“Les dones no tenim un gen cuidador!”

Hi afegiria la situació de les dones que han estat fent feines essencials, que les van reclutar –i uso expressament el terme reclutar perquè al principi tot va tenir moltes connotacions militars–, i sobretot les dones soles amb càrregues familiars. El pànic va ser impressionant, perquè no sabien què fer amb les criatures, o amb les persones dependents. S’ha de reconèixer el valor del treball de cures. Que no es fa per amor a l’art, ni per art de màgia, que hi ha algú que se n’encarrega. El confinament ha fet que aquest treball de cura, en general, hagi tornat a recaure en les dones. La sensació és que hi ha una part de la societat que ha hagut d’entomar la situació tant sí com no –amb excepcions, perquè estem parlant en termes generals–, i amb totes les conseqüències.

Si eres treballadora d’un sector essencial, el sanitari, i també de l’alimentari, paties l’exposició, el risc, les condicions de treball, la por de contagiar la família... O el caos dels centres geriàtrics que, malauradament, va suposar molt estrès, majoritàriament a les dones, que som les cuidadores... És una qüestió que intentem arreglar des de fa tants anys! Els treballs de cura i sosteniment de la vida ja és hora de repartir-los! I no es tracta només de repartir-los amb els homes, sinó que la societat ha de ser conscient que sense aquesta feina no funcionaria res.

L’ha agreujat. Les conseqüències del confinament han estat terribles per a moltes. He fet moltíssimes videoconferències amb homes i dones, i si algun assistent aguantava una criatura a la falda durant la reunió, era una dona, amb alguna excepció. És molt gràfic.

Les dones, moltes vegades, tenim conviccions i som feministes a còpia d’experiències personals més que no pas per discursos teòrics, que n’hi ha, i de molt bons. De vegades ho has de viure en la teva pròpia pell per ser conscient del que t’està passant i veure quin és l’origen: la divisió sexual del treball, que ve de sempre, però que es va agreujar en el segle XX, quan les dones vam decidir formar part, globalment, del món del treball remunerat. Precisament, aquí és on neix la qüestió de la conciliació. Aquesta divisió del treball hi ha estat sempre, però a còpia de l’experiència de cada una, de veure que no li passa a una sinó a la majoria i que és pel fet de ser dona...

Veiem l’impacte que té sobre la salut la doble presència. Estem en un lloc de feina fora de casa, i la doble presència, portar-ho tot a sobre, tota la jornada, cada dia, és molt salvatge. I passa en tots els sectors. Tots. Sobretot, però, a les dones que no tenim un poder adquisitiu que ens permeti delegar o contractar. I amb això últim no dic que aquesta seria la solució, només constato que en aquest àmbit també hi ha un impacte de classe. Impacte de gènere i impacte de classe. Aquesta doble presència està estudiada i se sap que els riscos psicosocials són enormes des del punt de vista del gènere. I quan es fa teletreball, encara és pitjor. S’ha de tenir molta serenor per aparcar conflictes i per dir: “He de treballar aquestes hores, i tinc dret a la desconnexió, i dret a conciliar...” Malauradament, és molt complicat. Si ja ho és quan tens una feina presencial, imagina’t quan estàs a casa! Sobretot perquè si tens parella –casos heterosexuals, no conec totes les situacions–, tampoc es valorarà de la mateixa manera. Quan un home es posa davant l’ordinador, tanquem les portes perquè: “Estic treballant.” Quan treballa una dona, tota l’estona rep interferències. La feina de les dones, culturalment, costa molt d’entendre que és feina remunerada, el teu espai, el teu dret a treballar per guanyar-te un sou. I s’ha de respectar. El valor de la feina de les dones no és igual que el dels homes. S’ha evidenciat molt, en el confinament. Quantes mares s’han posat a treballar quan els fills dormien? Hi ha dones que han demanat reduccions de jornada del 100%, que vol dir zero ingressos...

Les que no han pogut... la càrrega emocional que suposa deixar els fills, en algun cas sols, a casa... El sistema no està pensat perquè les dones treballem, ni perquè la societat es faci càrrec de la importància que té el treball de cura. Ara s’ha fet més evident el que ja passava. No sé què canviarà, més enllà de la presa de consciència individual i de saber que també depèn de nosaltres que hi hagi canvis, encara que moltes ho tinguin molt difícil.

Tenir criatures i tenir cura de les persones és cosa de tots, no només de les dones. És que neixes amb un gen, no se sap quin, que et col·loca en el paper de cuidadora? D’això, res! Per què ho dic? Perquè totes les feines remunerades que són de cura de les persones, molt feminitzades, són les més mal pagades. Ho hem de reivindicar. No tenim un gen cuidador! I a la família està molt bé que ens cuidem els uns dels altres, però per què ha de recaure el pes en les dones? S’ha de trobar l’equilibri entre el que fas perquè ets bona persona i el plus que estàs fent perquè ets dona i s’espera que ho facis.