducció i alimentació de les poblacions de mosquits–, així com el període d’incubació del virus del dengue. La falta d’intervencions de control proactives i de personal són altres desafiaments. A més, l’augment de la urbanització també ha contribuït a l’increment d’aquesta malaltia i de la febre hemorràgica del dengue en llocs com Ouagadougou (Burkina Faso) i en algunes ciutats de Nigèria.

Hi ha múltiples raons per les quals hi ha un nou focus de malària a Veneçuela, encara que a causa de l’accés limitat a les dades, és difícil dir quan van començar a augmentar els casos d’aquesta malaltia. Per controlar el paludisme cal reduir el component vectorial (mosquits que transmeten la malaltia als humans). Una de les raons és la disminució de les mesures de control a causa de l’afebliment no només del sistema de salut, sinó també d’altres factors. El moviment de la població i el deteriorament de les condicions de vida també augmenten els àmbits de reproducció dels mosquits