Pensions incertes

Contributives. Són prestacions econòmiques supeditades al compliment de determinats requisits, com ara haver cotitzat un mínim de quinze anys, dos dels quals dins dels quinze anys anteriors a la sol·licitud. S’hi inclouen les pensions següents:

Per jubilació: ordinària o anticipada.

Per incapacitat permanent: total, absoluta i gran invalidesa.

Per defunció: viduïtat, orfandat i a favor de familiars.

També hi ha pensions de vellesa, invalidesa i viduïtat de l’extingida Assegurança Obligatòria de Vellesa i Invalidesa (SOVI).

Pensions no contributives. Són prestacions econòmiques que es reconeixen als ciutadans que es troben en situació de necessitat i que no tenen prou recursos per subsistir, encara que no hagin cotitzat mai o no ho hagin fet prou per tenir dret a les prestacions del nivell contributiu. Dins d’aquesta modalitat hi ha pensions d’invalidesa i de jubilació.

La reforma de les pensions aprovada el 2011 i que amplia l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys estableix un règim progressiu. Per això, per calcular l’edat en què es pot accedir a la jubilació cal tenir en compte dues variables: l’edat biològica i la vida laboral.

Edat biològica: del 2013 al 2018, l’edat de jubilació es va anar endarrerint a raó d’un mes per any que passava i del 2018 al 2027, a raó de dos mesos per any que passi.

Vida laboral: a part d’això, qualsevol persona es pot jubilar als 65 anys si té un nombre mínim d’anys cotitzats, que s’anirà incrementant fins als 38,5, en un període també progressiu (a raó d’un trimestre per any que passa) des del 2013 i fins al 2027.

La combinació dels dos factors fa que l’any 2020 l’edat de jubilació legal sigui de 65 anys i 10 mesos per als que han cotitzat menys de 37 anys, i de 65 anys per als que han cotitzat 37 anys o més.

Per al càlcul de les pensions contributives, s’aplica un percentatge –que varia segons els anys cotitzats, des del 50% per quinze anys fins al 100% a partir de trenta-cinc anys– a una base reguladora, que està relacionada amb les bases de cotització dels últims anys. Amb la reforma del 2011, s’ha anat allargant el període de càlcul, de manera que l’any 2020 la base és el resultat de dividir per 322 la suma de les cotitzacions dels últims 23 anys; el 2021serà el resultat de dividir per 336 les dels últims 24 anys i a partir del 2022, el de dividir per 350 les dels últims 25 anys. Les bases dels dos últims anys es compten pel seu valor nominal i les anteriors s’actualitzen amb l’evolució de l’IPC.

Les no contributives es fixen en els pressupostos de l’Estat de cada any.

La pensió mitjana de Catalunya va pujar l’any passat un 1,3%, fins als 1.033,13 euros, segons dades del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions. Pel que fa al conjunt de l’Estat, la pensió mitjana era de 995,76 euros. La pensió màxima per al 2020 se situa en 2.683,34 euros al mes, 37.566,76 euros anuals.

Amb independència del que es tingui dret a cobrar pel que s’ha cotitzat, als pensionistes que no passin d’uns determinats ingressos se’ls garanteix una pensió mínima. En el cas d’un jubilat amb més de 65 anys i amb cònjuge a càrrec i altres ingressos que no superin 8.909 euros anuals, el 2020 és de 14 pagues de 843,40 euros (11.807,60 anuals). Quant a la pensió SOVI, és de 437,7 euros mensuals, i les no contributives són de 395,6 euros al mes (5.538,40 euros a l’any).

Fins al 2013, les pensions s’apujaven segons l’IPC, i el 2014 es va aplicar el factor de revaloració IRP ideat pel PP perquè no augmentés el dèficit, segons el qual l’increment era d’un mínim del 0,25% i d’un màxim de l’IPC més 0,5 punts. El PSOE va tornar al sistema anterior, de manera que els augments van ser de l’1,6% el 2018 i el 2019 i del 0,9% aquest 2020.

La principal font d’ingressos de la Seguretat Social són les cotitzacions socials, un percentatge dels salaris que paguen empreses i treballadors (23,6% i 4,7%, respectivament, per contingències comunes en el règim general). En el pressupost del 2019, es preveia ingressar per aquest concepte 123.584 milions d’euros, el 77,14% del total i un 7,5% més que el 2018.

La Seguretat Social també ingressa aportacions de l’Estat per pagar l’assistència sanitària i els complements de pensions, que reben els que no han cotitzat prou per arribar a la pensió mínima, és a dir, un de cada quatre jubilats, el 65% dels quals són dones.

A més, l’Estat fa quatre anys que fa préstecs –15.164 milions el 2019 i una previsió de 13.800 milions per al 2020– per quadrar números i poder pagar les pensions.

La Seguretat Social va ingressar entre el gener i el novembre de l’any passat 134.268,43 milions d’euros i en va pagar 138.649,18, amb un saldo negatiu de 4.380,75 milions d’euros. Aquesta situació de dèficit ha estat continuada des del 2011, quan es van girar una sèrie de superàvits des del 1999. El dèficit s’ha situat al voltant de l’1,5% del PIB des del 2014, davant el superàvit mitjà de l’1,2 % previ a la crisi. El dèficit acumulat entre el 2011 i el 2018 va ser de 101.000 milions d’euros, 10.863 euros per pensionista, segons l’informe de BBVA Research El sistema públic de pensions a Espanya: projeccions i propostes de millora, elaborat per Rafael Doménech, director d’anàlisi econòmica sobre Espanya d’aquest centre d’investigació.

En el treball Envelliment i pensions. Situació, perspectives i reptes, d’Óscar Arce, director general d’economia i estadística del Banc d’Espanya (BdE), de l’octubre del 2019, s’assenyala que el deteriorament del saldo pressupostari de la Seguretat Social en els últims anys es deu fonamentalment a un increment molt significatiu de la despesa en pensions contributives, des del 7,4% del PIB el 2007, al 10,6% el 2018, a causa, fonamentalment, de la menor taxa d’ocupació durant la crisi i, posteriorment, de les majors taxes de dependència (relació entre majors de 65 anys i població en edat de treballar) i pensions mitjanes. BBVA Research destaca un creixement mitjà del nombre de pensions de l’1,3% anual entre el 2008 i el 2018 i un efecte substitució (diferència entre les noves pensions i les que es donen de baixa) mitjà de l’1,7% en el mateix període. Abans de la crisi, aquest desequilibri es podia finançar amb un creixement de l’ocupació superior al del nombre de pensions.

Totes les projeccions, segons el mateix informe, assenyalen que la taxa de dependència passarà del 30% actual al 62% l’any 2050. El nombre de pensions contributives passarà dels 9,4 milions d’ara a 15 milions el 2050, i per poder pagar aquesta despesa caldran 29 milions de cotitzadors, 10 milions més que actualment. Un creixement de l’afiliació impossible donada la baixa taxa de fecunditat actual a Espanya, d’1,26 fills per dona, molt llunyana de la taxa adequada per garantir la renovació de la població, situada en 2,1 fills. L’increment hauria de venir de la immigració, sempre, és clar, que en l’economia hi hagi prou demanda de mà d’obra.

En una nota d’opinió sobre la sostenibilitat del sistema del gener del 2019, l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) –l’agència de control fiscal de l’Estat espanyol– també identificava el repte derivat de l’augment de la despesa en pensions associat a l’envelliment poblacional, amb pressions demogràfiques que comencen a tenir un impacte significatiu en les previsions de despesa a mitjans d’aquesta dècada. En els propers trenta anys, aquesta despesa s’incrementaria entre 2 i 4 punts i arribaria a representar el 13,5% del PIB l’any 2048.

Espanya estarà entre els estats amb menys persones en edat de treballar per cada jubilat el 2050, i aquesta tendència augmentarà en els propers anys la pressió financera sobre el sistema de pensions espanyol. Amb aquesta anàlisi arrenca el diagnòstic que ha fet l’OCDE en l’informe Pensiones de un vistazo, del novembre passat, en què analitza els sistemes dels països desenvolupats que formen aquesta organització internacional. Considera que tot i que l’edat legal de jubilació augmentarà progressivament fins als 67 anys el 2027, a partir d’aquest any encara es podran seguir jubilant als 65 anys els que hagin cotitzat almenys 38,5 anys. Això la porta a considerar que l’edat de jubilació normal futura encara estarà per sota de la mitjana de l’OCDE, que és de 66,1 anys per als homes i de 65,7 per a les dones, i és substancialment inferior a la prevista a Dinamarca (74 anys), Estònia (71), Itàlia (71) i els Països Baixos (71).

També destaca que les seves prestacions són més generoses que les de la mitjana de l’OCDE: les persones majors de 65 anys a l’Estat espanyol tenen actualment una renda mitjana disponible igual al 95% de la població total, la qual cosa és superior a la mitjana de l’OCDE, que és del 87%.

Pel que fa a la resta d’ingressos, l’OCDE admet que, en general, les cotitzacions que paguen empresaris i treballadors a la Seguretat Social “són altes” –les segones més elevades de l’OCDE després d’Itàlia–, tot i que precisa que, a diferència de la majoria dels països industrialitzats, amb els ingressos per aquestes quotes es paguen, a més de les pensions, altres prestacions com les d’incapacitat temporal.

Per a l’AIReF, hi ha recorregut en l’aprofundiment de la reforma del 2011, principalment en dos components: un retard en l’edat efectiva de jubilació i una ampliació del període de la carrera de cotització. En primer lloc, l’edat efectiva de jubilació a Espanya (62,4 anys) se situa per sota de la mitjana dels països OCDE (64,3 anys) i presenta una de les majors distàncies respecte a l’edat legal. En segon lloc, el període de referència per al càlcul de la pensió, 25 anys a partir del 2022, està per sota del que utilitzen els principals països del nostre entorn, on està generalitzada la utilització de la carrera laboral completa. L’impacte sobre la despesa el 2048 podria arribar a ser de 2 punts del PIB.

José Luis Escrivá, que abans de ser Ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions presidia l’AIReF, va afirmar el 17 de gener en la primera reunió ministerial sobre Migració i Integració de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE): “La immigració no és només un problema humanitari, sinó que és una oportunitat per al nostre creixement i per a la sostenibilitat del sistema de pensions.” És una alternativa, vista la falta de població autòctona, sobre la qual Arce es mostra escèptic perquè el problema és la falta d’ocupació: una taxa d’ocupació del 80% el 2050 (ara és del 61%) reduiria l’augment de la despesa en pensions en 5 punts, però donada l’evolució històrica, una taxa d’ocupació per sobre del 70% constitueix un objectiu “ambiciós”. El directiu del BdE assenyala cap a un increment dels impostos indirectes, ja que les cotitzacions socials estan per sobre de la mitjana de la UE. Per la part de la despesa, donada la relativament baixa edat efectiva de jubilació (al voltant dels 64 anys), cal considerar altres ajustaments, com lligar l’edat de jubilació a l’esperança de vida, com ja fan a Itàlia, Portugal, Dinamarca, Finlàndia... 

Escrivà va afirmar l’octubre, en un col·loqui amb CCOO i UGT, que si l’edat efectiva mitjana a què es jubila la majoria (no la legal) s’acostés tant com fos possible als 67 anys, es corregiria la meitat del problema de despesa previst. La segona de les solucions que va proposar és perllongar a tota la vida laboral els anys que es tenen en compte per calcular la quantia de la pensió. Actualment, es tenen en compte els últims 22 anys i augmentaran progressivament fins als últims 25 anys a partir de l’any 2022. Amb aquest allargament dels anys cotitzats que computen per a la pensió, “s’arreglaria una altra part molt significativa”. També va coincidir amb els representants sindicals en la necessitat de reestructurar les despeses de la Seguretat Social, fent que algunes prestacions menys contributives, com la de viduïtat i orfandat, les polítiques actives d’ocupació i les ajudes a la contractació es paguin amb impostos en lloc de fer-ho amb cotitzacions. D’aquesta manera es podrien alliberar més de 15.000 milions anuals d’ingressos per quotes. “Aquest dèficit s’ha de visualitzar on ha d’estar, que és a l’Estat, perquè visualitzar-lo en la Seguretat Social és desviar la solució del problema”, va afegir Escrivà.

Doménech, per la seva banda, adverteix que en el sistema de pensions “s’ha obert una bretxa estructural entre ingressos i despeses, difícil de tancar a mitjà termini”, fins i tot encara que es tornés a implantar l’IRP, que defensa juntament amb el factor de sostenibilitat (revaloració de les pensions segons l’esperança de vida de la generació del pensionista). A més de reformes estructurals que creïn més ocupació i productivitat, BBVA Research proposa augmentar la pressió fiscal o retallar la despesa pública en altres partides pressupostàries, perquè “si les cotitzacions socials suportessin tot l’esforç del creixement de la despesa, haurien de pujar, fins al 2050, del 28,3% actual al 41,1%”. Aposta també per avançar cap a un nou model de pensions, amb dues parts: blindar la pensió mínima per a tots els treballadors que no puguin fer un pla individual d’estalvi, i un compte nocional en què l’empleat hauria de dedicar obligatòriament una part del seu salari a estalviar per a un pla de pensions.

9,5 milions d’espanyols tenien invertits, el novembre passat, 113.651 milions d’euros en fons de pensions privats. Les contribucions a aquests plans es poden deduir de la base general de l’IRPF, amb un límit de 8.000 euros anuals, però cal tenir en compte que quan es rescata, totalment o parcialment, tributa en IRPF com a renda de treball, a excepció de si es fa en forma de renda vitalícia, que tributa com a estalvi.

Una alternativa a l’estalvi per fer-se una pensió complementària són els fons d’inversió, que acumulen 496.037 milions d’euros de 15.243.156 partícips. Els guanys i pèrdues patrimonials quan es fan reemborsaments s’integren en la base d’estalvi de l’IRPF.

Per acabar, uns 10 milions de persones tenen estalvis en assegurances de vida, que el setembre del 2019 acumulaven 194.571 milions d’euros. Quan es cobren rendiments, tributen com a estalvi en l’IRPF si el titular n’és el beneficiari, i per l’impost de successions i donacions si ho és una altra persona. Si es cobren en forma de renda vitalícia, l’import subjecte a tributació es redueix per uns coeficients que depenen de l’edat del perceptor.