Impossible oblidar-los
Un dels reptes més punyents és adequar les residències d’avis ara mateix, per si hi ha un brot, i de cara al futur. Viure-hi ha de ser, diuen els experts, tan semblant com es pugui a estar a casa
JOSEP CARNÉ (FATEC)
“Les residències s’han convertit en un negoci, i això és perillós. S’ha de tenir clar que el seu negoci ha de ser el benestar de les persones que hi viuen”“La por que hem passat, durant molts dies, les persones grans... «Si caus i vas a l’hospital, com que estan saturats, donaran prioritat als joves.» Estàvem molt alarmats!” Unes poques paraules, d’un avi. Acaba l’alarma, però cal que cadascú estigui alerta. Al centre d’aquest tsunami hi ha l’acarnissament de la mort amb la gent gran. No sabem si el terratrèmol, el virus, farà rèpliques, en forma de més onades de contagis. En tot cas, les residències d’avis són –i seran– una preocupació de primer ordre. Contagis, defuncions, falta de contacte amb familiars, falta de mitjans mèdics bàsics i també especialitzats, impossibilitat de fer aïllament, sense trasllat a hospitals, sense equips de protecció... Milers d’afectats. Abans de la crisi sanitària, a Catalunya hi havia més de 64.000 avis en 1.073 residències. Les xifres oficials parlen de més de 4.000 avis morts als centres. Les famílies no tenen dubte: “No s’ho creuen ni ells. No són reals.” Es formen plataformes reivindicatives i cauen denúncies. Els fiscals van investigant.
Els més colpejats, els ancians. Els més confinats, els ancians. En data de 10 de juny, i segons els càlculs dels tècnics, el 90% de les morts esdevingudes per la covid-19 han estat de persones de més de 65 anys –el 70% eren majors de 75 anys–. I a Catalunya, Espanya i en molts altres països, a les residències geriàtriques ha estat desolador: es calcula que un 25% dels residents infectats ha mort. Les defuncions en residències equivaldrien a un 50% del total de les morts relacionades amb el coronavirus. I en data d’11 de juny, l’escena política és plena d’escopinades: no es tiren els plats pel cap... es tiren pel cap els morts de les residències.
Les entitats reclamen un debat seriós i proactiu, eficaç. Un canvi. Perquè no torni a passar si hi ha un nou brot. I perquè no passi mai més. Es reclamen plans per ara mateix i a llarg termini. Un canvi de mentalitat? Caldria. Els empresaris de Valladolid es van queixar que un col·lectiu “no productiu” com les persones de les residències endarrerissin la desescalada. Sense comentaris. Una regidora canària va dir, en una entrevista, que els avis són un llast i el coronavirus una mena de “netejador”... Cap comentari, tampoc.
Es deixaran calmar les aigües per seguir amb el mateix model? Josep Carné és el president de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC): “Se n’ha de parlar... S’ha descobert que en el món de les residències s’hi ha de fer alguna cosa. És una llàstima.” “Les residències havien fet una evolució. Entitats, com la mateixa FATEC, les havíem transformat en un lloc on anar a viure: arribava un moment que a casa no podies cuidar-te ni cuidar els del teu entorn, i anaves a la residència. I vivies la teva vida. La visió que es tenia de les residències havia canviat molt... Ara, com es recupera la imatge del món residencial?” Ha passat en tots els països, també allà on hi ha models molt avançats, com és el cas de Finlàndia, Dinamarca i el Canadà.
Escoltar què volen
Sovint, a la publicitat de les llars d’avis mostren persones que sembla que visquin una segona joventut. No acaba de coincidir, però, amb la realitat. Segueix Carné: “A les residències viuen persones grans, amb moltes patologies, amb molts riscos. I quan el virus ha entrat s’ha escampat com la pólvora.” El virus ha entrat des de fora, ja sigui per familiars o per treballadors. “S’ha de fer una anàlisi en profunditat, tampoc serveix anar criticant per criticar.” Hem de veure quin model de residències volem, diu. L’atenció sanitària està en primer terme. “Des del meu punt de vista, el de la gent gran, la residència ha de continuar sent un lloc per anar a viure, per medicalitzar-nos ja hi ha els hospitals. Ara bé, és evident que les residències han de tenir uns protocols i que calen uns equips mèdics que els puguin donar servei. Cal valorar, per exemple, si s’han de tenir respiradors, i quants.” Les morts, com diuen altres fonts consultades, tenen molt a veure amb la falta d’atenció sanitària. Carné apunta cap al futur: “S’ha de fer diferent.” Hi haurà residents amb més necessitats per a la vida quotidiana, d’altres més autònoms. S’haurien de poder valorar tots els casos i donar-hi resposta. “Cada resident té unes necessitats i això reivindiquem, que es treballi en l’atenció centrada en la persona. De vegades, a les institucions se’ls pot omplir la boca: «Ho fem, ho fem! A la senyora Maria li agraden els caramels de menta i n’hi donem de menta, no de maduixa»... Això no és. Cal pensar en les necessitats, les inquietuds, la història de vida i atendre la senyora Maria d’acord amb tot això.” S’ha de treballar en aquest sentit. Molt, insisteixen. “L’envelliment actiu no és solament poder passejar, és que, en la mesura que pugui, la persona expressi la seva voluntat.”
Llars públiques, poques
Una altra qüestió és la titularitat, diuen des de la FATEC. Hi ha residències públiques de gestió pública –molt poquetes–, públiques de gestió privada i privades amb places concertades. Es calcula que les privades són al voltant d’un 80% del total. “És el gran problema. Les residències s’han convertit en un negoci, i això és perillós. S’ha de tenir clar que el negoci de les residències ha de ser el benestar de les persones que hi viuen. Però, és clar, si es té un negoci ha de ser rendible. I com es fa rendible? Per exemple, amb la modificació de la ràtio cuidador-resident... Una infermera per cada cent residents? No pot ser.” L’administració pública ha de vetllar pel que hi passa, diu: “Hi ha d’haver un bon control i per part de l’administració hi ha d’haver unes bones inspeccions de residències. D’àmbit privat? D’acord, però controlades per l’administració.”
Compte, amb l’afirmació que fa: “Ni qui cobra la pensió més alta en té prou per anar a una residència privada. Si tinc recursos, podré escollir, tindré la vida solucionada. Si no tinc recursos, hauré d’anar a una residència pública. El que pot passar és que em mori en una llista d’espera...” Alguna dada: més de 19.000 persones –1.000 més que l’any passat–, estan a Catalunya en llista d’espera per a una plaça pública en una residència. Segons la patronal més important del sector residencial, cada dia moren sis persones esperant entrar en una residència o rebre una prestació; es pot haver d’esperar fins a cinc anys per a una plaça en una residència pública.
Perquè tot plegat faci un tomb hi han d’intervenir diferents actors. D’una banda, les esmentades administracions. D’una altra, els subministradors de serveis, les mateixes residències. I finalment, els cuidadors. Sobre aquest últim punt, comenta: “S’ha detectat que qualsevol persona pot cuidar algú en una residència. Han d’estar formats, que sàpiguen què fan i com ho fan! Abans que comencés aquesta crisi, vam poder veure imatges de maltractaments en una residència de Barcelona. No es tracta només de maltractaments físics, perquè hi ha altres tipus de maltractaments. «El diumenge, com que tinc menys personal, a les sis de la tarda els poso el bolquer i al llit...» No! Som persones i tenim els mateixos drets i llibertats que qualsevol.”
Els integrants de la Coordinadora de Residències 5+1 són familiars que es van unir per impedir la privatització de les residències dels seus familiars, a Barcelona, i ho van aconseguir. Grans empreses –algunes de la construcció–, i també fons d’inversió internacionals estan dins del món residencial. María José Carcelén, portaveu de la Coordinadora: “El millor de cada casa està en el negoci de les residències. Per exemple, Florentino Pérez. Per què deuria crear una empresa de serveis especialitzada en concessions públiques?” Per què hi hauria d’estar interessat si no fos un negoci?
“A les residències es cobra molt, es posa poc i no es controla res. Ja tenim servida la tempesta perfecta. Això és el que ha passat”, diu Carcelén. Critiquen que la majoria de les residències siguin privades; la seva gran proposta de canvi per al futur és que siguin de titularitat pública. “Si són privades es gestionen amb criteris purament econòmics. És clar que no són una ONG! El resultat és un servei als avis penós. A l’administració tant li fa: adjudiquen i se n’obliden.” Des de la Coordinadora, que ha acudit als jutjats perquè la fiscalia investigui què ha passat en totes les residències catalanes, es demana que es facin inspeccions sense avís previ a les residències. I que les sancions –s’hi escau–, “facin mal”.
La transformació que es proposa implica tenir residències públiques de gestió pública. Implica també un canvi en l’assistència sanitària dels avis: tornar a dependre del centre d’assistència primària de la seva zona. Fins ara, els avis residents deixen de dependre del sistema de salut públic, per passar a ser visitats a través d’una mútua. “No hi ha infermera de nit, no hi ha metge les 24 hores. El metge hi va quinze o vint hores a la setmana.” La crisi ha evidenciat moltes mancances. Per exemple: el fet que totes les places estiguessin ocupades ha impedit aïllar els avis malalts. La majoria de les habitacions són dobles. Una altra: el personal. O més aviat, la falta de personal. La ràtio treballador-resident es va marcar el 2010... “Amb les llistes d’espera que hi ha, quan entren, els avis necessiten que els ho facin tot. Què vol dir? Que els familiars van a donar-los el dinar, el sopar, o contracten algú perquè ho faci. Amb la crisi de la covid-19, els familiars no han pogut entrar...” Si es té en compte, a més, l’elevat nombre de treballadors de residència contagiats, que no podien treballar, certament es fa molt difícil imaginar com s’han pogut arreglar.
El virus no ha marxat, insisteixen: “És imprescindible que hi hagi EPI –equips de protecció individual–.” Llevar els avis, rentar-los, donar-los de menjar... Hi pot haver un contacte més estret? Què passa si el treballador té la covid-19? Fer test, preveure com es podria aïllar, i per això no ocupar les places ara buides. Els plans de futur a curt i mitjà termini inclouen també els jutjats. Saber què ha passat. “Hi ha gent a qui es va negar l’assistència sanitària, i d’altres que quan va arribar a l’hospital estaven al límit, desnodrits i deshidratats.”
El resum de la Coordinadora: “Model públic de gestió pública. Si no hi ha negoci, no hi ha maltractament, mala atenció. I assistència sanitària pública.” Ara, però, cal actuar ràpid d’aquí a la tardor, diuen els familiars. I cal, per començar, que hi hagi un gerocultor per cada quatre residents, “i no per cada deu”. “Les residències són aparcaments d’avis. Cal una atenció molt més centrada en la persona!”
“ens van abandonar”
Els familiars reclamen a les residències i a l’administració. Les residències, a l’administració. Quan la qüestió arriba a l’escena política és motiu de baralla entre partits. I el virus no ha estat esborrat del mapa... Cinta Pascual és presidenta de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA) i de l’estatal CEAPs, el Cercle Empresarial d’Atenció a les Persones. Des de la patronal demanen la presa de decisions ara, i també a llarg termini. “Aquests mesos, tancats... Ha empitjorat el seu estat de salut.” Aïllats, sense família, faltats de socialització, sense activitat, amb la mobilitat limitada.
Les regles de com han de ser les residències, diu Pascual, diuen a ACRA, les marquen les institucions. “Fins i tot les residències cent per cent privades, quan es registren, s’han d’acollir a una llei que marca les ràtios, el percentatge de metges... Tot.” Coincideix amb altres fonts que el més flagrant ha estat la falta de mitjans sanitaris. “Tenim dret a la sanitat pública. Els metges d’assistència primària del CAP, si no et trobes bé, han de venir a visitar. Molts centres de salut no sabien que al seu districte hi havia una residència! No pot ser.” Volen fer un pla perquè la majoria d’habitacions siguin individuals, i disposar de cert material sanitari, com ara oxigen. “Ens han abandonat. En el moment més crític no hem tingut ni EPI, ni proves diagnòstiques PCR, ni derivacions hospitalàries...” I els avis que es van trobar morts? “Puc demostrar, i per escrit, les vegades que aquestes residències van trucar a la funerària. Ningú explica que les funeràries tampoc tenien EPI i que no podien fer la seva feina. Qui surt a les portades? Les residències. Com podem ser tots tan hipòcrites? Com es pot pensar que estàvem tan tranquils?” Per a Pascual, els quinze dies de la crisi en què, a causa del comandament únic de Madrid, no hi va haver accés als mercats per abastir-se “van fer que el virus s’escampés”. Fa autocrítica: “Hi va haver moments de col·lapse sanitari, de personal, funerari... Hi va haver diferents reaccions. Hi va haver qui no va poder més i va abandonar, i no jutgem els que van tenir por, perquè fins que no t’hi trobes no saps què és... Hi ha qui va voler donar molta importància a atendre els avis, perquè només tenien la meitat de la plantilla, i van abandonar la comunicació amb les famílies. És un error, perquè per a moltes famílies ha estat demolidor. Què canviaria? Això, per exemple.”
“No els ha matat l’edat”
Més o menys ancians, més o menys dependents, amb més o menys malalties cròniques... subjectes de drets. María José Carcelén és portaveu de la Coordinadora de Residències 5 + 1, que sol·licita, via demanda judicial, que s’investiguin totes i cadascuna de les residències catalanes: “A la gent gran no l’ha matat l’edat, l’ha matat la falta d’atenció sanitària.” Són contundents. “Quan parlen de «limitar l’esforç terapèutic», en definitiva, s’està dient: «No els portis a l’hospital.» Podem entendre que a una persona de 90 anys, segons les seves patologies, no se la pugui intubar, però tampoc atendre-la? Que no vagi a l’hospital? Deixar-la sense diagnòstic? Sense tractament? Se’ls ha discriminat per raó d’edat.” No som els únics, diu, que han viscut aquest drama. Ha estat arreu. “Som una societat que tot ho mesura en termes de rendiment econòmic.”
L’última generació cuidadora
“Quina tristesa.” Aquesta frase l’hem sentit tants cops aquests mesos... La situació de les persones grans no ens és aliena: si res no canvia, i vivim prou anys, molts ens ho trobarem. “Els que vam néixer en la primera meitat del segle XX som l’última generació que es va cuidar dels fills i dels pares. Ens hem de mentalitzar: els nostres fills no ens podran cuidar.” Parla Josep Carné, president de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya. Un de cada quatre catalans té més de 60 anys. “Com ens ho farem? amb una assegurança de dependència? Ingressarem en una residència que haurem estat pagant tota la vida? Pla de pensions, i una assegurança de decessos, i ara també una de dependència?” María José Carcelén, de la Coordinadora de Residències 5+1: “Per menys de 2.000 euros, res. I per 2.000 pot ser que et trobis amb una habitació per a tres persones...” La situació de les llars, diu, “ja se sabia”. “A Catalunya, al voltant del 80% són residències privades. Amb matisos, perquè totes tenen places concertades, i perquè a totes els arriben diners públics sobre els quals no hi ha cap mena de control.”