SÈRIE
DESPRÉS DEL CORONAVIRUS (i)
Iguals però diferents
El futur després de la covid-19 és incert i, de moment, només hi caben les hipòtesis. N’aprendrem d’allò que hem viscut? Aquest és el primer capítol d’una sèrie que analitzarà diferents àmbits
Més de dos mesos tancats a casa vivint una normalitat que ha deixat de ser-ho i redescobrint la família en un espai únic. La pandèmia de la covid-19 ens ha fet acumular xifres de morts que durant setmanes només van augmentar i ens ha obligat a convertir el dol pels éssers estimats en un tema pendent. Hem hagut d’assistir impotents a la gestió de l’imprevist, de la prova i de l’error, a l’acumulació de males decisions amb conseqüències terribles, a la transformació en escenari bèl·lic d’una crisi sanitària per poder equiparar aquells morts amb els danys col·laterals de les batalles. Hem vist com el sistema de salut pública es col·lapsava i l’econòmic amenaçava d’enfonsar-se. Hem hagut de renunciar a drets i llibertats amb arguments poc convincents i massa interessats i ens hem reconegut, un cop més, com a éssers dèbils i fràgils que es creien invencibles. Un cop superada la part més dura de l’epidèmia, o això sembla, és moment d’afrontar aquesta “nova normalitat” amb què alguns han volgut vendre el futur més immediat. Un futur que, segons els experts, ja no serà el mateix d’abans del coronavirus, però que ningú s’atreveix del tot a dibuixar.
La gent busca respostes i es troba amb hipòtesis, perquè la sacsejada a la realitat ha estat tan bèstia que el món s’ha capgirat i no sap com redreçar-se. Després de la por a la malaltia arriba la por a perdre la feina. La crisi econòmica torna a encapçalar la llista de mals i s’augura igual o pitjor que la del 2008, que encara cueja. Els últims reductes de l’estat del benestar pengen d’un fil i l’amenaça que arriben temps pitjors es converteix a poc a poc en certesa. L’experiència ens transformarà com a societat? Serem millors o pitjors? Canviaran les nostres prioritats? Renunciarem a les llibertats personals per un suposat bé comú? Acceptarem una democràcia més restrictiva, més autoritària, més controladora?
SENSE BOLA DE VIDRE
“Ningú no té la bola de vidre i res no queda clar. Els canvis en la societat ho seran en funció de tres disjuntives: la durada de la pandèmia, les conseqüències de la crisi econòmica i un panorama polític que encara s’ha tensionat més.” Parla la sociòloga Marina Subirats, que remarca, entre d’altres, que tot i la mala imatge que s’ha estès sobre la gestió feta de la pandèmia per part del govern espanyol “segons una enquesta feta a escala mundial, els ciutadans espanyols no són els que pitjor valoren la resposta de l’Estat”. Per tant, la confiança en l’administració central està tocada, però no enfonsada del tot, una de les condicions indispensables que afavoriria un canvi en profunditat del model actual. “Més que un element de canvi social, la crisi s’utilitza i s’utilitzarà com a arma política per lloar o criticar la feina feta pel govern”, manté la sociòloga posant com a exemple com les decisions preses per la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, són qualificades pels detractors com a suïcides i pels defensors com a enormement eficaces.
Però hi haurà canvis o no? I seran merament estètics o profunds? “Confio que es donarà valor al sobreesforç fet per la sanitat pública i se la dotarà dels recursos que se li han negat durant anys”, assenyala Subirats, que recorda que la pandèmia “ha deixat en evidència un dels mantres del neoliberalisme: l’aposta per la privatització perquè les coses rutllin s’ha vist que no funciona”. Es farà trontollar el capitalisme, doncs? “No ho veig en absolut. Els canvis d’organització d’una societat són molt lents i estan sotmesos a avenços i retrocessos i veig que la majoria de la gent el que vol realment és tornar a la seva normalitat”, insisteix, i afegeix amb un punt d’ironia: “Que els nens tornin a escola i, en especial, que es pugui tornar a anar als bars a fer el primer cafè com a expressió màxima de llibertat.”
El filòsof i escriptor basc Daniel Innerarity és del mateix parer sobre la revaloració dels serveis públics, però ho lliga a una major aportació dels governs a la situació econòmica, que es preveu molt magra. “Hi ha dos factors que ho condicionaran: s’establiran prioritats i al mateix temps aquest debat sobre el valor d’allò públic es farà en una societat pluralista, on hi ha qui és més liberal i qui és més socialdemòcrata, i per això la idea de potenciar els serveis públics, per molt encertada que ens pugui semblar no s’imposarà com a evidència”, i precisa: “La clau és que hi hagi un debat obert i entenguem que estem al davant d’una gran oportunitat de revisar els nostres consensos bàsics i no pocs llocs comuns.”
DIFERENTS NIVELLS
Tenim, doncs, un sistema inamovible i una societat disposada a canviar, però no gaire. I en l’àmbit individual, com a ciutadans, abraçarem amb més entusiasme la transformació de la nostra quotidianitat? “A curt termini, els individus serem els veritables protagonistes, els que haurem de decidir quin tipus de risc estem disposats a assumir segons la nostra responsabilitat”, diu Innerarity. ¿S’hauria d’esperar que individus que han viscut, i patit, col·lectivament una situació extrema acabaran acceptant que cal renunciar en part a un benestar particular per teixir i enfortir un espai comú? Marina Subirats ho posa en dubte. “Seguirem sent individualistes, perquè els objectius del sistema en què estem immersos no han canviat, només s’han aturat”, diu, i es pregunta: “Els treballadors amb els sous més baixos, com ara empleats de supermercat o repartidors han estat els que han aguantat al peu del canó, però un cop passi la crisi quanta gent reclamarà que se’ls millorin les condicions salarials?” Per a la sociòloga, però, que el model de societat sigui tan difícil de canviar també té un aspecte positiu. “És una sort, perquè tothom té una idea de com voldria que fos la societat ideal i n’hi ha de contradictòries. Si el canvi fos fàcil seria un embolic i sempre hi hauria un sector molt agreujat. El canvi es pot fer quan el nou camí està prou madur i rep un suport majoritari”, reflexiona.
La societat ideal, doncs, no és igual per a tothom... però i pel que fa a la resposta de l’Estat davant la crisi? Qui té la raó? L’oposició política desfermada que apunta cap a una gestió nefasta i apocalíptica i arrossega amb ella milers de ciutadans que demanen la dimissió del “govern més progressista de la història d’Espanya”? Aquells que defensen que s’ha actuat de formar modèlica “perquè ningú no ha de donar lliçons als espanyols” i atribueixen els errors, que n’hi ha hagut, al fet d’haver d’afrontar un escenari mai vist fins ara que s’ha hagut de resoldre durant la marxa? Com acostuma a passar, no hi ha una veritat absoluta que sigui acceptada per tothom. Daniel Innerarity hi reflexiona: “És una obvietat dir que es va actuar massa tard, però és cert que les societats democràtiques tenen instruments molt dèbils per avançar-se a les situacions de risc futur. El comandament únic va deixar de beneficiar-se de la realitat d’una intel·ligència distribuïda i no va entendre que coordinació és fonamentalment deliberació”, explica. Una estirada d’orelles al govern, però també un missatge clar per a l’oposició: “Quan s’utilitza una artilleria tan grossa, la crítica perd la credibilitat que hauria millorat la nostra confrontació democràtica.”
MEMÒRIA FRÀGIL
El filòsof Josep Ramoneda, per la seva banda, aporta nous elements per a la reflexió. “De conseqüències de la pandèmia, n’hi haurà. Grans o petites? Ja ho veurem”, diu, i ho vincula en gran mesura a la durada de la crisi sanitària. “Si s’allargués només fins a l’estiu, el record s’afebliria amb el temps i giraríem full de seguida”, destaca, i posa un exemple personal. “Jo aquests dies he estat intentant fer memòria de l’epidèmia de grip del 1968 que va matar prop d’1 milió de persones arreu del món, la meitat d’elles a Hong Kong i unes 40.000 a França. Tenia 19 anys i no en guardo cap record”, puntualitza. El filòsof posa en el punt de mira el que ell defineix com “la gran contradicció”. “Aquest món nostre que viu immers en una superacceleració que neix de la Revolució Industrial, però que pren embranzida en els últims trenta anys, l’han aturat en sec no les grans corporacions econòmiques que semblava que ho dominaven tot, sinó els vells estats que molts ja consideraven que no hi pintaven res”, i afegeix: “Tot i això, els grans beneficiats d’aquest procés són els mateixos que n’han provocat l’acceleració: Amazon, Google...” Els forts es fan més forts i continuaran configurant el futur.
Josep Ramoneda alerta també d’un autoritarisme creixent. “És un camí que ja havia començat fa temps, amb mobilitzacions arreu del planeta i amb Hong Kong i Xile com a símbols del malestar i de la frustració social cap a aquesta deriva d’excés de control per part de les autoritats”, considera, i assenyala que la crisi del coronavirus ha empitjorat la situació. “Gran part de la població viurà amb incertesa el seu futur i una altra part tindrà dificultats per sobreviure en el dia a dia. Tots ells configuren un escenari gens propici per a les grans revolucions socials que poden canviar models, tal com s’ha fet històricament”, assenyala. Incertesa, por i dificultats que poden accelerar l’escalada en unes democràcies afeblides dels moviments d’ultradreta amb missatges populistes atractius per a una població tocada. “Tots ells tenen un gen comú, la defensa de l’economia neoliberal més salvatge que no deixa de ser més que una passarel·la cap a l’autoritarisme d’estat”, comenta, i es pregunta com és que no hi hagut una resposta massiva de la ciutadania “davant una retallada de llibertats i drets fonamentals que s’han aplicat sense que no hi hagi hagut cap discussió sobre el tema”. “Se sap quan les llibertats i els drets es retallen i es fan més petits, però no se sap mai quan retornen ni en quines condicions retornen”, precisa. Ramoneda veu amb preocupació “aquesta sortida natural cap a la telematització de la societat” que el confinament ha normalitat i, fins i tot, ha aplaudit. “És un triomf indiscutible dels poders actuals, però posa en qüestió aspectes tan bàsics com ara imaginar que el contacte físic en les futures relacions ja no serà tan important”, diu, i busca l’exemple en l’escola. “Seria catastròfic veure una escola i una universitat que fossin cada cop menys presencials, perquè més enllà d’anar-hi a adquirir coneixements, són espais d’intercanvi entre companys i professors i és en el contacte amb ells quan creixem i ens fem grans”, manté.
CUIDAR LA SALUT MENTAL
Després d’una catàstrofe, sigui quina sigui, els supervivents han de refer el camí cap a una normalitat que potser ja no serà mai més la mateixa. N’hi haurà que hauran sobreviscut amb els seus propis recursos i amb una fortalesa interior que els permetrà aixecar-se els primers i n’hi haurà que al cap d’un temps assumiran que l’experiència els ha colpejat massa fort i que necessiten ajuda exterior per superar-ho. La psicòloga clínica i membre del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) Begoña Odriozola explica que els instruments que es fan servir per atendre aquestes catàstrofes poden ser d’ajut davant la pandèmia, però que és evident que hi haurà un augment en la demanda d’atenció emocional. “Els estudis parlen que entre un 10 i un 15% de les persones que han viscut un trauma necessitaran ajuda professional per refer-se’n”, diu, i destaca que cal anar amb compte per no magnificar els resultats de bombardejar contínuament la població amb missatges positius i d’esperança. “Són molt necessaris perquè augmenten la sensació de protecció en l’àmbit social, però no serveixen per a tothom”, assenyala, i ho exemplifica amb les dades que indiquen com s’han disparat les demandes d’atenció a la salut mental des del telèfon 061. “Els problemes d’ansietat i les consultes sobre temes tan delicats com el suïcidi han augmentat de manera preocupant durant el confinament”, constata. Per tant, al davant d’un moment que afavoreix la reflexió vital, cadascú hi respondrà de manera diferent. “Hi haurà persones a qui aquest temps de reclusió a casa els servirà per canviar de prioritats i de vida i persones per a qui, si la seva situació personal o econòmica ha empitjorat, els suposarà un daltabaix”, puntualitza la psicòloga. Com és habitual, doncs, el nivell econòmic és un aspecte clau per afrontar una situació de crisi.
En aquest sentit, també es manifesta Antoni Bulbena, director de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l’Hospital del Mar i catedràtic de psiquiatria a la UAB, que assenyala els col·lectius més vulnerables com, un cop més, els que tenen més perill de patir trastorns: “Són els que tenen menys recursos personals, és a dir els que ja tenien alguna malaltia prèvia (especialment emocional o mental), els que no tenen xarxa social i han quedat més aïllats i també, especialment, els que reben amb més cruesa la catàstrofe econòmica i l’escassetat”, i afegeix que “els trastorns adaptatius i l’estrès posttraumàtic, juntament amb les reaguditzacions dels trastorns previs, com l’angoixa i la depressió, es multiplicaran”. Bulbena va més enllà i es mostra convençut que si el ciutadà ha après noves pautes per afrontar amb més èxit futures pandèmies també les haurà assumit el conjunt de la societat. “A partir d’ara els espais s’hauran de remodelar i les relacions passaran pel sedàs de la precaució. Articular el nou mapa de prevenció amb l’operativitat de les relacions humanes, ja siguin professionals, familiars o socials, requereix un repertori d’eines més complet”, comenta. L’empatia s’acabarà imposant en la nova etapa? “Establirem prioritats, però les respostes seran més polaritzades: mentre que uns desplegaran més comportaments solidaris i d’ajuda, d’altres es mouran cap a posicions més conservadores i retractades”, diu, tot esperant que sigui la primera opció la que s’acabi triant.
Begoña Odriozola considera aquest plantejament com el veritable repte a assolir. “Tots aquells que ens n’hem sortit, de la pandèmia, que ens considerem privilegiats, hauríem de treballar per garantir una societat més justa, més humana”, exposa, tot i que reconeix que la bona voluntat sovint no es transforma en una acció real. “La solidaritat és inherent a l’ésser humà, però ha de ser una solidaritat ben gestionada i ben repartida perquè venen temps molt durs i no ens podem permetre tornar a deixar la gent de banda”, insisteix. Tot i això, hi ha espai per a l’esperança? “Com a societat potser sí que ens havíem acostumat a pensar que res podia canviar, però ens hem adonat que estàvem ben equivocats. Hem d’assumir que estem obligats a fer allò que depengui de nosaltres”, conclou.
CIENTÍFICS ESTRELLA
El paper dels científics ha agafat durant la pandèmia de la covid-19 un protagonisme que molts titllen d’excessiu, perquè s’han convertit, potser sense voler-ho, en veritables estrelles mediàtiques i en oracles de la veritat. Josep Ramoneda considera que ha estat així amb el beneplàcit de la política, i ho qualifica de trampa. “La política ha eludit la responsabilitat que li corresponia desplaçant-la cap als científics que, en moltes ocasions l’han acceptada, i han ajudat a provocar una confusió que no és bona”, i afegeix: “Els científics han d’aportar el seu coneixement i les explicacions que siguin necessàries, però les decisions les han de prendre els polítics.”
EL MOMENT DE PASSAR EL DOL
Un altre dels camps que no s’ha resolt és el del dol. “La gent no s’ha pogut acomiadar dels seus morts, i de vegades sembla que no en som prou conscients com a societat. Ens posem les mans al cap quan veiem per televisió un accident aeri, però és que amb els morts per coronavirus en podem omplir uns quants, d’avions”, es lamenta Begoña Odriozola. La psicòloga clínica està convençuda que els familiars que han perdut un ésser estimat hauran de trobar el moment i la manera de dir-li adéu. “És una porta que s’ha de tancar, cadascú necessita el seu temps per fer-ho, però és imprescindible per poder continuar endavant”, assegura.
