Racisme, a tocar

ELS JOVES PARLEN

Ens trobem amb un grup de joves d’entre 21 i 24 anys lligats a l’associació juvenil La Rotllana, de Badalona. Van néixer al Marroc, la República Dominicana, l’Equador, Gàmbia i el Pakistan, però tres d’ells, el marroquí Youssef, l’equatoriana Melenny i el pakistanès Soliman van trepitjar territori espanyol sent ben petits i fa entre sis i 21 anys que són a Catalunya, depenent de cada cas. La dominicana Jeanny fa només uns mesos que va aterrar a La Rotllana, dins un projecte de voluntariat. El jove gambià és en Lamin, de 22 anys. Després de fer en pastera el recorregut Líbia-Itàlia-Estat espanyol, ha aconseguit el refugi perseguit a l’entitat badalonina. És el més reservat del grup. S’expressa en anglès. Comença a entendre el castellà però no el parla amb fluïdesa. El microracisme, si és que a aquest llast se’l pot qualificar per graus, està integrat en el dia a dia d’aquest jovent. Trenca el gel en Yousseff: “Ja a l’escola, a segon de primària (7-8 anys) algú em deia «moro», sobretot perquè quan jo era petit els immigrants érem minoria a l’aula.” Ara estudia educació social a la UB. Assegura que al llarg de la seva vida d’estudiant ha topat amb més actituds lamentables per part del professorat que no pas de la resta d’estudiants. Ell té la pell clara. Això, més dominar els idiomes oficials d’aquí, li ha estalviat algun disgust. El seu pare, en canvi, té els trets més definits, un fet que li ha fet tastar el gust del rebuig en més d’una ocasió. També explica com amics seus, els que estan acostumats a ser definits com el “típic marroquí”, com si en aquest país de l’Àfrica existís un únic patró, “estan acostumats al fet que els aturin al metro pensant que s’havien colat, quan havien pagat el seu bitllet”.

En Soliman té 21 anys. Si seguim els patrons de com moltes persones imaginen que són els pakistanesos, ell se’ls salta tots. Des dels 7 anys viu a l’Estat espanyol, així que cap fissura en el seu accent permet endevinar que va néixer a més de 6.000 quilòmetres d’aquí. Ha perdut el compte de les vegades que li han dit “com vols que ens creiem que ets pakistanès, a qui vols enganyar?”. “Sabràs tu el que soc”, acostuma a respondre. Etiquetar les persones segons el seu color de pell, la forma del seu nas, la textura dels seus cabells... ja és una pràctica que condueix a crear una divisió que, fàcilment, pot degenerar en rebuig. “Serà que al Pakistan o al Marroc no hi ha persones rosses amb ulls blaus”, expliquen.

Una odissea que molts coneixen de primera mà és intentar llogar un pis. “Els pares van aconseguir llogar-ne un perquè coneixien una persona propera al propietari”, relata en Soliman. Ha patit batudes policials mentre practicava esport al carrer i sent menor d’edat però té clar que el problema del racisme no afecta només aquell que parla o vesteix diferent de la majoria. “Tots portem dins un cert rebuig al diferent. Jo he sentit comentaris racistes a casa i actualment, per la meva forma de viure, sento més rebuig entre alguns pakistanesos que entre els catalans nascuts aquí”, subratlla. Ell no practica la religió musulmana i si es demana una cervesa en un negoci regentat per pakistanesos només fa servir el castellà per evitar un cert desaire. En paral·lel, evita algunes discoteques perquè sap que no passarà de la porta. Explica que una nit, en un local de Mataró, li van prohibir l’entrada al·legant que la discoteca era per a majors de 22 anys. Acabaven de comprovar que ell en tenia 21. Pas barrat.

La Jeanny i la Melenny provenen de països americans de parla castellana però els seus trets físics són força diferents. Les dues comparteixen la impressió que el racisme s’acarnissa especialment amb els nois i per aquest motiu declaren que, a grans trets, s’han sentit molt ben acceptades. També hi ha ajudat que el seu punt de partida sigui la llengua castellana. La Jeanny no s’ha sentit rebutjada però percep que a Catalunya la convivència és més aspra que a la República Dominicana: “Allà convivim moltes cultures diferents i hi estem més acostumats.”

En Lamin és el cinquè jove del grup. Va arribar a Badalona després d’una llarga travessia en pastera que moltes persones en la seva situació no aconsegueixen culminar i enterren la seva vida en el mar. Se sent afortunat i no se n’amaga. La seva taula de salvació duu el nom de La Rotllana, que li ha cedit una habitació en un pis social que gestiona. De moment està tenint un procés d’adaptació força amable però és molt conscient que el racisme s’ha apoderat de tota la societat: “També hi ha persones negres que rebutgen el blanc, el racisme no va només en una direcció.”

Aquest grup de joves no perd l’esperança de construir un món millor, on tothom tingui cabuda. I pensen que està a les mans de tothom aportar el seu granet de sorra. Algunes receptes que van sorgint: “Perdre la por de conèixer el diferent, transmetre a tots els cercles possibles el valor del respecte, castigar mitjançant la llei aquells discursos fonamentats en l’odi, apostar pels actes multiculturals a les escoles que vagin més enllà de celebrar el dia del cuscús, fomentar allò que ens apropa en lloc d’allò que ens diferencia...”

Quan la conversa amb aquest grup de joves ja està avançada irromp una persona negra. La Rotllana és una associació juvenil però és aixopluc de persones que responen a altres perfils. Ell és en Mamadou. Té 47 anys i és originari de la Costa d’Ivori. La seva història mereix com a mínim ser escoltada. Comença fort: “Tots som racistes però després no tothom ho practica al mateix nivell.” Fa 18 anys que viu a Catalunya. Ha perdut el compte de les vegades que l’ha aturat la policia. També l’han detingut. “Ho han arribat a fer per portar material que tot just havia agafat d’un contenidor, donant per fet que l’havia robat.” S’endú la mà a la butxaca i mostra una clau. És de la nau d’un ferroveller que “confia en mi”. Havia treballat uns quants anys conduint un camió però va tenir un accident laboral i l’empresa li va girar l’esquena. “Cobrava menys que qualsevol espanyol per fer la mateixa feina”, lamenta.

Recollim també el testimoni d’un jove negre que viu a l’Alt Maresme. Algunes veus ens demanen que parlem d’ells com a “negres, no pas com a persones de color”. O no és de color qualsevol persona d’aquest món, al marge de la tonalitat de la seva pell? Aquest jove té 19 anys. Quan en tenia 11, recorda, durant un partit de futbol un pare li va cridar: “Corre, mono, corre.” Molts adults el van defensar i el partit es va aturar. Fins i tot els Mossos van recriminar la seva actitud a l’agressor. De forma habitual, prossegueix, veu com al tren o a l’autobús, quan ell s’asseu, és automàtic, la persona del costat agafa la bossa de mà i la canvia de costat. Alguns opten directament per mantenir-se drets i evitar-lo. També l’han fet fora d’un barri de cases luxoses mentre esperava uns amics i, ara fa res, en un pàrquing els va aturar la policia i els va demanar documentació, els va preguntar si tenien antecedents...

Els prejudicis no assalten només les persones nouvingudes. La comunitat gitana pot escriure enciclopèdies senceres sobre el tema. La Manuela viu al barri de Sant Roc, a Badalona. Pactem usar un nom fals perquè desconfia de tothom. Assegura que els seus fills van cada dia a l’escola, trencant ja d’entrada el tòpic del gitano absentista. Ella viu de la venda ambulant i està cansada, explica, de veure que les senyores, quan s’hi acosta, estrenyen les bosses de mà contra el pit com si els hi anés la vida. També assegura que la imatge actual de la dona gitana no és la d’una persona amb davantal i sabatilles d’estar per casa caminant pel carrer, com molts encara les dibuixen. I que hi ha més matrimonis entre paios i gitanos dels que la gent imagina. “Però vèncer els tòpics és duríssim”, admet.

TRENCAR PREJUDICIS

Si hi ha un terme que darrerament ha contribuït a estigmatitzar un col·lectiu, aquest és sens dubte el de MENA. Significa, senzillament, menors estrangers no acompanyats però una bona part de la societat, també gent de la classe política, s’ha esforçat per vincular aquest terme amb delinqüència i problemes de convivència. La Isabel Ribell, veïna de la Garriga, té molt clar que els MENA són joves desemparats que es juguen la vida per entrar en un territori espanyol on imaginen oportunitats a cada cantonada. “La gran majoria dels que tenen una oportunitat l’aprofiten. Si quan arriben als 18 anys es troben al carrer i sense cap ajuda institucional, només els queda la via de delinquir per subsistir.” Ara fa nou mesos, la Isabel va rebre una trucada inesperada explicant-li que l’associació Quatre Camins Solidaris de Granollers buscava sostre per a alguns joves. Li oferien acollir-ne un que tot just havia d’abandonar un centre de menors tutelat per la Generalitat, on havia tingut un comportament “exemplar”. El seu primer pensament, en acceptar la proposta, va ser: “Que no sigui del Marroc.” En qüestió d’hores va arribar a casa seva en Tarik, un jove marroquí de 23 anys que quan va arribar a Andalusia es va fer passar per menor per poder beneficiar-se d’un sostre. La Isabel ha anat descobrint un jove “honest, sincer, treballador, amb molt bon cor i les idees molt clares”, però no amaga que els prejudicis no es poden fer desaparèixer com qui s’espolsa les restes del menjar: “Els primers dies vigilava on deixava la bossa de mà i em generava recel deixar-li les claus de casa.”

En Tarik és ara voluntari a la cuina de la residència d’avis de la Garriga i s’ha integrat perfectament al municipi. Se sent “molt afortunat”, sensació que s’accentua quan veu com compatriotes seus dormen al carrer i fins i tot perden la vida pel camí. Ell va viatjar en pastera. Va passar dues nits al mar amb dos pots d’olives com a única vianda. La policia el va detenir a alta mar i aquí va començar el seu periple pels centres de menors: Andalusia, Madrid, Barcelona... Es va escapar de Madrid i va arribar a Barcelona, la ciutat desitjada per la passió pel Barça. Ara confia que en breu disposarà d’una habitació en un pis social. A la Garriga és gairebé un veí més però quan s’ha desplaçat a Barcelona ha estat aturat per la policia en més d’una ocasió. A la Garriga la policia local el va aturar un cop perquè conduïa un patinet elèctric. Li van preguntar fins i tot d’on havia tret la roba que vestia aquell dia. “Al meu fill, mai el pararien per dur un patinet elèctric”, compara la Isabel.

En Tarik és ara un jove acceptat i estimat en el seu entorn més immediat però la Isabel va escoltar una allau de missatges negatius quan va decidir fer el pas: “Molta gent em deia coses com ara «ja saps què estàs fent?» o «no te’n fiïs».” Si la Isabel s’hagués escoltat aquestes persones en lloc dels ànims per fer el pas que li van transmetre els seus dos fills, de 20 i 17 anys, en Tarik, ara, potser dormiria al carrer o amb una mica de sort hauria ocupat un pis amb altres joves. Sense feina i amb l’odissea que suposa regularitzar la situació d’un jove en les seves condicions, potser hauria de robar per menjar. I ja duria a sobre l’etiqueta de delinqüent. De fet, el dia que va abandonar el centre de menors, just abans que aparegués aquesta família i el rescatés, en Tarik es va veure al carrer i amb 50 euros a la butxaca per buscar-se la vida.

Però a ell el destí li va servir una oportunitat, i bé que l’està esprement. Està aprenent castellà i català i vol volar sol i fer-se un lloc en aquesta terra. La Isabel ha estripat tots els prejudicis, alhora que reclama als governants que vetllin perquè aquests joves no quedin desemparats.