Conciliar en femení
La pandèmia i el confinament ho han fet evident a tothom: les dones segueixen portant la càrrega familiar. Demanen ajuda perquè la conciliació sigui real i perquè el teletreball no acabi sent un retrocés en els seus drets laborals i socials
MAR GAYA
“No és la crisi de la covid-19, sinó que s’han evidenciat les carències del sistema: hi ha hagut un efecte lupa. És estructural”LÍDIA FARRÉ
“Si durant aquest període els homes han dut els fills al parc o han estat amb ells, per què no poden plegar dos dies abans de la feina i anar al cole a buscar-los?”JÚLIA MAS
“És molt positiu i interessant que moltes dones expliquin que estan motivades per fer canvis. S’han preguntat: «Em passa a mi perquè m’he organitzat malament?»”Tenir els nens a casa, teletreballar, estar pendents de la nevera, els àpats, la roba, la neteja, la salut... Així ha anat la cosa per a moltes dones des del març. Això, les que han pogut teletreballar. D’altres, han demanat fins al cent per cent de reducció de jornada per poder entomar la situació. I n’hi ha que estan a l’atur. D’altres han hagut d’anar a treballar, tant sí com no, i els seus nens, en molts casos, s’han quedat sols a casa. Tot s’agreuja quan a la família hi ha un sol progenitor: el 79,9% d’aquestes llars són famílies monoparentals femenines. Confinament és un terme masculí, però pandèmia, que ho engloba tot, és femení. Aclarim-ho de bon començament: les dades, la ciència, corroboren que aquesta crisi s’està acarnissant amb les dones, que s’han endut la palma pencant. Tenen majors índexs de formació, més atur i més precarietat. I amb la pandèmia, han assumit més càrrega d’estrès. Allò de la doble jornada, fora de casa i dins, és vigent. Què s’entén per conciliació vistes així les coses? Segons una recerca del Centre d’Estudis d’Opinió feta del 4 al 15 de maig del 2020, un 36,5% dels homes dedicaven cinc hores o menys a la setmana a la llar, i un 10,5% reconeixia que habitualment no feia res. Seria com dir que la meitat dels catalans no fan res a casa o que ho fan menys de cinc hores, oi? El confinament i la crisi –que no ha acabat– es viuen de manera diferent de portes endins segons el gènere.
En cap cas volem plantejar les relacions dona-home com un combat entre bons i dolents, però els números són els números. També cal explicar que, i dit per les mateixes expertes, es disposa de dades sobre les famílies de vincle heterosexual, mentre que en falten sobre altres tipus d’unions. És la crisi de la covid-19, una crisi del sistema, al cap i a la fi. El virus ha posat el focus sobre tots els aspectes de les nostres vides. Un d’aquests aspectes és la igualtat de gènere. O, més aviat, la desigualtat. Se’n recorden que, des de fa molts anys, es parla del “sostre de vidre”, aquella barrera invisible però real que ens impedeix, a les dones, promocionar-nos cap als càrrecs de direcció? Bé, doncs, resulta que la covid-19 ha posat sobre la taula l’existència del “terra enganxós”. Segons el Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball és “la impossibilitat de moltes dones de promocionar-se en les seves ocupacions, perquè es troben majoritàriament ocupades en sectors intensius en mà d’obra, amb precàries condicions de treball, mal remunerats i caracteritzats per escasses escales de promoció”. Sectors com el de la neteja o els relacionats amb la cura a les persones. I qui diu això diu l’alimentació... sectors feminitzats que encadenen moltes dones a una bola de ferro. I això les impedeix volar cap a millors condicions de vida i laborals.
La revista Treballadora, de la Secretaria de les Dones i Polítiques LGTBI de CCOO a Catalunya, publicava en el número d’abril Covid-19 impactes de gènere, unes dades sobre aquest tema que venen a tomb. Segons l’Observatori Dona, Empresa i Economia, de les 715.000 persones a Catalunya que estan en primera línia de la lluita contra el coronavirus, un 65% són dones. “Són sectors feminitzats i precaritzats que, paradoxalment, són els que, de mica en mica, a cop de decret, s’han anat erigint com a essencials des que es va declarar l’estat d’alarma. Per què, si els treballs de cura, tant els remunerats com els que no ho estan, són centrals i vitals, no tenen el reconeixement i el valor que els correspon?” Cal exigir-ho, no hi ha més remei. El mes de juny, la Generalitat va publicar L’impacte econòmic de la crisi de la COVID-19 en perspectiva de gènere. La llista de vulnerabilitats que fa, des de la primera pàgina, és llarga: la dona ha estat i és la principal responsable de la llar i de tot allò que se’n derivi; les mares de famílies monoparentals han tingut menys possibilitats de conciliar i, de fet, han pogut quedar-se sense ingressos. Podem incloure-hi, encara que no sigui el tema principal, el cas dels maltractaments i el fet que moltes s’han hagut de confinar amb els seus maltractadors.
Per avaluar l’impacte econòmic i social de la covid-19, val molt la pena l’enquesta de Lídia Farré i Libertad González, que van fer, en línia, entre el 4 i el 30 d’abril. Farré és professora de la UB i investigadora associada de l’Institut d’Anàlisi Econòmica. La recerca està en marxa. “La distribució de les tasques domèstiques s’ha mantingut com estava abans de la covid-19. Si era un 60% per a les dones i un 40% per als homes, ha continuat així, tret de la feina d’anar a comprar, que és l’única tasca que s’ha convertit en masculina. No vol dir que els homes no hagin fet res, perquè l’increment de les necessitats a casa, d’atenció a nens o a persones grans, de cuinar, de netejar, ha estat molt gran. Per tant, tot i que les proporcions s’han mantingut, els homes han augmentat el nombre d’hores dedicades. No hem arribat al 50-50%, que s’hauria donat si els homes haguessin incrementat la participació... De fet, en les parelles en què tots dos han teletreballat, el més lògic hauria estat repartir-ho així, i això no ho hem vist, a les enquestes.” Tot i que la investigació està oberta, es veu que els rols de gènere estan instal·lats i tenen les arrels molt profundes. També és clau, comenten les expertes, la maternitat. Els rols que la societat atribueix a la dona –o que la dona s’ha acabat creient–, tenen formes molt definides quan arriben els fills. Amb tot, Lídia Farré, reflexiona sobre els canvis positius de la crisi i ho compara amb el fet que en el moment que els pares es van començar a agafar els permisos de paternitat “es van acabar involucrant més en la criança al llarg de la vida”. A través d’un estudi, van constatar, diu, “un impacte positiu en la contribució masculina a les tasques domèstiques”. I segueix: “Quina és l’esperança? El confinament ha estat molt més llarg que un permís de paternitat, i si aquests homes han augmentat la seva participació, vull pensar que... En el confinament hi ha hagut un aprenentatge, n’estic segura! Hi ha pares que ara són més conscients de la situació: que dimarts i dijous fan extraescolars, que per fer el dinar la nevera ha d’estar plena... I també poden haver fet més grans els lligams. Si durant aquest període els homes han dut els fills al parc o han estat amb ells, per què no poden plegar dos dies abans de la feina i anar al cole a buscar-los?”
Certament, hi ha espai per a l’esperança, tot i que hi ha opinions de tots colors. També les que manifesten que anem massa lents, que les passes que es fan no poden satisfer les ganes de canvis. Una enquesta sobre els usos del temps i el confinament, del Centre d’Estudis d’Opinió, dona uns números xocants. Es va fer del 4 al 15 de maig. Una de les preguntes era sobre si s’havia fet un repartiment igualitari de les tasques. Un 42,6% dels homes va dir que ja era igualitari abans del confinament. Van fer una valoració molt generosa de si mateixos, perquè només un 27,1 % de les dones els van donar la raó. A la pregunta de si les tasques de casa es fan entre tota la família, sempre i en el confinament, un 75,3% dels homes va dir que sí, i només un 54,2% de dones ho va secundar. O els homes magnifiquen el seu paper o minimitzen el de la seva companya..., però els números no quadren.
El grup d’investigació de psicopatologia dels trastorns afectius i psicòtics de la Universitat Complutense, juntament amb la universitat de Sheffield, ha estudiat, a tot l’Estat, la resposta psicològica dels ciutadans davant la covid-19. Els símptomes de depressió (un 27,8% en dones, un 17% en homes) i d’ansietat (26,8% en dones i un 13,2% en homes) es manifesten diferent si es tracta d’homes o dones. Una part de la càrrega és la gestió, la càrrega mental: amb els fills a casa i els pares teletreballant, com es munten els torns d’ordinador? Qui treballa a primera hora, qui ho fa a la nit? L’organització és, potser, la part més important de la llar, i la més invisible. Una de les expertes posa un exemple: “Els homes han anat a la compra, però qui fa la llista?”
Corresponsables, homes
Mar Gaya, fundadora de la consultoria Igualando, és especialista en la implantació de plans d’igualtat a l’empresa. És vicepresidenta de l’entitat 50a50, sobre la participació equitativa de dones i homes en els càrrecs de direcció. “No és la crisi de la covid-19, sinó que s’han evidenciat les carències del sistema: hi ha hagut un efecte lupa. Si pensem que tot és a causa de la covid, un cop passi, tot estarà resolt, i no és així. És estructural.” Els àmbits que la covid ha il·luminat són molts. Un de claríssim: fins a quin punt les llars tenen mitjans per gestionar-se? “Ens omplim la boca parlant de la conciliació i encara és hora que comencem a parlar de la corresponsabilitat, més aviat, i de posar el focus en l’altre 50%, que són els pares, fills, germans, la figura masculina integrada en la cura, que no ho està.”
Gaya segueix analitzant l’escenari. “Hi ha una imatge de la conciliació, precovid, que sempre he rebutjat: una dona amb una criatura a coll davant l’ordinador. Ho heu provat? Jo sí, fa molts anys, i era missió impossible! Ara, amb el confinament, s’ha vist la falta de corresponsabilitat, en tots els nivells. Mares que han estat ensenyant com es fa una fracció i revisant un document de la feina i atenent la iaia... Hi ha un estudi que diu que una dona pot treballar sense interrupció, com a màxim, una hora. Un home, dues. Aquí també es veu que hi ha un problema: a qui demanem ajuda?” S’ha fet més clara, per l’efecte lupa de la covid-19, la bretxa digital. Això, com a dones, també ens afecta: “La bretxa digital es correlaciona amb la socioecònomica... I en aquesta bretxa social, les dones també en surten més malparades, perquè la pobresa té nom de dona.”
L’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona, destacava el 2017 que el PIB de Catalunya augmentaria un 23,4% si s’hi inclogués la quantificació del treball de cura i domèstic. Si sortim a sopar podem gastar 20 euros en pizzes, i queda reflectit en el PIB. Si es fan a casa no es paga i només van al PIB les matèries primeres. Diu Gaya: “Què és feina i què no ho és? Al final es tracta de si la feina està retribuïda. La feina de dins de casa no es considera feina.” El cas més paradigmàtic són les dones que fan tasques de la llar. “És la primera vegada en la història que tenen algun ajut! Què considera el sistema, doncs, que és feina?”
Júlia Mas, sociòloga, experta en matèria de gènere, està treballant amb dues companyes per consolidar una cooperativa. Fa anys que s’hi dedica, a la igualtat de gènere, o a la justícia de gènere, com prefereix anomenar-la. Formacions, plans de comunicació des de la perspectiva de gènere, plans d’igualtat per a municipis... “La foto que faig del confinament, en termes generals, és que les dones han portat molta càrrega, més que habitualment. Hi ha dos nivells: les dones que estaven treballant fora de casa i les que no, i les que tenen càrregues familiars de menors o dependents, i les que no.” Els pesos s’han sentit de manera diferent. Diem pesos i sempre hi ha qui ens recorda la generositat i l’amor desinteressat que ha de presidir la família. Hi estem d’acord, diuen les expertes, mentre no sigui la dona l’única que doni amor i serveis desinteressats, com si aquesta funció la portés a l’ADN. El desplegament de l’afecte i l’entrega no té gènere.
Les dones, segur que moltes, s’han tret la son de les orelles aquestes setmanes. Explica Júlia Mas: “És molt positiu i interessant que moltes dones expliquin que estan motivades per fer canvis. S’han preguntat: «Em passa a mi perquè m’he organitzat malament?» I quan ho vas verbalitzant et vas adonant que és molt més dur, i que el monstre és més gran... i com a cosa positiva, veus que no estàs sola. Per mal, veus que cal fer molts canvis. I tot està connectat: moltes coses depenen de quina feina té la dona fora de casa, perquè els àmbits amb feines amb més dones són els que tenen pitjors condicions i més impacte en la salut i l’estabilitat.” Mas és rotunda: “El confinament ha fet sortir amb molta força situacions d’injustícia, de càrregues desbordants.”
El teletreball és bo?
Sobre aquest punt, el teletreball, hi ha opinions diverses. És imprescindible, diuen, que no sigui un parany. Pot ser un avenç, diuen també, si aquest teletreball és tant per a homes com per a dones. En el moment que es consideri que és perquè la dona es quedi a casa, estem perduts. I treballar des de casa en cap cas pot significar que les dones tinguin ara triple jornada: una jornada laboral, una altra jornada a la llar i una tercera gràcies al fet que la tecnologia ens permet allargar la feina. Sí al teletreball ben entès, a la flexibilitat ben entesa, per a totes les parts i en condicions... Lídia Farré afegeix: “Confio que hi hagi un canvi cap a una manera de fer més progressista. Hem de ser optimistes. El teletreball, però, no pot ser una característica de la feina de les dones! La bretxa de gènere seria pitjor.” És una cultura de treball per beneficiar homes i dones. I Mar Gaya recomana “no perdre de vista el fons, la corresponsabilitat”: “Tota la resta, teletreball, tecnologia, són eines. Sense corresponsabilitat, el teletreball és un regal enverinat.” “Vol dir posar al centre les persones i la cura. Cal que els homes reflexionin sobre la masculinitat. Què vol dir una masculinitat que et deixa als marges de la cura?”
Júlia Mas és de les que manifesta el seu recel. “Soc molt crítica amb el teletreball. Si no hi ha regulació, si no s’entén què vol dir, és complicat. El fet que estiguem a casa no vol dir disponibilitat absoluta. I a part de posar-hi les meves mans, el meu capital, també hi poso els mitjans de producció! I què passa amb la salut laboral? I la cadira, el llum... També afecta a l’hora de reivindicar els drets col·lectius. El teletreball atomitza i, per tant, es torna a l’individualisme, cadascú reivindica, que li paguin la cadira, el teclat, el wifi...” No hi ha cap solució evident, diu Mas. “Ja ho hauríem fet! Hi ha dos àmbits d’actuació, però. L’àmbit individual, de ser conscient de la pròpia realitat, i el d’organització feminista, que sovint costa. I també poso molt l’accent en la pota laboral, perquè sense aquesta no hi ha projecte vital propi. Es parla molt del sostre de vidre, i s’ha de reivindicar, però el 90% de les dones estan en terra enganxós, si és que tenen feina, amb jornades de catorze hores, de les quals en cotitzen quatre...”
Allò que ens espera
Libertad González, professora associada d’economia a la UPF i a la Barcelona Graduate School of Economics, i coautora, amb Lídia Farré, de l’enquesta per avaluar l’impacte econòmic i social de la covid-19 reflexiona sobre els avenços en igualtat que ens pot deixar aquesta crisi. “Per desgràcia no soc optimista. Potser en algunes llars, on l’home, per les seves circumstàncies, s’hagi implicat més en les cures i les tasques durant el confinament, aquesta major implicació es mantindrà en el temps. Però en la majoria dels casos, la crisi ha reforçat la divisió tradicional del treball, i això pot tenir efectes més duradors, per exemple, si hi ha dones que demanen excedències per seguir tenint cura dels fills, o triguen més temps a buscar feina si l’han perdut, per les responsabilitats familiars.” González també planteja ser crítica pel que fa al teletreball. “Observem en les dades que el teletreball és una mica més freqüent entre les dones, i això també pot ser una trampa, per relegar les dones a l’entorn domèstic i crear l’expectativa que pel fet d’estar a casa també es poden ocupar de les tasques de la llar.” González assenyala, com d’altres, que les petites accions, com el canvi de mentalitat, són bàsiques. El moment de ser pares és clau. La vida de la mare queda més afectada que la del pare. “D’una manera o d’una altra, molts interioritzem la idea que és responsabilitat de la mare tenir cura dels fills o, almenys, en més gran mesura que del pare. Canviar aquestes normes socials és molt més difícil que introduir polítiques familiars que siguin neutrals respecte al gènere. Si qualsevol dels dos progenitors es pot reduir la jornada, per què sempre ho fan les mares? La corresponsabilitat és cosa d’homes i de dones.” La clau també és: i ara, què? Libertad González està segura que tot plegat tindrà efectes, alguns a llarg termini. “Un serà un augment de la bretxa de gènere en el mercat laboral –i a casa–. Aquesta crisi ha afectat sectors molt més feminitzats que les crisis anteriors. Això, sumat a l’augment de les necessitats de cura, i a una més gran incidència del teletreball, pot fer que les dones tornin enrere en el sentit de relegar-se a la llar i que s’accentuï la divisió tradicional del treball: l’home és qui treballa fora i la dona qui es fa càrrec de la llar. Les polítiques públiques haurien de posar atenció i tenir en compte aquesta realitat i fer tot el que es pugui per compensar aquests efectes indirectes derivats de la pandèmia.”
Ells fan la compra i passegen
L’enquesta per avaluar l’impacte econòmic i social de la covid-19, feta per Lídia Farré i Libertad González, ha fet sortir a la llum diferents qüestions. Per exemple, que els homes s’han implicat més en les tasques de casa i l’atenció als fills. Tot i això, només hi ha un punt en què han superat les dones: anar a fer la compra. No deixa de fer somriure –o no–, que allò que més hagin fet els homes hagi estat l’única cosa que els permetia sortir al carrer: comprar. Han complert, diuen alguns experts, amb el rol de proveïdor i protector de la prole, que els esperava a la cova (casa), mentre feien cua per entrar al súper. Altres escenes que s’han pogut veure, en anar-se aixecant barreres, és força homes amb criatures passejant. Tot avenç és bo. Grinyola, però, que siguin en les activitats de fora de casa, precisament. De fet, qui no s’ha barallat per treure el gos o baixar la bossa d’escombraries? Sigui com sigui, la qüestió és què en quedarà de tot això, perquè els rols continuen. Un estudi fet per la Universitat de Saragossa evidencia l’agreujament de les desigualtats, i ens avisa: “La dada més negativa és que aquestes desigualtats també les han sentit les dones de menys de 25 anys. Es repliquen molts rols. Les noies universitàries han sentit que havien d’estar més atentes als seus familiars i a les tasques de la casa que no pas els nois.”
Dones a primera línia
Si es pensa en termes de salut i dona, la pandèmia ha destacat que bona part dels llocs de feina essencials els ocupen dones: salut, alimentació, neteja, atenció a les persones... Això vol dir que han estat –estan– molt exposades al virus. Quant a la salut mental, preguntem a Judit Vall, professora de la UB, i investigadora de l’Institut d’Economia de Barcelona. “En un article fet amb dos companys professors de la UB hem vist com, durant el confinament, hi ha hagut quatre dimensions de salut mental que han presentat deteriorament. Les persones han tingut més problemes per dormir, consideren que han estat constantment sobrepassades i en tensió, s’han vist menys capaces de superar les dificultats diàries i han confessat que se sentien infelices i deprimides. Aquests efectes han estat substancialment més grans en les dones.”