Divisió a prova de virus

LEGIS­LA­TURA CADU­CADA

La pressió per con­vo­car elec­ci­ons sobre el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Quim Torra, revifa aquests dies. Li retor­nen com un boo­me­rang les pròpies parau­les del 28 de gener pas­sat. Aquell dia, el Par­la­ment va deci­dir reti­rar-li l’acta de dipu­tat accep­tant el reque­ri­ment de la Junta Elec­to­ral Cen­tral ava­lada pel Tri­bu­nal Suprem, arran de la sentència del TSJC que inha­bi­li­tava Torra, que ara està pen­dent de recurs al Suprem. “Aquesta legis­la­tura no té més recor­re­gut polític. Arriba al seu final.” Va ser la con­clusió solemne de l’inquilí del des­patx pre­si­den­cial, asse­gu­rant que con­vo­ca­ria els cata­lans a les urnes un cop apro­vats els comp­tes de la Gene­ra­li­tat, que van obte­nir llum verda el 24 d’abril pas­sat.

Res no feia pen­sar o, si més no, no ho van saber veure a venir els gover­nants del món en gene­ral i de Cata­lu­nya en par­ti­cu­lar, que el pla­neta estava al caire d’una catàstrofe que a escala local supri­mi­ria de facto l’auto­go­vern i obli­ga­ria el vice­pre­si­dent Pere Ara­gonès a refer uns números obso­lets abans de néixer i el pre­si­dent a repen­sar-se legítima­ment l’opor­tu­ni­tat de con­vo­car elec­ci­ons en un moment d’ines­ta­bi­li­tat en què tot allò que no es mou val més no tocar-ho. Seria una decisió rao­na­ble si rere el pre­si­dent hi hagués un govern cohe­si­o­nat. Res més lluny de la rea­li­tat. Només cal des­pen­jar el telèfon i mar­car el número d’uns quants alts càrrecs del govern d’uns i altres per extreure con­clu­si­ons ben clares sobre la situ­ació. Les crítiques cre­ua­des entre depar­ta­ments estan a l’ordre del dia. Aques­tes últi­mes set­ma­nes hem vist com es dis­pa­rava con­tra Vergés, Budó, El Hom­rani, Buch i Bar­galló no pas només des de l’opo­sició, sinó des dels matei­xos socis de govern. En públic, com és el cas de l’última repro­vació de Torra i Budó a Ara­gonès i Vergés pel cas del con­tracte amb Fer­ro­vial pels ras­tre­ja­dors de la covid-19; per mitjà dels grups par­la­men­ta­ris, com les càrre­gues de Juntsx­Cat con­tra Salut i també con­tra Benes­tar i Família. I en pri­vat, amb la tensió de gai­rebé tots els depar­ta­ments d’Esquerra amb la gestió de la deses­ca­lada diri­gida pel PRO­CI­CAT (pla de pro­tecció civil) coman­dat Miquel Buch. Un con­se­ller d’Inte­rior que, per cert, aquesta set­mana acaba de rebre un parell de cla­te­llots opor­tu­nis­tes per part de Gabriel Rufián i Sergi Sabrià arran de la con­demna del mosso Jordi Arasa per la repressió als car­rers durant l’ocu­pació de la plaça de Cata­lu­nya el 15-M del 2011.

Pel que fa a la cadu­ci­tat de la legis­la­tura, en antena, el vice­pre­si­dent Ara­gonès ha dema­nat al seu supe­rior a l’exe­cu­tiu que pacti un calen­dari per anar ple­gant veles. Oriol Jun­que­ras ho ha fet per escrit, en un arti­cle: cal posar data al gran duel. Els moca­dors ja fa temps que estan llançats. L’inde­pen­den­tisme no ha sabut sepa­rar la lluita de l’hege­mo­nia política de la super­vivència com a nació, ni pri­o­rit­zar una cosa a l’altra. Ho va dis­si­mu­lar millor durant l’etapa de Junts pel Sí perquè hi havia un horitzó com­par­tit, el del referèndum, tot i que cada con­se­ller feia una mica la guerra pel seu compte davant la per­ple­xi­tat impo­tent de Puig­de­mont.

Avui, com­pren­si­ble­ment fins a cert punt escar­men­tats i ate­mo­rits pels efec­tes de la repressió, l’objec­tiu és lide­rar el cata­la­nisme, encara que sigui autonòmic. Les orga­nit­za­ci­ons polítiques han arros­se­gat fins als anys vint la pugna entre con­ver­gents i repu­bli­cans de prin­ci­pis de segle. Un camp de bata­lla que té l’esce­nari més depri­ment a Lle­do­ners, on la uni­tat s’ha esmi­co­lat, com adme­tia amb dolor Josep Rull en una entre­vista a La República dis­sabte pas­sat.

La lluita està oberta, però no pas tots els due­lis­tes estan en con­di­ci­ons òpti­mes per ini­ciar el compte enrere. Ningú les té totes, de fet. A Esquerra els som­ri­uen les enques­tes que es van publi­cant, tot i que amb un som­riure lleu que, com ha pas­sat altres vega­des, podria que­dar glaçat per la rea­li­tat i la capa­ci­tat de reacció del fènix puig­de­mon­tista. Els números jus­te­gen i els mar­ges d’error són encara un perill. Per això la pressió per anar a elec­ci­ons no acaba de ser tan des­bo­cada com cor­res­pon­dria en algú que té pressa perquè es veu gua­nya­dor.

Paral·lela­ment, a Juntsx­Cat la deso­ri­en­tació sobre el lide­ratge és con­si­de­ra­ble. El fla­mant euro­di­pu­tat Puig­de­mont (que ínti­ma­ment es tro­ba­ria més còmode exer­cint una versió inter­na­ci­o­na­lit­zada del que al seu dia va ser Xabier Arza­lluz al PNB), Puig­neró, Cal­vet, Chacón, sense obli­dar abans d’hora l’auto­des­car­tat Artur Mas, són noms que sonen des­con­cer­tant la parròquia jun­ta­ment amb el gui­ri­gall orga­nit­za­tiu entre el PDe­Cat, Junts i la Crida. Altres sec­tors es mouen per res­sus­ci­tar velles glòries com Marina Geli i Fer­ran Mas­ca­rell. Laura Borràs, amb el per­digó judi­cial a l’ala que està a punt de fer-la des­car­ri­lar almenys a mitjà ter­mini, com­pleta el qua­dre i, pro­ba­ble­ment, és la causa de tot el des­con­cert en la recerca de can­di­dat, ja que l’opció de la fugaç con­se­llera de Cul­tura des­perta tan­tes enve­ges com tots els altres noms, però compta amb un cert favor del públic, cosa que pro­ba­ble­ment l’hau­ria eri­git com la millor cata­lit­za­dora d’aquest espai.

estratègies

En resum, Esquerra té una orga­nit­zació sòlida, uns qua­dres cohe­si­o­nats i un pro­grama clar, el del pacte amb les esquer­res espa­nyo­les, que tot­hom sap que està con­dem­nat al fracàs perquè la història és un cotó fluix negre de tant fer la prova. Men­tres­tant, a Water­loo tenen la solució, que depèn de la per­sistència en el man­dat de l’1-O cap a la inde­pendència, però no tenen ni l’orga­nit­zació, ni el lide­ratge inte­rior ni cap pro­grama clar per arri­bar-hi. A la CUP, ter­cera en discòrdia, la deso­ri­en­tació estratègica es fa rela­ti­va­ment pas­sa­ble perquè la fórmula del “no a tot” ja se sap que mai no ha de pas­sar l’exa­men de la coherència. Hi ha una coin­cidència trans­ver­sal entre totes les for­ma­ci­ons: ningú no dubta de la neces­si­tat d’eixam­plar la base, encara que en públic només ho mani­fes­tin clara­ment els esquer­ris­tes. La diferència rau en el nivell de renúncia o dis­po­sició al diàleg que cal durant el men­tres­tant. Cal un pont, o cal anar fent palanca? Ho defi­nia molt bé fa un parell de set­ma­nes el peri­o­dista Vicent Par­tal en una entre­vista en aques­tes matei­xes pàgines: “Els par­tits inde­pen­den­tis­tes estan per­duts.” Per­duts en el sen­tit no pas que esti­guin aca­bats, sinó que no tro­ben l’estratègia.

Al cen­tre de la pista, l’immo­bi­lisme d’un Torra, el vicari que ja ha superat la durada en el càrrec del seu ava­la­dor. Ostenta la facul­tat exclu­siva (amb permís del 155, com és sabut) de prémer el botó ver­mell elec­to­ral men­tre el Tri­bu­nal Suprem no el des­ti­tu­eixi defi­ni­ti­va­ment, cosa que tenint en compte la història judi­cial recent en la política cata­lana hi ha un cent per cent de pos­si­bi­li­tats que passi. Només falta saber el quan (de moment, el Suprem ha fixat la vista del recurs per al 17 de setem­bre) i si Torra deci­dirà, amb una altra piru­eta estra­nya, con­vo­car abans de ser noti­fi­cat, o dei­xarà que s’entri en un calen­dari que allar­gas­sa­ria tres mesos més l’ago­nia a par­tir de la seva des­ti­tució, amb la pos­si­bi­li­tat no des­car­tada per part de Juntsx­Cat de pre­sen­tar un can­di­dat alter­na­tiu a la pre­sidència per exhau­rir la legis­la­tura, que caduca legal­ment a finals del 2021. Ningú compta, tan­ma­teix, que s’allar­gui més enllà de l’últim tri­mes­tre d’enguany.

APA­RELLS EN MARXA

Les maquinàries elec­to­rals dels par­tits no estan ofi­ci­al­ment en marxa tot i que ja fa mesos que tenen les elec­ci­ons al cap. Abans del col·lapse sani­tari, en paral·lel a l’anunci de Torra de con­vo­car elec­ci­ons, ja s’havien fet alguns movi­ments. Tots en el ter­reny edi­to­rial. L’home fort del jun­que­risme havia tret el lli­bre Pere Ara­gonès, l’inde­pen­den­tisme pragmàtic, escrit per la peri­o­dista Magda Gre­gori, una carta de pre­sen­tació de cre­den­ci­als de títol reve­la­dor que li havia de per­me­tre recórrer el país en una con­si­de­ra­ble gira mediàtica. Una ope­ració de màrque­ting polític de la vella escola a la qual també recor­ria Jordi Puig­neró, amb la seva aposta d’inde­pen­den­tisme tec­nològic, El cinquè poder, que ha vist endar­re­rida la publi­cació fins fa uns dies i, com a plat fort, l’espe­radíssim lli­bre de Car­les Puig­de­mont M’explico, escrit pel peri­o­dista Xevi Xirgo, de qui el gra­pat de pri­vi­le­gi­ats que l’han lle­git diuen que cau­sarà un sotrac con­si­de­ra­ble en les ja dete­ri­o­ra­des rela­ci­ons entre par­tits. Tot i que va ser anun­ciat per a l’abril, el volum de reve­la­ci­ons de l’expre­si­dent no arri­barà fins a la rentrée edi­to­rial del setem­bre. Men­tres­tant, Oriol Jun­que­ras, amb Par­laré amb tu d’amor i lli­ber­tat, s’ha decan­tat per elu­dir el debat polític refu­gi­ant-se en Petrarca, Shakes­pe­are i altres mos­tres de la seva incon­tes­ta­ble eru­dició, però sense dei­xar de con­tro­lar amb mà de ferro des de la injusta reclusió de Lle­do­ners l’estratègia del seu par­tit. Impos­si­bi­li­tat per ser cap de car­tell, manté la presència mediàtica sense obs­ta­cu­lit­zar la cursa del seu delfí.

Tot i els pre­pa­ra­tius a les arme­ries res­pec­ti­ves dels par­tits, després del parèntesi de la pandèmia, que es va obrir al març però que no s’aca­barà de tan­car fins d’aquí a molts mesos, la ines­ta­bi­li­tat gene­ral no per­met fer càlculs demoscòpics ni pre­dic­ci­ons gaire fia­bles. Caldrà veure com valora la ciu­ta­da­nia la gestió de la crisi, la que hi ha hagut fins ara i la que queda per fer fins que es posin les urnes, que posarà depar­ta­ments com Salut, Edu­cació, Inte­rior i el pre­si­dent pel cap baix sota la lupa i obli­garà a anar amb peus de plom a l’hora de pren­dre deci­si­ons que poden tenir un cost polític enorme.

Paral·lela­ment, l’aposta deci­dida d’Esquerra pel suport al govern del PSOE i Pode­mos a Madrid i la via del diàleg de ben segur que no tindrà la mateixa lec­tura per part de l’elec­to­ral després que s’hagi evi­den­ciat que a l’hora de gover­nar el més sem­blant a un cen­tra­lista de dre­tes és un cen­tra­lista d’esquer­res, tot i que de moment s’ha vist que la posició de blo­queig de Juntsx­Cat no aporta gaire més bon resul­tat. En tot cas, des de Madrid ja tenen clar que l’objec­tiu per a Cata­lu­nya no és pas aju­dar a con­so­li­dar les opci­ons d’Esquerra, sinó atiar la ingo­ver­na­bi­li­tat. Per als interes­sos espa­nyols és més posi­tiu haver-se-les amb dos o tres par­tits dèbils i bara­llats entre si que no pas amb un que obtin­gui un gran resul­tat elec­to­ral. El divide et impera de tota la vida està por­tant Pedro Sánchez a esti­rar al màxim la corda de la con­fiança amb els de Rufián, dei­xant-los de banda quan convé per pac­tar amb Cs.

Totes les pica­ba­ra­lles sobre el lide­ratge inde­pen­den­tista por­ten a obli­dar amb massa faci­li­tat que allò que està en joc en rea­li­tat no és qui governa, sinó el mateix auto­go­vern, amb una mica menys de la mei­tat dels bancs par­la­men­ta­ris atrin­xe­rats a les files del cons­ti­tu­ci­o­na­lisme cada cop més jacobí. En aque­lla banda de l’hemi­ci­cle caldrà veure fins a quin punt el PSC treu ren­di­ment de gover­nar a Madrid i de l’enfon­sa­ment de Cs, que podria pas­sar dels 36 escons actu­als a que­dar, en la versió opti­mista, per sota de la vin­tena.

En aquest compàs d’espera tots els ana­lis­tes comen­cen a treure la pols a la cal­cu­la­dora per veure si quan els cata­lans tor­nem a comp­tar-nos l’inde­pen­den­tisme tor­narà a sumar majo­ria abso­luta; si la CUP serà necessària per apun­ta­lar-la i si Esquerra tindrà alguna majo­ria alter­na­tiva trans­ver­sal per for­mar govern, en una versió del tri­par­tit (o qua­dri­par­tit, si també s’hi sumen els cupai­res) encapçalada pels repu­bli­cans que s’està començant a mus­cu­lar amb el think tank Sobi­ra­nies, impul­sat sota el parai­gua de Jaume Rou­res, amb la par­ti­ci­pació de polítics actu­al­ment a la reserva com Xavier Domènech, Quim Arru­fat i, de moment exter­na­ment, Joan Tardà.

Tam­poc no es pot negli­gir, a l’altra banda del cata­la­nisme polític, la capa­ci­tat d’esgar­ra­par vots vitals per als de Puig­de­mont que puguin tenir pro­jec­tes essen­ci­a­lis­tes com Primàries (amb Jordi Grau­pera de cap visi­ble) o la resur­recció del pujo­lisme orgànic i nostàlgic orques­trat des del Grup de Poblet (!) amb el nou­nat Par­tit Naci­o­na­lista de Cata­lu­nya que pre­fi­gura el retorn de Marta Pas­cal, Car­les Cam­pu­zano i Jordi Xuclà i que comp­tarà amb tot el suport (i les mis­ses) de la Cata­lu­nya d’ordre.

Tots els ingre­di­ents polítics fan pre­veure una tar­dor que no es pot pas aven­tu­rar que sigui més calenta que mai, un cop vis­cuda l’experiència del 2017 i del 2019, però que no es pot pas negar que serà entre­tin­guda pel clima pre­e­lec­to­ral a Cata­lu­nya i per les ona­des expan­si­ves de l’ambi­ent col­pista ins­tal·lat a Madrid de manera per­ma­nent, per la des­in­te­gració de la monar­quia i per, cre­uem els dits, el pro­ba­ble rebrot de la pandèmia. Pot­ser sí que, mal­grat els pre­ce­dents recents, tin­drem una altra tar­dor de por.