Les causes de Casaldàliga
La causa indígena, la dels pobres, el compromís polític, l’ecologia, el feminisme... El bisbe Pere Casaldàliga va viure la seva vida al costat dels més vulnerables, predicant amb l’exemple i enfrontant-se als més poderosos
“Jo soc jo i les meves causes, i les meves causes valen més que la meva vida.” Pere Casaldàliga es definia a ell mateix amb aquesta frase que en boca de qualsevol altre podria semblar una exageració, però que en el seu cas es pot prendre de manera literal. Bisbe de São Félix do Araguaia durant més de quaranta anys, Casaldàliga va viure amb coherència al Mato Grosso brasiler i va fer seves les causes dels pobles indígenes i dels treballadors del Moviment sense Terra, enfrontant-se als grans latifundistes i als oligarques. La seva mort, el 8 d’agost, ens porta a recordar un cop més la seva impressionant tasca.
Va ser un dels impulsors de la teologia de l’alliberament que es va estendre per l’Amèrica Llatina després del Concili Vaticà II i que va portar molts religiosos a posicionar-se amb els més pobres, patint la repressió de les dictadures militars, com en el cas del missioner català Joan Alsina, afusellat a Santiago de Xile el 1973, just després del cop d’estat de Pinochet. Es calcula que entre els anys setanta i vuitanta van morir més de 120 religiosos a l’Amèrica Llatina, tant sacerdots com monges, defensors d’aquest corrent que proposa un model d’Església més pròxim als pobres. Un del represaliats per defensar-lo podria haver estat el mateix Casaldàliga, que el 1976 va estar a punt de ser assassinat per la policia –com el seu amic, el jesuïta João Bosco Penido Burnier– quan tots dos van anar a unes dependències policials a interessar-se per unes dones camperoles que havien estat detingudes i torturades. Se’n va escapar pels pèls, però les amenaces de mort i els intents d’assassinat mai el van espantar.
Ni en els moments més durs de la dictadura brasilera es va apartar de la seva vocació: lluitar pels més febles i vulnerables. Va alçar la veu a favor dels desposeïts i del exclosos en un indret de la selva on no hi havia cap mena d’estructura comunitària. Es prenia les amenaces amb resignació. “Algunes eren directes, d’altres tan sols rumors que corrien pel poble. El fet és que es van convertir en el pa de cada dia. Crec que no em va passar res perquè no havia arribat la meva hora”, deia en una entrevista quan va deixar el càrrec de bisbe el 2003, en complir 75 anys. Podria haver decidit tornar a Balsareny, al Bages, on va néixer fa 92 anys, però va optar per quedar-se al servei del poble on havia desenvolupat tota la seva tasca pastoral i on s’havia dedicat a la poesia, a la pintura i a la reflexió teològica.
Des d’aquell remot racó del món –recordem que per ser atès durant els seus últims dies en un hospital el van haver de traslladar 2.000 quilòmetres–, va posar en pràctica una iniciativa que va permetre estendre el seu ideari molt més lluny. Es tracta de l’Agenda Llatinoamericana Mundial, una eina que va posar en marxa el 1992 i que des de llavors cada any està dedicada a una “gran causa” de les moltes que va defensar. L’Agenda es distribueix en diversos països i també està editada en català. És un espai de reflexió, una eina pedagògica i també de denúncia de les desigualtats i les injustícies en molts àmbits. Es va posar en marxa just el mateix any que Rigoberta Menchú va guanyar el Premi Nobel de la Pau. L’any abans s’havia començat una campanya internacional per demanar que fos Casaldàliga el guardonat, però ell la va aturar perquè preferia que fos una dona indígena qui rebés el premi. Una mostra més del tarannà humil i compromès que va quedar recollit en la seva extensa obra literària. Una obra que també inclou els comentaris que cada any, juntament amb el claretià José María Vigil, afegia a l’Agenda, proposant tres maneres d’actuar per canviar la realitat: veure, jutjar i actuar.
“Aquest any celebrarem la trentena edició de l’Agenda Llatinoamericana. La mort de Casaldàliga ha estat una sotragada, encara que sabíem que ja estava molt malalt. Però continuem treballant, el seu llegat es manté ben viu”, explica Jordi Planas, un dels impulsors d’aquesta iniciativa a Catalunya. Planas va conèixer el bisbe en els anys noranta en una manifestació de comunitats indígenes a Guatemala. “Era un rebel, però al mateix temps una persona molt tendra, d’una gran categoria humana”, recorda. També insisteix que a ell no li agradaria que se’l mitifiqués, sinó que fos recordat per la seva feina i, sobretot, que es continués lluitant per la seva idea de construir un món més just per a tothom.
