L’anell de Ravensbrück
Es guarda l’aliança de Carme Gardell, de Setcases, deportada, i morta al camp nazi en braços de Coloma Serós, qui va ser primera regidora de Vilafranca del Penedès. Ara la llueix la besneta de la Carme
VALLMANYA
La policia alemanya les va detenir l’agost del 1943 quan donaven refugi al mestre de Vallmanya René Horta, vinculat a la resistènciaREGISTRE A RAVENSBRÜCK
Oficialment, mare i filla consten com a Carmen Bartoli (número 27.046) i Sabine González (27.156)L’any 1994, l’economista Miquel Perals feia la travessa entre Setcases i Toès, quan als Rasos de Carançà va conèixer, a través d’un dels companys de caminada en Pitus Bartoli. “Era de Can Ciuroles de Setcases i es guanyava la vida gràcies a la pesca de les truites del riu Carançà, molt cabalós; van pescant de pujada, van amagant les truites i, de baixada, les recullen i les venen als hotels”, explica Perals, tot un erudit local. No va ser fins anys més tard, i amb l’ajut de la “memòria prodigiosa de la mare”, que Perals va lligar caps quan el professor d’història de la UdG Josep Clara li va fer notar que en la llista de deportats als camps nazis hi figurava una dona de Setcases de cognom Bartoli.
La família Bartoli vivia a Vinçà, al Conflent. L’estiu del 2008, Miquel Perals va visitar per primer cop el carrer Verge de Lurdes de Vinçà, on vivien l’Hermínia i la Sabina, filles de Carme Gardell Carola, morta a Ravensbrück, i inclosa en la base de dades de deportats catalans i espanyols del Memorial Democràtic . Miquel Perals recorda que els va obrir la porta l’Hermínia i quan li va demanar per una dona morta en un camp nazi, “va sortir una velleta que va aixecar la mà dient «aquí en teniu una»”: “La Sabina també va ser Ravensbrück. Mare i filla oficialment consten inscrites als registres com a Carmen Bartoli i Savine González, amb els cognoms dels marits. I és així com el seu rastre apareix en els llibres. Nascudes Bartoli, l’Hermínia Gource va morir el 24 de gener del 2014, als 86 anys, i la Sabina González, el 22 de desembre del 2016, als 98. Filles de Carme Gardell i Joan Bartoli, el matrimoni va tenir dos fills més, en Jaume i en Pitus.
La detenció i posterior deportació de Carme Gardell i la seva filla Sabina va succeir a Vallmanya, un any abans de la massacre que la va convertir en vila màrtir de l’antifeixisme. Miquel Perals ho relatava en un article del programa de la festa major de Setcases, l’any 2008, amb voluntat d’homenatge a mare i filla: “Seria important que el nostre poble recordés aquestes dues persones que, de fet, sacrificaren llurs vides per la llibertat.”
cau de maquis
Quan va començar la Segona Guerra Mundial, la Sabina tenia 25 anys, estava casada amb el maqui Jubino González, Cubino, i tenia una filla, la Raimunda. Vivien a Vallmanya, amb la mare Carmeta, en un mas dels Cabanats que pertanyia al militar parisenc Abdó Casso. Els Bartoli s’hi van traslladar des de Setcases el 1928 per treballar a les mines de ferro. Situat a la falda del Canigó, de difícil accés, Vallmanya va esdevenir un cau de maquis i fortí de la resistència nord-catalana. Jubino González era la mà dreta de René Horta, el mestre de Vallmanya. El juny del 1943, la policia alemanya es va presentar a casa del mestre Horta per arrestar-lo com a sospitós de formar part de la resistència. Horta va aconseguir escapar-se i va buscar refugi als Cabanats. L’escriptora britànica Rosemary Bailey, instal·lada des de fa anys a la zona, a Corbiac, descriu també aquest episodi i la detenció de la Carme i la Sabina, en el seu llibre Love and war in the Pirinees. L’agost del 1943, una segona denúncia va fer que la policia alemanya es presentés al mas per detenir René Horta. “Els va disparar des de la finestra i va escapar amb diversos maquis després de ferir mortalment un dels alemanys. Tres dies després, la policia alemanya va detenir Casso”, escriu Rosemary Bailey. Miquel Perals relata com els alemanys van entrar al mas i van trobar la mare, les dues filles i la nena: “Les van tancar en diferents compartiments de la casa per separar-les, una a la cort dels porcs, l’altra al paller.” Tant Miquel Perals com Rosemary Bailey ho van escriure a partir del testimoni de l’Hermínia, menys reservada que la seva germana Sabina.
“Per què em van detenir? La gent diu que fèiem la resistència”, explicava la Sabina el maig del 1975 en un testimoni que recull el llibre De la resistència y la deportació (Memorial Democràtic, 2015). “Amagaven homes dels maquis, els donaven menjar, els curaven quan arribaven ferits. Tot això ho feien aquestes dones perquè, d’una manera natural i espontània, anaven sense embuts, col·laboraven amb els que elles intuïen que tenien raó. No havien inventat cap nom a la seva acció, ho feien i prou”, escrivia Montserrat Roig a Els catalans als camps nazis. La Roig també recull l’episodi de Vallmanya: “Les dues dones s’enfrontaren a la policia i es van posar davant de la porta sense deixar entrar els agents. Van rebre cops, però van aconseguir que els tres resistents poguessin fugir pel darrere.” I els homes Bartoli? Al mas no n’hi havia cap. El pare, Joan, feia de pastor i tot l’estiu el passava en una barraca de sota el Canigó. Els germans Jaume i Pitus es van amagar a Setcases, a les cabanyes de la serra de l’Oliver. Mai s’ha sabut qui va alertar els alemanys.
La policia es va emportar la Carme i la Sabina i va deixar l’Hermínia amb la nena Raimunda. El periple fins a Ravensbrück va començar a les dependències policials d’Arles i després a la Ciutadella de Perpinyà. D’aquí a la presó de Compiègne, a prop de París, on amb Neus Català i Coloma Seró, entre altres dones, van ser conduïdes al camp. Van arribar a Ravensbrück el 3 de febrer del 1944. La Carme tenia el número 27.046 i la Sabina , el 27.156.
“Ningú més gran de 40 anys no podia sobreviure a la deportació”, va escriure Montserrat Roig sobre la Carme, que va morir de tifus el 15 d’abril del 1945, quinze dies abans de l’alliberament del camp per part de l’exèrcit rus: “Agonitzant, l’entaforaren en un munt de cadàvers que sempre hi havia entre dues barraques. A la pila, encara hi ha cossos que es mouen. Dues franceses la reconeixen i, a la nit, sota el llum dels reflectors i amb el perill d’ésser descobertes, l’arrosseguen fins a la seva barraca. Allà, entre penombres i el silenci, morirà als braços d’una altra catalana, la lleidatana Coloma Seró.”
SORORITAT
Montserrat Roig remarca com les dones catalanes a Ravensbrüch van saber molt bé què significava “una paraula dita a temps, una carícia, una mirada de reconeixement”. I Coloma Seró va dir paraules dolces a cau d’orella a Carme Gardell, que va morir amb calma, “sense el frec d’altres cossos moribunds”. D’aquest episodi, la Roig va escriure el poema Mort a Ravensbrück.
“De la meva mare només guardo l’anell de casada”, va explicar la Sabina el 1975, quan li va ser concedida la medalla de la Legió d’Honor del govern francès. L’escriptora Rosemary Bailey menciona l’aliança de Carme Gardell quan li’n parla l’Hermínia “mentre es gira el seu”. Com arriba l’anell de Ravensbrück a la família a Vinçà?
Coloma Seró , la dona que va donar una “bona mort” a Carme Gardell es va guardar l’aliança. L’última pista que Perals té de Coloma Seró és a Nimes, impossibilitada. Nascuda a l’Albagés, a les Garrigues, el 1912, militant del PSUC, va ser la primera regidora de Vilafranca del Penedès. En la primera visita que Perals va fer a les germanes Bartoli a Vinçà, en un moment de la conversa, l’Hermínia li va explicar que guardaven l’aliança, la qual Coloma Seró els hi havia dut personalment.
Ara és Christelle Ferrière, neta de la Sabina qui llueix l’anell de casament de la besàvia Carme, una aliança senzilla, que li va posar Joan Bartoli quan es van casar a l’església de Sant Miquel de Setcases, el 12 de juliol del 1913. Viu a Llo, a l’Alta Cerdanya, i li va regalar la seva tia àvia Hermínia un Nadal quan tenia 12 anys. L’Hermínia no va tenir fills i considerava els nets de la seva germana com a propis. Per embellir l’anell i enriquir-lo, l’Hermínia hi va fer encastar una perla. La Christelle però, el llueix amb la perla amagada, reivindicant la seva forma original. Tenia una relació molt estreta amb la seva àvia Sabina, i li dona un valor molt important “perquè representa la família”. És l’únic llegat que té de la història familiar i també de la lluita, ja que no es parlava gaire del que havia passat a Ravensbrück.