Descomposició reial
La fugida del rei emèrit eleva al punt més àlgid la maniobra de l’Estat per desvincular pare i fill i situar fora de perill la corona. Una gran operació de maquillatge que mira d’enterrar una figura que ha acabat demostrant que la justícia no és igual per a tothom
JULIA MACHER
“A Alemanya ningú espera grans canvis en l’actual model monàrquic espanyol i molt menys una abdicació de l’actual rei, Felip VI”HENRY DE LAGUÉRIE
“Canviarà ben poca cosa perquè no hi ha cap alternativa i perquè encara hi ha consens polític important al voltant de la funció de la monarquia”JOAN VILLARROYA
“L’Estat espanyol és a hores d’ara un país ple de defensors de la monarquia, malgrat que en molts casos sigui més per pragmatisme que per convenciment”XAVIER ARBÓS
“L’estratègia de l’Estat espanyol per protegir la monarquia està contribuint més aviat a enfonsar-la”NEUS TORBISCO-CASALS
“S’està demostrant a la resta del món que l’Estat espanyol no té solidesa com a democràcia”Que aixequi la mà qui darrerament hagi repassat mentalment aquell discurs de la nit de Nadal del rei Joan Carles, l’any 2011, en clara al·lusió al seu gendre Iñaki Urdangarin i al primer cas de corrupció –sobre els papers– que afectava la corona: “Quan es produeixen conductes irregulars, és normal que la societat reaccioni. Afortunadament vivim en un estat de dret i qualsevol actuació censurable haurà de ser jutjada i censurada segons la llei. La justícia és igual per a tots.”
De defensar que es faci justícia amb els corruptes a estar en el punt de mira d’aquesta. La història del rei emèrit sintetitza, amb tot luxe de detalls, la història d’una institució en avançat estat de descomposició. Només la gran operació d’estat que ja ni tan sols es dissimula, abocada a fer creu i ratlla al pare i salvar-ne el fill, pot donar aire als actuals monarques espanyols. Una operació que ha arribat al punt àlgid aquesta setmana, amb la fugida del rei nomenat per Franco a un país estranger –alguns mitjans l’han situat tant a la República Dominicana com a Abu Dhabi– i amb una carta indecent de comiat feta pública quan ja havia trobat aixopluc lluny del Palau de La Zarzuela en què emmarca “en la vida privada” els 100 milions d’euros de comissió del TAV. Una operació d’estat, tot sigui dit, que només se sustentarà mentre el PSOE es mantingui en el bàndol reial –sembla que els socialistes han orquestrat la sortida amb la casa reial– i mentre alguns mitjans de comunicació espanyols i alguns poders judicials s’entestin a contradir aquell famós discurs de la nit de Nadal i a demostrar que, efectivament, la justícia no és igual per a tots.
L’actual monarca espanyol ha emmudit, no sense deixar senyals que mostren per on aniran els seus trets. Seguint els passos de la seva germana Cristina amb el cas de corrupció del seu marit, Felip escenifica que ell tampoc no en sabia res. La nota emesa per La Zarzuela quan va saltar l’escàndol fins i tot reconeixia les possibles irregularitats de Joan Carles i anunciava que Felip renunciava a l’herència del campechano, així com a qualsevol actiu, inversió o estructura financera que tingui un origen, característiques o finalitat que puguin no estar en consonància amb la legalitat. També s’informava que Felip VI li retirava l’assignació, d’uns 200.000 euros anuals, però feia trampes. Amagava que el Codi Civil espanyol prohibeix renunciar a l’herència (article 991). Tot queda, doncs, en una gran operació de maquillatge. En un intent a la desesperada de netejar la cara de la monarquia, enfangada es miri des del prisma que es miri.
CASA REIAL ACORRALADA
Malgrat l’intent de Felip VI de fer-se l’orni, la realitat és que la casa reial espanyola està acorralada pels darrers escàndols del rei emèrit. Totes les informacions publicades apunten a irregularitats fiscals multimilionàries, així que només un gran espectacle d’escapisme aconseguirà que, a ulls de molta gent, la corrupció del pare no sacsegi el regnat del fill. Fins i tot si els escàndols destapats per la premsa europea, com ara les comissions que va cobrar de la monarquia saudita però també de països com ara Bahrain i Kuwait, no tenen recorregut ni a la justícia espanyola ni a la suïssa. De moment, tot són qüestions prejudicials que podrien caure en sac foradat.
Es desconeix, per tant, si el rei emèrit serà castigat o es farà la vista grossa davant els diners que hauria mogut a través de fundacions offshore i que també haurien servit en safata unes quantes alegries a les seves suposades amants. Capítol a part mereix el cas de Corinna Larsen, l’amiga alemanya que va revelar que Joan Carles li havia fet un regalet de 64 milions d’euros, lliurats quan l’emèrit era inviolable i la justícia no podia actuar contra ell. Per tant, els delictes vinculats al cobrament de la comissió després de l’adjudicació del TAV, situada el 2008, haurien prescrit, ja que el cap d’estat estava sota la protecció que li atorgava la Constitució. En canvi, no ha prescrit el moviment dels diners, ni l’obligació del pagament d’impostos des de la seva abdicació, el 19 de juny del 2014. Això implicaria, en un estat de dret, suposats delictes de blanqueig de diners i frau fiscal, ja que a partir d’aquesta data ja no és inviolable i pot ser imputat al Suprem.
Un cop han sortit a la llum pública les irregularitats comeses pel rei emèrit (vegeu cronologia als peus de pàgina), el gran interrogant és si la corrupció reial tindrà conseqüències polítiques i socials, i de quin calat. El Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) va fer desaparèixer del seu baròmetre, l’any 2016, qualsevol pregunta referida a l’acceptació ciutadana de la casa reial. Un any abans, l’abril del 2015, els espanyols van suspendre la monarquia, atorgant-li una nota mitjana de 4,34. L’any 1995, la monarquia va obtenir una valoració de 7,48, va ser la institució més valorada pels espanyols. A casa nostra, l’enquesta anual del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) va recollir l’any passat una puntuació de 2,44 per a la casa reial. Un 69,1% dels enquestats la van suspendre.
Que la majoria de catalans no tenen rei que els representi es copsa a les enquestes i al carrer. Aquest sentiment, però, no sembla encomanar-se a molts racons de l’Estat espanyol. Ni a bona part del territori europeu. Julia Macher és periodista alemanya i treballa a Catalunya, on realitza tasques de corresponsal per a diversos mitjans. Assegura que al seu país d’origen Joan Carles sempre havia estat percebut com “una figura clau en la Transició espanyola” però que aquesta imatge modèlica es va enfonsant darrerament. Els escàndols del rei emèrit, els recull tant la premsa generalista, a la secció de política, com la premsa rossa. Amb tot, Macher assenyala que a Alemanya les irregularitats de l’excap d’estat “no són breaking news”, en tant que, “malgrat que la monarquia perd prestigi, no es percep al darrere un trencament del sistema estatal espanyol ni una crisi identitària”, sobretot perquè els escàndols “estan molt concentrats en la figura del rei Joan Carles”. “Ningú espera grans canvis en l’actual model monàrquic espanyol”, resumeix, “i molt menys una abdicació de l’actual rei”. Per tant, insta els independentistes catalans a treure’s del cap la idea que, “si cau la monarquia, cau l’Estat espanyol”.
Un altre corresponsal a Catalunya, el francès Henry de Laguérie, indica que la imatge de la monarquia espanyola, tant a escala nacional com internacional, està danyada des del flirteig d’Iñaki Urdangarin amb la corrupció. Això no obstant, ell percep que Felip VI havia aconseguit deslligar la família reial de la imatge corrupta però que aquesta trajectòria es pot veure malmesa pel comportament del pare, fins al punt de decréixer la popularitat a l’Estat espanyol, “atès que a Catalunya la monarquia ja és una institució molt rebutjada”. De Laguérie, però, s’atreveix a pronosticar que “canviarà ben poca cosa perquè no hi ha cap alternativa i perquè encara hi ha un consens polític important al voltant de la funció de la monarquia”. A més, amb el trencaclosques català sense solució a la vista i amb la crisi sanitària i econòmica, dubta que algú “tingui ganes d’afegir-hi un altre problema”. El periodista francès recorda que el famós discurs que va fer Felip VI el 3 d’octubre del 2017 “va emprenyar molt bona part de la societat catalana però en paral·lel va permetre que molts espanyols veiessin el monarca com un element de cohesió al territori”. Respecte a la gent que es va sentir ofesa amb les paraules del rei, De Laguérie creu que “no saben encara què és un estat” i no amaga la seva sorpresa davant la forma en què els independentistes catalans “van menysprear el que està disposat a fer un estat per garantir la seva unitat”. “Una monarquia, faci el que faci, és vista per molta gent com un element d’estabilitat de l’Estat espanyol, fins i tot des d’altres països d’Europa”, conclou.
VUIT MONARQUIES A LA UE
Actualment, a Europa hi ha 12 estats que es regeixen per una monarquia, vuit dels quals formen part de la Unió Europea. Alguns països la van tenir en el seu dia, com ara Itàlia, Grècia, França i Alemanya, i es van evaporar en diferents moments i per diferents circumstàncies, segons recorda el doctor en història i professor d’història contemporània Joan Villarroya. La família reial grega es va haver d’exiliar el 1967. A França, la institució va desaparèixer definitivament el 1870, després de la derrota francesa en la guerra franco-prussiana i l’empenta del republicanisme. A Alemanya, va passar a la història amb el final de la Primera Guerra Mundial. A Itàlia, la monarquia va dir adeu amb el final de la Segona Guerra Mundial i després d’un referèndum celebrat el 2 de juny del 1946. Villarroya veu poc probable que l’Estat espanyol se sumi aviat a aquesta llista, ni tan sols a mitjà termini, però considera que la via italiana, la del referèndum, hauria de ser la meta a la qual arribar algun dia. Amb tot, creu que l’Estat espanyol és a hores d’ara un país ple de defensors de la monarquia, “malgrat que en molts casos sigui més per pragmatisme que per convenciment”, i lamenta que els partits es diguin republicans “d’una manera tan poc pràctica”. L’historiador recorda que moltes monarquies que semblaven intocables s’han arribat a qüestionar, com darrerament la sueca, i subratlla que en el cas que afecta els Borbons “no es mourà res mentre el PSOE es mantingui en la posició actual”. “Les coses s’aguanten mentre tenen suport”, conclou.
Per la seva banda, el catedràtic de dret constitucional a la UB, Xavier Arbós, recomana separar el rei de la institució quan s’afronta el debat sobre la pèrdua de prestigi. Arbós declara que ell no vol abolir el sistema monàrquic com a tal, atès que un rei, en l’exercici de les seves funcions, “ha de ser capaç de teixir bones relacions internacionals i això és un benefici per al país”. Ara bé, creu que a l’Estat espanyol es mira de protegir la monarquia amb una estratègia que, des del seu punt de vista, “està contribuint a enfonsar-la”. “Quan grups polítics es neguen a investigar-lo fan un flac favor a la institució”, argumenta. “També quan un jutjat rebutja investigar una demanda de paternitat que afecta el rei emèrit, quan no es pregunta a les enquestes per la popularitat de la casa reial, deixant en evidència que va a la baixa, o quan s’envien els actuals monarques a fer un tour en un moment com l’actual”, hi afegeix. Per a Arbós, el que s’està projectant és “una visió dels privilegis xocant en una societat igualitària”.
Amb aquesta “sobreprotecció”, com la defineix el catedràtic de dret constitucional, “i amb una popularitat a la baixa, el conflicte té mala solució”. Xavier Arbós també es deté a analitzar el paper de l’actual monarca dins del territori espanyol: “Té poques atribucions des del punt de vista intern, com ara proposar un candidat a president del govern, i a més les seves intervencions són faves comptades i el presenten com una figura desdibuixada, sense demostrar que sigui útil.” Aquest expert, que diu que l’Estat ha fet un Borbón y cuenta nueva, recorda que per reformar la Constitució i revocar alguns privilegis de la casa reial, com ara la inviolabilitat, caldria “voluntat i una majoria de dos terços al Congrés i al Senat”, però matisa que amb l’actual cambra “és inviable, i encara més parlar d’un referèndum”. Recorda que l’any 2004, quan el president Zapatero va propiciar canvis a la carta magna com ara el referent a les normes de successió de la corona, “es va perdre una oportunitat d’anar més enllà, però aleshores es va optar per no fer soroll i no despertar els antimonàrquics”.
Per a Xavier Arbós, “Felip VI no tindrà mai el nivell de popularitat que va arribar a tenir el seu pare –ell li reconeix un paper molt important durant la Transició i durant l’intent de cop d’estat del 23-F–, atès que el seu paper s’ha limitat a defensar la unitat d’Espanya i no transmet cap missatge que reforci la institució”. Un paper que es va fer evident amb el “desafortunat missatge del 3 d’octubre”. Arbós conclou: “No soc republicà, però una monarquia ha de ser útil al conjunt i ara no s’està en la bona línia per fer pujar el prestigi de la institució.”
La fugida del rei emèrit, sumada a la complicitat del Partit Socialista, hauria de provocar un terratrèmol en qualsevol escenari polític però ja s’endevina que tot quedarà en un intercanvi de retrets a còpia de piulades i que les vacances d’agost enterraran qualsevol reacció irada. El president Pedro Sánchez va trigar poques hores a sortir en defensa de la casa reial i sembla que les crítiques li entren per una orella i li surten per l’altra. No està disposat a donar cap explicació. Tampoc a revelar qui paga la manutenció i la seguretat de l’exmonarca. El seu soci de govern es fa l’indignat però Pablo Iglesias ha deixat clar que la coalició no perilla. El republicanisme espanyol està en hores baixes.
Òmnium o l’exercici del poder i la unitat popular
Òmnium Cultural ha iniciat una croada contra la corona i la seva inviolabilitat, que consta de diversos fronts emmarcats en la campanya batejada com a Coronaciao. L’entitat ha presentat una querella criminal davant del Tribunal Suprem contra el rei emèrit, a qui acusa dels delictes de corrupció, blanqueig de capitals i frau fiscal. El Suprem ha decidit que sigui Manuel Marchena, el jutge que ha condemnat el president d’Òmnium a nou anys de presó, qui decideixi sobre aquesta qüestió, un fet que no convida a l’optimisme i que posa en evidència, un cop més, la manca de neutralitat del poder judicial. En paral·lel, Òmnium ha instat el govern suís a bloquejar els comptes que Joan Carles té en aquest país –la primera resposta ha estat negativa però la investigació segueix oberta. En vista de la fugida del Borbó, l’entitat que presideix Jordi Cuixart va demanar mesures cautelars contra l’exrei, que en un tancar i obrir d’ulls van ser rebutjades pel Suprem.
En l’acte de presentació de la campanya d’Òmnium, el 3 de juliol, hi va participar la doctora en dret i experta en drets humans Neus Torbisco-Casals. Assenyala que “en un país normal, amb un sistema judicial democràtic, el Tribunal Suprem tramitaria una querella com la d’Òmnium, s’acceptaria l’entitat com a acusació popular i seria ben vista la tasca fiscalitzadora de la societat civil”. A l’Estat espanyol, segons el que ja s’està veient, “sembla que la cultura democràtica no és precisament aquesta sinó més aviat la de protegir la corona”, sosté. En paraules de la doctora en dret, “el fet que la llei no sigui igual per a tothom és la mostra de tenir una democràcia dèbil”.
El Tribunal Suprem ja va donant les primeres pistes sobre el fet que la querella d’Òmnium tindrà poc èxit. Però què pot passar a Suïssa, on també s’investiguen els comptes del rei emèrit? “El fiscal suís és molt seriós, té una llarga trajectòria investigant delictes de corrupció i el país fa un parell de dècades que treballa per allunyar-se d’aquella imatge de paradís fiscal”, detalla Torbisco-Casals, qui recorda que aquest país de l’Europa central “ja ha bloquejat fons de mandataris com ara Víktor Ianukóvitx, Hosni Mubàrak i Ben Ali”.
L’experta en drets humans defensa que, al marge de si la pressió de la societat civil dona o no el resultat desitjat als jutjats, el simple fet d’impulsar aquesta mobilització “ja és un èxit, atès que s’està demostrant al món que l’Estat espanyol no té solidesa com a democràcia i s’està ampliant l’altaveu més enllà de Madrid”. A més a més, prossegueix, “la victòria més important que ningú pot negar rau en el fet que la ciutadania sigui capaç de dir prou, d’organitzar-se i de presentar demandes contra allò que considera injust. Aquest apoderament de la gent, aquesta fiscalització popular, és ja el gran èxit de campanyes com la d’Òmnium”.
Neus Torbisco-Casals insisteix que la lectura que no s’ha de renunciar mai a fer, fins i tot si la justícia espanyola es nega a investigar el Borbó, “és la que ens està ensenyant que la mobilització de la gent no va només de guanyar o perdre; també és un instrument polític per cridar ben fort que l’Estat s’ha de transformar i que ens estan robant a tots i totes, en un exercici de preservar les clavegueres”. “La corrupció del sistema, que a l’Estat espanyol està normalitzada, no es percep igual a països com ara Suïssa, el Regne Unit i Alemanya, per això és tan important explicar a altres països que patim una corrupció sistèmica dels poders de l’Estat i que hi ha moltes evidències que a Espanya no es respecten els drets humans”, sentencia.
La campanya del Coronaciao segueix endavant. Una de les accions més vistoses va tenir lloc el 20 de juliol, durant la visita dels reis al monestir de Poblet, quan desenes de delegacions d’Òmniun Cultural van desplegar mosaics gegants arreu del país amb el lema de Fem-la caure.