Amb la corona entre cames

1808, Carles IV

La història de la fugida o l’exili dels Borbons comença ben aviat, amb Carles IV. I, en aquest cas, apareix vinculada a la decadència de la monarquia i l’ocupació del regne per part de l’exèrcit napoleònic. Des del seu exili a Baiona, el rei va fer arribar als seus súbdits (als pocs que devien llegir la Gaceta de Madrid, el BOE d’aleshores) una carta de comiat en què expressava que la seva renúncia havia estat “la darrera prova del seu paternal amor”. I cedia al seu “aliat i amic [Napoleó] emperador dels francesos tots els drets sobre Espanya i les Índies”. Durant alguns anys, Carles IV va deambular per diverses propietats reials, a Compiègne, Niça i Marsella; sempre amb el control del seu “aliat i amic”. Quan l’imperi napoleònic es va esfondrar, l’antic monarca va recuperar la llibertat de moviments i es va traslladar a Roma primer i a Nàpols després. Va morir de gota sense que el seu propi fill Ferran VII, amb qui havia mantingut una pugna pel control del tron, li permetés tornar a Espanya mai més. Abans, però, va morir la seva esposa, Maria Lluïsa, no sense revelar al seu confessor una notícia impactant: “Cap dels meus fills ho és de Carles IV i, per consegüent, la dinastia borbònica s’ha extingit a Espanya.” La dinastia, però, no es va extingir.

1808, Ferran VII

Ferran VII va tornar de l’exili amb el sobrenom del Desitjat; tota una campanya de màrqueting dels valedors de l’Antic Règim per reforçar la seva legitimitat. Però els ciutadans d’aleshores van poder comprovar, ben aviat, que el rei no tenia res de desitjat. El rei va intentar restaurar l’Antic Règim, com si res hagués passat entre el 1808 i el 1814. Tal com va dir el marquès de Las Amarillas, Ferran VII “no sabia ni ser bon res ni dèspota vigorós”. En tot cas, el rei es va veure obligat a acceptar el liberalisme i, després del pronunciament del general Del Riego i en una notable dosi de cinisme, va publicar un manifest en què afirmava: “Marxem francament i jo el primer, per la senda constitucional.” Una senda que només va durar tres anys; fins que ell mateix, amb el suport de la Santa Aliança, va intentar novament restaurar l’absolutisme.

1840 i 1854, Maria Cristina

L’esposa de Ferran VII, que va assumir el paper de “reina governadora” després de la mort del seu marit, va abandonar el país en dues ocasions. La primera, atrapada per les intrigues polítiques; i, la segona, pels escàndols de corrupció. El 17 d’octubre del 1840, Maria Cristina va cedir la regència al general Espartero i també va entregar-li la protecció de la infanta Isabel i la seva germana. Des de Marsella va anunciar que havia estat forçada a renunciar i es va traslladar a Roma, on com a mínim va aconseguir que el papa Gregori XVI beneís el seu matrimoni morganàtic amb el guàrdia de corps Agustín Fernández Muñoz. Finalment, es va instal·lar a París, des d’on va conspirar fins a aconseguir el nomenament de la seva filla Isabel com a reina amb només 13 anys.

La mare, malgrat tot, es va veure obligada a emprendre el camí de l’exili en una altra ocasió, en aquest cas pels seus escàndols financers amb els negocis del ferrocarril, la sal i els esclaus. En una comissió creada al Congrés quan la regent ja era a l’exili, s’assegurava que “no hi havia projecte industrial en què la reina mare no tingués interessos”. Quan va pujar al tron Alfons XIII, va poder tornar al país, però amb la condició de no instal·lar-hi la seva residència definitiva.

1868, Isabel II

El 30 de setembre del 1868, a partir duna revolució llargament anunciada, la reina Isabel II, més coneguda per la seva voracitat sexual que no pas per la capacitat política, es va veure obligada a abandonar el país; això sí, va poder fer-ho des de Sant Sebastià, on passava les vacances. A l’exili, la reina es va mantenir com una empestada, fins i tot després de la seva mort. Encara el 2004, quan es va complir el centenari de la seva mort a París, es va organitzar una exposició sobre el seu regnat. Cap membre de la família reial va assistir-hi, tot i que es trobaven a pocs quilòmetres en un acte molt menys important.

1868, Alfons XII

Alfons XII va emprendre el camí de l’exili amb la seva mare, Isabel II. I no tornaria fins al 1874, una vegada els sectors conservadors, amb Cánovas del Castillo com a màxim artífex, van provocar la caiguda de la primera República i van restaurar la monarquia borbònica. Per garantir l’estabilitat de la monarquia, doblement assetjada per la tensió dinàstica amb els carlins i la pressió dels republicans, van idear un sistema polític fonamentat en el repartiment de papers entre liberals i conservadors.

1931, Alfons XIII

L’avi del rei emèrit va haver d’exiliar-se després de la proclamació de la República. Alfons XIII, que havia validat la dictadura de Primo de Rivera, era plenament conscient del plebiscit en què s’havien convertit les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931. En un moment de lucidesa, el rei va dir: “Aquesta gent no votaven la República. Votaven contar mi.” Hores després, mentre ell marxava tranquil·lament cap a Cartagena, la reina i els fills es mantenien a palau unes hores més amb l’ai al cor, “tement –segons va confessar després– un final semblant al dels tsars”.

Pocs mesos després i abans de l’aprovació de la Constitució republicana, les Corts espanyoles van trencar qualsevol lligam amb el passat i van declarar que l’antic rei fos “degradat de totes les dignitats, honors i títols, que no podrà ostentar dins ni fora d’Espanya [...] sense que els pugui reivindicar mai, ni per a ell ni per als seus successors”. El problema era que la monarquia espanyola, habituada a l’exili, havia acumulat prou fortuna per no viure en la indigència.

1931, Joan de Borbó

Malgrat l’esperança de tornar a regnar, finalment el 15 de gener del 1941 Alfons XIII va renunciar a favor del seu fill Joan. Aquest no va arribar a regnar, però va tastar la medicina de l’exili. Després de tensions amb Franco, que no es resistia a escollir el seu successor, el 1969 es va formalitzar el nomenament de Joan Carles. El seu pare, però, no renunciaria als seus “drets dinàstics” fins força anys després.