Divisió a prova de virus

LEGISLATURA CADUCADA

La pressió per convocar eleccions sobre el president de la Generalitat, Quim Torra, revifa aquests dies. Li retornen com un boomerang les pròpies paraules del 28 de gener passat. Aquell dia, el Parlament va decidir retirar-li l’acta de diputat acceptant el requeriment de la Junta Electoral Central avalada pel Tribunal Suprem, arran de la sentència del TSJC que inhabilitava Torra, que ara està pendent de recurs al Suprem. “Aquesta legislatura no té més recorregut polític. Arriba al seu final.” Va ser la conclusió solemne de l’inquilí del despatx presidencial, assegurant que convocaria els catalans a les urnes un cop aprovats els comptes de la Generalitat, que van obtenir llum verda el 24 d’abril passat.

Res no feia pensar o, si més no, no ho van saber veure a venir els governants del món en general i de Catalunya en particular, que el planeta estava al caire d’una catàstrofe que a escala local suprimiria de facto l’autogovern i obligaria el vicepresident Pere Aragonès a refer uns números obsolets abans de néixer i el president a repensar-se legítimament l’oportunitat de convocar eleccions en un moment d’inestabilitat en què tot allò que no es mou val més no tocar-ho. Seria una decisió raonable si rere el president hi hagués un govern cohesionat. Res més lluny de la realitat. Només cal despenjar el telèfon i marcar el número d’uns quants alts càrrecs del govern d’uns i altres per extreure conclusions ben clares sobre la situació. Les crítiques creuades entre departaments estan a l’ordre del dia. Aquestes últimes setmanes hem vist com es disparava contra Vergés, Budó, El Homrani, Buch i Bargalló no pas només des de l’oposició, sinó des dels mateixos socis de govern. En públic, com és el cas de l’última reprovació de Torra i Budó a Aragonès i Vergés pel cas del contracte amb Ferrovial pels rastrejadors de la covid-19; per mitjà dels grups parlamentaris, com les càrregues de JuntsxCat contra Salut i també contra Benestar i Família. I en privat, amb la tensió de gairebé tots els departaments d’Esquerra amb la gestió de la desescalada dirigida pel PROCICAT (pla de protecció civil) comandat Miquel Buch. Un conseller d’Interior que, per cert, aquesta setmana acaba de rebre un parell de clatellots oportunistes per part de Gabriel Rufián i Sergi Sabrià arran de la condemna del mosso Jordi Arasa per la repressió als carrers durant l’ocupació de la plaça de Catalunya el 15-M del 2011.

Pel que fa a la caducitat de la legislatura, en antena, el vicepresident Aragonès ha demanat al seu superior a l’executiu que pacti un calendari per anar plegant veles. Oriol Junqueras ho ha fet per escrit, en un article: cal posar data al gran duel. Els mocadors ja fa temps que estan llançats. L’independentisme no ha sabut separar la lluita de l’hegemonia política de la supervivència com a nació, ni prioritzar una cosa a l’altra. Ho va dissimular millor durant l’etapa de Junts pel Sí perquè hi havia un horitzó compartit, el del referèndum, tot i que cada conseller feia una mica la guerra pel seu compte davant la perplexitat impotent de Puigdemont.

Avui, comprensiblement fins a cert punt escarmentats i atemorits pels efectes de la repressió, l’objectiu és liderar el catalanisme, encara que sigui autonòmic. Les organitzacions polítiques han arrossegat fins als anys vint la pugna entre convergents i republicans de principis de segle. Un camp de batalla que té l’escenari més depriment a Lledoners, on la unitat s’ha esmicolat, com admetia amb dolor Josep Rull en una entrevista a La República dissabte passat.

La lluita està oberta, però no pas tots els duelistes estan en condicions òptimes per iniciar el compte enrere. Ningú les té totes, de fet. A Esquerra els somriuen les enquestes que es van publicant, tot i que amb un somriure lleu que, com ha passat altres vegades, podria quedar glaçat per la realitat i la capacitat de reacció del fènix puigdemontista. Els números justegen i els marges d’error són encara un perill. Per això la pressió per anar a eleccions no acaba de ser tan desbocada com correspondria en algú que té pressa perquè es veu guanyador.

Paral·lelament, a JuntsxCat la desorientació sobre el lideratge és considerable. El flamant eurodiputat Puigdemont (que íntimament es trobaria més còmode exercint una versió internacionalitzada del que al seu dia va ser Xabier Arzalluz al PNB), Puigneró, Calvet, Chacón, sense oblidar abans d’hora l’autodescartat Artur Mas, són noms que sonen desconcertant la parròquia juntament amb el guirigall organitzatiu entre el PDeCat, Junts i la Crida. Altres sectors es mouen per ressuscitar velles glòries com Marina Geli i Ferran Mascarell. Laura Borràs, amb el perdigó judicial a l’ala que està a punt de fer-la descarrilar almenys a mitjà termini, completa el quadre i, probablement, és la causa de tot el desconcert en la recerca de candidat, ja que l’opció de la fugaç consellera de Cultura desperta tantes enveges com tots els altres noms, però compta amb un cert favor del públic, cosa que probablement l’hauria erigit com la millor catalitzadora d’aquest espai.

estratègies

En resum, Esquerra té una organització sòlida, uns quadres cohesionats i un programa clar, el del pacte amb les esquerres espanyoles, que tothom sap que està condemnat al fracàs perquè la història és un cotó fluix negre de tant fer la prova. Mentrestant, a Waterloo tenen la solució, que depèn de la persistència en el mandat de l’1-O cap a la independència, però no tenen ni l’organització, ni el lideratge interior ni cap programa clar per arribar-hi. A la CUP, tercera en discòrdia, la desorientació estratègica es fa relativament passable perquè la fórmula del “no a tot” ja se sap que mai no ha de passar l’examen de la coherència. Hi ha una coincidència transversal entre totes les formacions: ningú no dubta de la necessitat d’eixamplar la base, encara que en públic només ho manifestin clarament els esquerristes. La diferència rau en el nivell de renúncia o disposició al diàleg que cal durant el mentrestant. Cal un pont, o cal anar fent palanca? Ho definia molt bé fa un parell de setmanes el periodista Vicent Partal en una entrevista en aquestes mateixes pàgines: “Els partits independentistes estan perduts.” Perduts en el sentit no pas que estiguin acabats, sinó que no troben l’estratègia.

Al centre de la pista, l’immobilisme d’un Torra, el vicari que ja ha superat la durada en el càrrec del seu avalador. Ostenta la facultat exclusiva (amb permís del 155, com és sabut) de prémer el botó vermell electoral mentre el Tribunal Suprem no el destitueixi definitivament, cosa que tenint en compte la història judicial recent en la política catalana hi ha un cent per cent de possibilitats que passi. Només falta saber el quan (de moment, el Suprem ha fixat la vista del recurs per al 17 de setembre) i si Torra decidirà, amb una altra pirueta estranya, convocar abans de ser notificat, o deixarà que s’entri en un calendari que allargassaria tres mesos més l’agonia a partir de la seva destitució, amb la possibilitat no descartada per part de JuntsxCat de presentar un candidat alternatiu a la presidència per exhaurir la legislatura, que caduca legalment a finals del 2021. Ningú compta, tanmateix, que s’allargui més enllà de l’últim trimestre d’enguany.

APARELLS EN MARXA

Les maquinàries electorals dels partits no estan oficialment en marxa tot i que ja fa mesos que tenen les eleccions al cap. Abans del col·lapse sanitari, en paral·lel a l’anunci de Torra de convocar eleccions, ja s’havien fet alguns moviments. Tots en el terreny editorial. L’home fort del junquerisme havia tret el llibre Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic, escrit per la periodista Magda Gregori, una carta de presentació de credencials de títol revelador que li havia de permetre recórrer el país en una considerable gira mediàtica. Una operació de màrqueting polític de la vella escola a la qual també recorria Jordi Puigneró, amb la seva aposta d’independentisme tecnològic, El cinquè poder, que ha vist endarrerida la publicació fins fa uns dies i, com a plat fort, l’esperadíssim llibre de Carles Puigdemont M’explico, escrit pel periodista Xevi Xirgo, de qui el grapat de privilegiats que l’han llegit diuen que causarà un sotrac considerable en les ja deteriorades relacions entre partits. Tot i que va ser anunciat per a l’abril, el volum de revelacions de l’expresident no arribarà fins a la rentrée editorial del setembre. Mentrestant, Oriol Junqueras, amb Parlaré amb tu d’amor i llibertat, s’ha decantat per eludir el debat polític refugiant-se en Petrarca, Shakespeare i altres mostres de la seva incontestable erudició, però sense deixar de controlar amb mà de ferro des de la injusta reclusió de Lledoners l’estratègia del seu partit. Impossibilitat per ser cap de cartell, manté la presència mediàtica sense obstaculitzar la cursa del seu delfí.

Tot i els preparatius a les armeries respectives dels partits, després del parèntesi de la pandèmia, que es va obrir al març però que no s’acabarà de tancar fins d’aquí a molts mesos, la inestabilitat general no permet fer càlculs demoscòpics ni prediccions gaire fiables. Caldrà veure com valora la ciutadania la gestió de la crisi, la que hi ha hagut fins ara i la que queda per fer fins que es posin les urnes, que posarà departaments com Salut, Educació, Interior i el president pel cap baix sota la lupa i obligarà a anar amb peus de plom a l’hora de prendre decisions que poden tenir un cost polític enorme.

Paral·lelament, l’aposta decidida d’Esquerra pel suport al govern del PSOE i Podemos a Madrid i la via del diàleg de ben segur que no tindrà la mateixa lectura per part de l’electoral després que s’hagi evidenciat que a l’hora de governar el més semblant a un centralista de dretes és un centralista d’esquerres, tot i que de moment s’ha vist que la posició de bloqueig de JuntsxCat no aporta gaire més bon resultat. En tot cas, des de Madrid ja tenen clar que l’objectiu per a Catalunya no és pas ajudar a consolidar les opcions d’Esquerra, sinó atiar la ingovernabilitat. Per als interessos espanyols és més positiu haver-se-les amb dos o tres partits dèbils i barallats entre si que no pas amb un que obtingui un gran resultat electoral. El divide et impera de tota la vida està portant Pedro Sánchez a estirar al màxim la corda de la confiança amb els de Rufián, deixant-los de banda quan convé per pactar amb Cs.

Totes les picabaralles sobre el lideratge independentista porten a oblidar amb massa facilitat que allò que està en joc en realitat no és qui governa, sinó el mateix autogovern, amb una mica menys de la meitat dels bancs parlamentaris atrinxerats a les files del constitucionalisme cada cop més jacobí. En aquella banda de l’hemicicle caldrà veure fins a quin punt el PSC treu rendiment de governar a Madrid i de l’enfonsament de Cs, que podria passar dels 36 escons actuals a quedar, en la versió optimista, per sota de la vintena.

En aquest compàs d’espera tots els analistes comencen a treure la pols a la calculadora per veure si quan els catalans tornem a comptar-nos l’independentisme tornarà a sumar majoria absoluta; si la CUP serà necessària per apuntalar-la i si Esquerra tindrà alguna majoria alternativa transversal per formar govern, en una versió del tripartit (o quadripartit, si també s’hi sumen els cupaires) encapçalada pels republicans que s’està començant a muscular amb el think tank Sobiranies, impulsat sota el paraigua de Jaume Roures, amb la participació de polítics actualment a la reserva com Xavier Domènech, Quim Arrufat i, de moment externament, Joan Tardà.

Tampoc no es pot negligir, a l’altra banda del catalanisme polític, la capacitat d’esgarrapar vots vitals per als de Puigdemont que puguin tenir projectes essencialistes com Primàries (amb Jordi Graupera de cap visible) o la resurrecció del pujolisme orgànic i nostàlgic orquestrat des del Grup de Poblet (!) amb el nounat Partit Nacionalista de Catalunya que prefigura el retorn de Marta Pascal, Carles Campuzano i Jordi Xuclà i que comptarà amb tot el suport (i les misses) de la Catalunya d’ordre.

Tots els ingredients polítics fan preveure una tardor que no es pot pas aventurar que sigui més calenta que mai, un cop viscuda l’experiència del 2017 i del 2019, però que no es pot pas negar que serà entretinguda pel clima preelectoral a Catalunya i per les onades expansives de l’ambient colpista instal·lat a Madrid de manera permanent, per la desintegració de la monarquia i per, creuem els dits, el probable rebrot de la pandèmia. Potser sí que, malgrat els precedents recents, tindrem una altra tardor de por.