El dossier
JAUME FUNES
PSICÒLEG, EDUCADOR, PERIODISTA I AUTOR DEL LLIBRE ESTIMA’M, PERÒ EN VULL SABER-NE MÉS
“No podem deixar sol l’adolescent”
Entendre els adolescents és, per a molts, aconseguir la quadratura del cercle, però després de dedicar-los tota una vida, Jaume Funes recomana un remei ben simple: escoltar i dialogar
MÀXIMA
“Repeteixo sovint que quan la realitat canvia, hem de conservar la calma i entendre que hem d’educar en un nou context”TANCATS A CASA
“Ha aparegut un nou nivell d’aproximació i espero que això serveixi perquè les famílies vegin els adolescents abans que els problemes”MÀ ESQUERRA
“Els adults necessitem canviar la nostra mirada, tenir habilitat per gestionar el malestar sense caure en la provocació”SER ESTIMATS
“Els adolescents necessiten, anhelen, demanen petons, abraçades i mostres d’afecte, però no ho volen reconèixer”EXTREMS
“És un moment de la vida en què les emocions viatgen en una muntanya russa, i ara el món és una merda i d’aquí a una hora és meravellós i perfecte”Jaume Funes (Calataiud, 1947) reconeix que l’èxit del seu llibre sobre els adolescents Estima’m quan menys ho mereixi... perquè és quan més ho necessito (2018) el va sorprendre. Se n’han venut més de 20.000 exemplars entre les edicions en català i en castellà, i malgrat que hi va escriure que seria el seu darrer volum “sobre els encantadorament insuportables adolescents”, a finals de maig va sortir al mercat Estima’m... però vull saber-ne més. Encara quedava molt a dir.
Segon i definitiu llibre sobre els adolescents?
[Riu] Ja vaig jurar en el primer que no ho tornaria a fer i no vaig complir la meva paraula! Un any i mig després del primer Estima’m tampoc em pensava que famílies i educadors estiguessin tan preocupats pels adolescents, i aquesta situació va facilitar la sortida d’aquest segon volum. No deixaré d’escriure sobre els joves, segur, però un nou llibre ho veig molt difícil.
Aquest, però, se centra en tres grans àmbits: el món de la sexualitat, el de les drogues i el de la realitat digital.
La resposta obtinguda dels lectors del primer llibre em va obrir nous interrogants, alguns sobre temes recurrents, sobre els quals creia que podia aprofundir. Sexualitat, consum de drogues i la vida connectada a les pantalles em van semblar un camp prou ampli per aplicar aquella màxima que repeteixo sovint i que diu que quan la realitat canvia, hem de conservar la calma i entendre que hem d’educar en un nou context.
Ara sembla que ha revifat l’interès per entendre els joves, quan abans es considerava que l’adolescència es curava fent-se gran?
En els primers capítols, intento buscar-hi l’explicació. Tingues en compte que jo he viscut cinc dècades d’adolescències, veient com es transformava. Hi va haver una època en què la joventut –que llavors no es diferenciava de l’adolescència– era molt important, també perquè la piràmide d’edat així ho indicava. Van aparèixer conceptes nous com l’escolarització obligatòria de l’adolescència, l’oci com a motor de dinamització que feia creure als joves que la vida era només diversió, problemes greus com el consum d’heroïna i les seves nefastes conseqüències. Posteriorment, l’aparició de pares i mares joves més preocupats per l’escola infantil que van veure que quan els fills se’ls feien grans s’havien d’enfrontar a situacions noves que demanaven noves mirades i més implicació. Calien nous manuals per donar respostes a uns adolescents que vivien realitats que els seus adults de referència no havien viscut. El desconcert està servit. I d’aquí neix la necessitat de parlar-ne. Potser si hagués fet un manual d’autoajuda m’hauria fet d’or [riu].
Vostè també assenyala que hi ha altres àmbits en què la preocupació pels joves és més present que abans.
Un dels més significatius és el dels mitjans de comunicació. Entenc que està afavorit perquè algunes de les cares més reconegudes del sector tenen fills adolescents i en volen saber més per entendre’ls millor. En definitiva, és una suma de diferents factors el que ara posa el col·lectiu en el focus de l’actualitat.
La distància entre adolescent i adult, actualment, és més o menys propera?
Hi va haver un moment en què es van allunyar molt. Quan va arribar l’eclosió de les xarxes socials, vaig tenir la sensació que els joves havien descobert un món, el digital i virtual, en el qual s’havien construït un territori en què podien passar dels adults i construir el seu univers sense interferències. L’interès dels pares i mares per entendre aquest univers va obrir una nova via de comunicació que ha arribat al seu punt àlgid amb el confinament, en què els adults han descobert que els seus fills i filles tenen altres perspectives, variables i cares que els eren desconegudes.
Encara haurà estat bo estar tancats a casa.
Si més no ha servit per retrobar-se, per compartir espai i temps encara que sigui incloent el conflicte, perquè adolescents i conflicte formen un binomi indivisible. Malgrat aquest nivell de tensió, crec que ha aparegut un nou nivell d’aproximació, i com indico en el pròleg del llibre espero que això serveixi perquè les famílies vegin els adolescents abans que els problemes.
No existeix l’adolescència sense conflicte?
No. Ens posen contra les cordes i sovint són insuportables. Molts pares em pregunten com és possible que el seu fill o filla s’hagi convertit en un desconegut, un ésser complicat, marcat per les seves emocions, que busca l’enfrontament continu. Això no canviarà i, per tant, els adults necessitem canviar la nostra mirada, tenir habilitat per gestionar el malestar sense caure en la provocació. Hem de dubtar, assajar respostes, equivocar-nos i sobretot educar-los perquè siguin capaços de trobar la seva pròpia felicitat.
Ho posa difícil...
És cert, no és fàcil, però sí apassionant, i ens mostra que com a adults ens hem convertit en éssers poc flexibles, que tendim massa a les prohibicions com a mesures resolutives i que no volem admetre que el món canvia i amb ell les regles del joc. Tot el moviment dels joves contra el canvi climàtic i a favor dels drets humans és una resposta a aquest món dels adults que s’ha tornat boig, que no respon a les seves necessitats i que, sí, també és ple de contradiccions. Davant d’això, com demanem que acatin unes normes que no només no entenen, sinó que no comparteixen?
Recomana sentit comú i no actituds inamovibles per afrontar el diàleg amb els adolescents.
Ho faig des de l’honestedat més sincera i no trec importància a com ens afecta com a adults aquesta nova actitud despòtica dels fills que fins fa ben poc buscaven les nostres abraçades i petons i ara ens bufen com els gats. Però parlo des de la dura experiència d’haver tractat la delinqüència juvenil als barris, les drogues i la pobresa. I he comprovat que fins i tot en la situació més extrema i dura, les respostes habituals dels adults generen sovint més problemes que solucions. En els pitjors anys del consum d’heroïna que va posar fi a la vida de molts joves, la decisió de les famílies de tancar-los per evitar que en consumissin no garantia que quan sortissin del centre on havien estat internats no es tornessin a punxar.
Reclama que les famílies es facin responsables dels seus fills.
Quan em preguntaven fa temps quin era el tret més vulnerable de la infantesa, sempre responia que era el dret a importar a algú. Et trobes una gran quantitat de nens i nenes, que després seran adolescents, que no importen a ningú. Al seu moment els vaig descriure com els nens d’Ikea, aquells que complementaven com si fossin un gerro la imatge familiar. Però no són un moble, són persones que reclamen atenció i afecte encara que actuïn com si no necessitessin els pares i les mares.
Per què és tan important el verb estimar que encapçala els seus dos llibres?
Tenia reticències, però al final vaig acabar organitzant el primer volum al voltant del títol. Em vaig acabar reconciliant amb el verb perquè em serveix per demostrar un fet indiscutible: els adolescents necessiten, anhelen, demanen petons, abraçades i mostres d’afecte, però no ho volen reconèixer. Són conscients de saber-se estimats, els dona seguretat i els protegeix, però no admetran mai que tenen aquesta feblesa i, per tant, en defugiran. Ells establiran la distància amb l’adult, que de vegades serà de vint metres i de vegades de mil. Ningú no vol viure l’adolescència sol, però tampoc cap adolescent ho reconeixerà mai. És una divertida contradicció!
La realitat digital és relativament nova, però la sexualitat i les drogues són clàssics del món adolescent.
I tant! Sexualitat i drogues, però, també han canviat. En el primer cas, hem de superar el debat que encara cueja, que els pares i mares han de controlar i dirigir l’accés a la sexualitat dels seus fills i filles perquè ells ja hi deuen haver arribat per altres llocs. Hem d’aspirar, i educar, en una sexualitat sana, feliç i humanitzadora, en què l’adolescent pugui decidir el seu ritme, allò que li agrada i que tingui en compte que en les relacions també hi han de tenir cabuda no només el plaer, sinó els seus sentiments i, també, allò que senti o experimenti l’altra persona. El respecte a la diversitat i la predisposició a parlar de tot, a esvair o fins i tot a compartir dubtes, ha d’estar en l’agenda de les famílies, perquè si no ho buscaran en altres llocs, com ara en la pornografia.
Els tallers als instituts sobre com col·locar els preservatius no són suficients?
Si fos tan fàcil que un adolescent fes cas a les campanyes de protecció sexual s’haurien reduït a la meitat els casos d’embarassos no desitjats i de malalties de transmissió sexual. Aconseguir que interioritzi el concepte, que se li encengui el pilot automàtic de la responsabilitat –cap a ell i també cap a la seva parella– quan ha de tenir una relació sexual, no és automàtic. Les campanyes els aporten informació, però no capten la seva atenció. Sempre utilitzo el mateix exemple: a una adolescent enamorada l’interessa ben poc saber si els ovaris estan ubicats a l’occipital o al frontal, perquè aquest no és el problema, el seu problema és saber com dir-li que no està preparada per fer l’amor al noi o noia que estima sense que ell o ella s’ho agafi com una excusa per marxar amb una altra. S’ha d’insistir a educar sobre la connexió entre la informació que li donen i la seva vida real, entre la sexualitat i la seva experiència i l’ha de poder discutir amb el professor de mates, l’educador del casal de joves o amb el pediatre que té ganes de parlar amb el seu pacient. No podem deixar l’adolescent sol davant del dubte.
L’accés a les drogues és inevitable entre els adolescents?
Hi ha una part comuna que no ha canviat amb els anys encara que el mercat del producte i de l’oferta ha anat variant. Però ens ha de quedar clar que vivim en una societat de drogues i viurem sempre en una societat de drogues, i que s’ofereixen comercialment. Ara alguns usos de drogues s’han convertit en ritus de pas per als adolescents, com és el cas dels porros o de l’alcohol. No és menys cert, però, que quan arribi a jove la seva relació amb les drogues serà majoritàriament no complicada, perquè haurà sabut com portar-la. Ara bé, el problema el tenim amb la felicitat que porten.
Com diu?
Quin és l’anunci que dona pas a l’estiu, la millor època de l’any? El d’una cervesa en un paisatge exòtic i meravellós, envoltat de gent maca que riu i s’ho passa bé. I jo acabo de dir a un adolescent que l’alcohol és dolent. Com vols que no m’enviï a passeig? El debat l’hem de tenir sobre aquesta suposada felicitat que li venen com a societat i que està lligada íntimament al consum de determinades substàncies. Quina ha estat la droga més consumida aquests dies de confinament a banda de l’alcohol? Doncs els psicofàrmacs, segur. Perquè com a adults tenim una enorme dificultat per gestionar el nostre món interior i dipositem en la química la solució de qualsevol malestar i la raó de qualsevol felicitat. Aquest missatge és el que transmeten als nostres adolescents: si vols estar bé o deixar d’estar malament, has de fer ús de determinades substàncies. I la publicitat continua fent la seva feina, encara que s’escudin amb la lletra petita a final de pàgina que ningú no llegeix sobre la responsabilitat personal de consumir o no. En definitiva, he volgut escriure sobre com educar per saber com es viu entre les drogues, no contra les drogues. Quina ha de ser una bona relació o, tal com recordo als pares preocupats, que l’aprenentatge més significatiu de la seva vida ha estat descobrir la diferència entre un calimotxo de Don Simón i un Rioja reserva! Per què no deixen que el seu fill o filla també ho aprengui?
I arribem a les temudes i omnipresents pantalles que marquen la seva vida.
I amb les quals hem de conviure ens agradi o no ens agradi, perquè formen part dels adolescents, les tenen integrades. El que tracto en el llibre no és tant quin han de ser el domini que han de tenir d’aquest món digital, sinó com han de continuar sent persones dins d’aquest món un cop tinguin les competències adequades per moure-s’hi. Com a adults, hem de superar aquesta primera mirada alarmada que fem del món hipertecnificat en què han nascut els nostres fills, i el nostre repte s’ha de centrar, més enllà dels límits que podem establir al temps d’ús dels aparells, que els facin servir també per aprendre allò que creiem important per al seu creixement. El més difícil serà, segur, que aconsegueixin establir una relació personal i pròpia amb les pantalles i que no esdevinguin mers consumidors d’un mercat voraç que els tempta cada dia perquè no es desconnectin i segueixin navegant.
En el llibre també hi ha volgut incloure una reflexió per a les famílies dels adolescents que es planten, que no volen fer res i que desesperen els pares.
Molts pares se m’han adreçat, abans i després dels llibres, per preguntar què han de fer amb l’adolescent que es nega a prendre una decisió sobre el seu futur. No és la ximpleria aquesta inventada pels mitjans dels ni-nis, que a mi m’ofèn, sinó que són xavals que per diverses raons, com ara que el món que els plantegen els pares no els interessa, o perquè ha tingut una mala experiència escolar, decideixen aturar-se. És un moment complex i pot tenir conseqüències definitives per al futur del jove. Què hem de fer en una situació que pot deixar fora del sistema un de cada tres nois i noies? Com els podem recuperar i motivar perquè no se sentin abandonats a la seva sort? Per això és tan important disposar de bons tutors i orientadors que ajudin a superar aquest moment d’incertesa i de desconnexió.
Acaba el volum amb un capítol amb un títol dur: “Educar adolescents amb infàncies en què tot es va trencar.”
En el primer llibre ja vaig dedicar un petit capítol als adolescents de les altres famílies, de models que no són els tradicionals, i en aquest he volgut aprofundir en les adolescències adoptives. I en concret en aquelles que provenen d’unes infàncies desestructurades. Malgrat que la majoria d’infants adoptats acaben vivint una adolescència sense problemes especials, no podem oblidar aquells que en aquesta època mostraran el resultat d’haver estat abandonats. En la construcció de les estructures d’afecte, quan els danys són importants, hem de pensar com compensar-los en les altres etapes de la vida. Quan aquests infants arriben a l’adolescència, tenen tot el dret a tenir una etapa rebotada, però també tenen dret que nosaltres apliquem una dosi més gran de paciència. Són xavals que generen problemes per sistema i que acaben, molts, dins d’un altre sistema, el penal, que no resoldrà res.
L’adolescent típic, amb tot al seu abast, per què és tan infeliç?
En l’àmbit global, hem d’assumir un criteri social col·lectiu que és el de tenir una vida raonable en la mesura que els moments de felicitat i els d’infelicitat estiguin equilibrats. En el cas dels adolescents hi ha diverses coses que cal tenir en compte. De petits, els haurem fet creure que ho tenien tot i quan superin l’etapa no voldran acceptar que tot allò que volen no ho poden tenir. Entraran en contradicció i es generarà el conflicte. En l’adolescència, és important ser conscient de què et fa feliç, perquè no servirà de res passar-ho molt bé amb una borratxera si després no en recordes res. És un moment de la vida en què les emocions viatgen en una muntanya russa, i ara el món és una merda i d’aquí a una hora és meravellós i perfecte. Tot i això, crec que és important fer-los veure que el fet de ser feliç depèn de l’autonomia de cadascú. No pot ser que la felicitat te la decideixi la Coca-Cola i tampoc està de més entrar en el debat sobre si la teva felicitat ha de ser completa quan la gent del teu costat és desgraciada. Preguntar-te si ets feliç només quan no penses a ser feliç. Perquè potser durant aquests anys et servirà, però arribarà un moment en què ja no serà així.
El veig molt convençut.
Ningú ha dit que les coses bones siguin fàcils i, després de tants d’anys i amb una motxilla plena d’experiència, em reafirmo que sempre paga la pena estar al costat d’un adolescent.
PEDAGOGIA I RENOVAdORA I ACTIVA
Jaume Funes ha estat implicat des de fa molts anys en la renovació pedagògica, les escoles de la pedagogia activa, els centres de secundària i els equips d’assessorament psicopedagògic. Va ser membre fundador de l’equip psicosociopedagògic municipal de Cornellà de Llobregat i, més recentment, ha estat implicat en la posada en marxa de propostes locals per a l’acompanyament de les transicions adolescents en acabar l’escola secundària obligatòria. Pensant en aquest àmbit, acaba de publicar Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix. Ja en els anys setanta, va començar a treballar amb els nois i noies del carrer i en els vuitanta, en el sistema de protecció i en la justícia juvenil. Va abordar els problemes de l’ús de les drogues en el camp terapèutic i educatiu i va ser adjunt del síndic de greuges del 2004 al 2007. És autor de molts llibres, el primer dels quals va ser La nova delinqüència infantil i juvenil, l’any 1982. És articulista en diversos diaris i revistes i és vocal i col·laborador actiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
ESCOLES OBERTES
Jaume Funes considera que la resposta dels sindicats de mestres de portar als tribunals la decisió de la Generalitat d’obrir les escoles aquest mes de juny és equivocada. “Hi ha una premissa clara: infants i adolescents no poden prescindir de l’escola. Si les condicions per obrir els centres no són les adequades, doncs se’n busquen unes altres, amb imaginació i consens, però sempre partint que s’han d’obrir”, assenyala. Funes es pregunta com és possible que en el futbol s’hagin trobat solucions i en l’àmbit escolar “s’hagin construït problemes”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.