Horror inconcebible

penediment científic

“Si ho hagués sabut, mai hauria escrit aquella carta”, va escriure Einstein a un amic el 1953. Szilárd, per la seva banda, es va passar la resta de la seva vida fent campanyes en contra de les armes nuclears i no va dubtar a qualificar els atacs contra el Japó de “crims de guerra”.

En una entrevista publicada el 1960 a la revista US News ho va deixar clar: “Suposem que Alemanya hagués desenvolupat dues bombes abans que nosaltres. I suposem que Alemanya les hagués llançat, per exemple, l’una sobre Rochester i l’altra sobre Buffalo, i que després d’haver-se quedat sense bombes hagués perdut la guerra. Algú pot dubtar que hauríem definit l’ús de les bombes com a crim de guerra i que en els judicis de Nuremberg hauríem sentenciat a mort els responsables d’aquest crim? Però no em malinterpretin. L’única conclusió que hi podem afegir és que els governs que actuen en una crisi ho fan per qüestions de conveniència, les consideracions morals tenen molt poc pes, i els Estats Units no són diferents de la resta.”

Szilárd va ser molt sincer en una època en què encara no es qüestionava l’argument que llançar les bombes havia permès acabar amb rapidesa la guerra del Pacífic, evitant una quantitat encara més gran de baixes.

L’ESCENARI

La primavera del 1945, la capitulació d’Alemanya davant dels aliats forçava un nou règim mundial, amb la divisió del país com a preludi del que seria l’hegemonia dels dos blocs –l’occidental i el soviètic– en les dècades següents. Mentre Europa intentava refer-se, la guerra del Pacífic continuava amb duresa i amb una crueltat extrema per les dues bandes.

L’expansionisme japonès que havia començat amb la invasió de la Xina el 1937 va prendre empenta el 1941, amb l’atac inesperat a Pearl Harbor, que va portar els Estats Units a entrar en guerra. Fins al 1942 l’armada de l’emperador Hirohito va conquerir les Filipines, Malàisia, Birmània, les Índies Orientals Neerlandeses i Hong Kong. Però arran de la batalla de Midway, on la intel·ligència americana va fer possible una gran victòria, els japonesos es van haver d’anar replegant cap a les seves illes, completament aïllades pel bloqueig naval. Sense recursos naturals i sense marina mercant, els civils japonesos van començar a passar gana, però el país continuava sense mostrar símptomes de debilitat. Per contra, a mida que el Japó es veia cada cop més acorralat, augmentaven les actituds fanàtiques. A finals del 1944 es van començar a llançar avions kamikaze contra els vaixells nord-americans (després s’ha sabut que molts joves pilots eren obligats a fer-ho). Era un acte desesperat que pretenia desmoralitzar les tropes enemigues, que assumien ràpidament que l’emperador –considerat un déu pels seus súbdits– mai es rendiria. Es calcula que en aquests atacs kamikaze van morir més de 10.000 soldats americans.

el bombardeig de tòquio

El punt d’inflexió es va produir quan els Estats Units van recuperar les illes Marianes. Des d’allà es podien establir bases prou properes al Japó per bombardejar amb seguretat algunes de les seves principals ciutats. Inicialment els bombardejos es van centrar en zones amb fàbriques d’armament, però després es va canviar d’estratègia i es van començar a bombardejar ciutats de nit. Així, la nit del 9 al 10 de març del 1945, més de 300 avions B-29 van llançar sobre Tòquio l’equivalent a 1.700 bombes incendiàries. La major part dels edificis de la ciutat eren de fusta i es va provocar un gran incendi que va arrasar 41 quilòmetres quadrats i va matar unes 100.000 persones, fins i tot més que les víctimes inicials d’Hiroshima.

Aquest episodi funest de la guerra va quedar oblidat darrere la magnitud del que va passar després, però llavors va servir d’excusa moral per als militars que volien llançar la bomba atòmica perquè la consideraven una arma com qualsevol altra. Si ja s’havia destruït de manera massiva una ciutat japonesa, per què no es podia utilitzar una bomba més potent per forçar una rendició ràpida?

L’any 1942 el president Roosevelt havia autoritzat el projecte Manhattan gràcies al qual es van fabricar les primeres bombes atòmiques. Científics de diverses procedències van treballar contra rellotge dirigits per Robert Oppenheimer en instal·lacions secretes de Los Alamos, a Nou Mèxic, sota estricta supervisió militar. També es van fer diferents experiments relacionats amb l’energia nuclear en altres parts del país, com ara Chicago, on es va crear el primer reactor nuclear. Tot i que havia començat de manera modesta, el projecte va arribar a tenir 130.000 treballadors i va costar l’equivalent a uns 70.000 milions de dòlars actuals.

Roosevelt va morir l’abril del 1945, sense veure els resultats d’aquesta impressionant inversió. El 16 de juliol, ja sota mandat del president Harry Truman, es va dur a terme el test Trinity, que es va fer en un indret anomenat Alamogordo, també a Nou Mèxic. La bomba va demostrar tenir una potència equivalent a 19.000 tones de TNT, i la seva ona expansiva es va notar a 160 quilòmetres de distància.

Els Estats Units disposaven de l’arma més mortífera creada mai. Però no tothom estava a favor d’utilitzar-la. De fet, alguns historiadors consideren que, si Roosevelt no hagués mort, les bombes probablement no s’haurien utilitzat i s’hauria seguit l’estratègia que li proposava el seu cap de l’estat major, l’almirall William Leahy. Aquest era partidari de continuar el bloqueig naval i els bombardejos fins a col·lapsar completament l’economia japonesa i forçar la rendició.

El gabinet de Truman, però, li va aconsellar utilitzar la bomba argumentant que l’alternativa era una invasió del Japó amb un gran cost humà per als dos bàndols. Asseguraven que l’exèrcit japonès, com havia demostrat a Iwo Jima, lluitaria fins al final i mai es rendiria. Es va calcular que per ocupar l’illa més gran del sud del Japó serien necessaris 770.000 soldats. S’hauria de dur a terme un desembarcament que empetitiria el dia D i el nombre de baixes seria terrible. Aquestes són les explicacions que el govern nord-americà continua utilitzant ara: el 2016 Barack Obama es va convertir en el primer president a visitar Hiroshima i, tot i fer un discurs pacifista, en cap moment va demanar perdó.

Tornant al 1945, la prova Trinity es va fer sols un dia abans que comencés la conferència de Postdam, en la qual els aliats i els soviètics es van repartir la seva influència al continent europeu. Els Estat Units van mantenir en secret la seva nova arma i Truman va demanar a Stalin que l’ajudés contra els japonesos, però el líder soviètic va anar donant allargues i aviat van ser evidents les discrepàncies entre els uns i els altres. D’aquí es dedueix que en realitat Truman va optar per fer llançar les bombes com una advertència a la Unió Soviètica. Una hipòtesi que pren força sabent que, al mateix temps que es provava la bomba, el ministre japonès d’Exteriors demanava a l’ambaixador a Moscou que fes gestions perquè l’URSS actués d’intermediària en les negociacions de la rendició. Ara bé, els militars japonesos, que controlaven el país amb mà de ferro, no volien cedir. A finals de juliol, quan Little Boy i Fat Man ja havien estat fabricades, el govern nipó es va negar a acceptar els termes de la rendició proposada a Postdam. Llavors el president americà ja va advertir d’una “ràpida i total destrucció”. Però la idea de llançar la bomba ja estava clara abans. Durant els bombardejos anteriors amb armes convencionals es va decidir no atacar diverses ciutats –entre aquestes Hiroshima i Nagasaki– per poder valorar millor els danys de l’arma atòmica. Finalment, quan la meteorologia ho va permetre, es va autoritzar el llançament, el 6 d’agost. A les 8.14 h del matí, l’Enola Gay va llançar la bomba, que va trigar uns segons a explotar. A les 8.15 h, més de 70.000 persones havien estat aniquilades de cop (la xifra exacta no se sabrà mai). El desconcert era total i a la resta del país ningú s’ho acabava de creure. Els dos dies següents diversos bombarders americans van llançar fulls de propaganda alertant de nous atacs nuclears si no es produïa la rendició. Els de Nagasaki van ser confiscats per la policia. El 9 d’agost s’hi va repetir l’horror i en aquesta ocasió van morir més de 40.000 persones de cop. Al final les víctimes serien moltes més. El Japó es va rendir oficialment sis dies més tard.