A la porta d’Europa
Cinc països són candidats a adherir-se en els propers anys al projecte de la Unió Europea
FRE
En els darrers deu anys, només un país ha entrat a formar part de les institucions europees: Croàcia, l’any 2013PODER
Tot i que la Unió Europea viu una de les seves pitjors crisis amb la marxa del Regne Unit, encara continua sent un pol d’atracció per a molts païsosALIANCES
Sèrbia és un dels candidats des del 2009, però el refredament de relacions el torna a acostar al seu aliat natural, RússiaHi ha cinc països que són candidats oficials a formar part de la Unió Europea: Albània, Macedònia del Nord, Sèrbia, Montenegro i Turquia. Des de fa anys fan cua a les portes de Brussel·les, però sembla que el moment de les grans ampliacions com van ser les del 2004 –quan hi van entrar Hongria, Xipre, la República Txeca, Estònia, Letònia, Lituània, la República de Malta, Polònia, Eslovàquia i Eslovènia– i la del 2007 –en què els candidats a aconseguir el lloc van ser Bulgària i Romania– han acabat. De fet, en la darrera dècada han estat molt pocs els estats que han pogut entrar a la Unió Europea. L’excepció és Croàcia, que ho va fer el 2013.
Què ha frenat els estats membres a acceptar més socis? França és una de les veus més crítiques a l’hora de defensar una ampliació. De fet, el president francès, Emmanuel Macron, ho ha reconegut en diverses ocasions i fins i tot va arribar a vetar, l’octubre de l’any passat, l’inici de les converses per negociar l’adhesió de la República de Macedònia del Nord i d’Albània. Aquesta decisió va causar certa indignació i estupor entre els altres socis europeus i entre els països candidats.
Les raons de Macron són que els països, un cop entren a la Unió Europea, ja no se’ls pot obligar a fer els canvis que es necessitarien. És el cas d’alguns països de l’est, i en especial de l’Hongria de Viktor Orbán i la seva deriva autoritària. París no accepta que es perjudiqui la imatge i els valors de la Unió Europea, i es mostra molt més estricta a l’hora d’acceptar nous membres. Per a França, el model que ara funcionaria és allò que en algun moment es va anomenar l’Europa de les dues velocitats. Holanda és un dels països que segueix la línia que marquen els francesos. L’antic executiu de Jean-Claude Juncker es va marcar com a objectiu l’any 2025 per a l’entrada progressiva dels països dels Balcans, i l’executiu de Von der Leyen no ha llançat la tovallola, tot i les dificultats. Els Balcans, però, esperen amb impaciència el seu torn.
Es compten dues dècades des que es va acabar la guerra, i aquests països, situats al cor d’Europa, veuen ara com s’allunya la seva adhesió. Croàcia i Eslovènia en són les excepcions. Tot i que la Unió Europea viu una de les seves pitjors crisis amb la marxa del Regne Unit, encara continua sent un pol d’atracció per a molts països, i el vessant econòmic n’és un dels principals motius. Amb el seu ingrés, els nous membres no només reben fons europeus, sinó que tenen accés al major mercat comú del món.
Tot i això, la crisi econòmica que passa la Unió Europea no juga a favor d’aquests països. És quan Brussel·les es mira el melic, es preocupa pels seus propis problemes i enforteix la determinació de situar el llistó ben alt per als aspirants.
La seguretat també és una de les prestacions que ofereix l’ara club dels 27 i un dels principals motius perquè alguns estats s’hi vulguin adherir. Els països dels Balcans són els més interessats en aquest aspecte, com una manera d’evitar i anul·lar les tensions que va suposar la catàstrofe de la guerra de Iugoslàvia, un dels episodis més cruents, vergonyosos i recents de la història europea. Els Balcans segueixen sent una zona clau per al club comunitari, i Rússia ha mostrat el seu creixent interès per la regió, apostant per la desestabilització i per allunyar els països balcànics del camí europeu com a manera d’apropar-los a la seva òrbita. La decisió de bloquejar, de moment, les converses dona aire a l’estratègia de Moscou. L’ombra de Rússia és allargada, i ningú dubta que Moscou intenta desestabilitzar la regió. Per la seva banda, la Xina també està augmentant la seva presència en una zona clau per a la Unió Europea.
A aquests factors també s’hi sumen les crisis obertes en països veïns: Turquia ha vist com la Primavera Àrab suposava l’enderrocament de diversos governs dictatorials –és el cas dels de Tunísia, Líbia i Egipte– o l’arribada de la inestabilitat i la guerra oberta com en el cas de Síria i el Iemen. D’altra banda, el conflicte a Ucraïna també afecta a diferent escala diversos països de l’Est i crea un clima d’incertesa.
LA república de macedònia del nord
Aquest territori situat a la península balcànica ha lluitat en els darrers anys contra la corrupció i fins i tot ha canviat el nom del país per evitar el conflicte amb Grècia. Aquest fet va tenir lloc el 2019, i des de Skopje es va confiar que aquest pas endavant facilitaria la seva entrada a la UE i a l’OTAN. Encara que l’ingrés a aquesta organització sembla que ja està gairebé resolt, l’entrada a la Unió Europea haurà d’esperar fins al moment que es compleixin quinze anys de la candidatura oficial d’aquest país, que el 2017 també va firmar un acord d’amistat amb Bulgària.
albània
És un dels països, juntament amb la República de Macedònia del Nord, que ha intentat fer més reformes i on la població les ha reclamat amb més força. De fet, els carrers de Tirana han viscut diverses manifestacions en els darrers anys en contra de la corrupció del govern. Albània ha dut a terme una transformació sense precedents que inclou una reavaluació de jutges i fiscals i que ha suposat l’acomiadament del 60% dels que hi havia en nòmina.
sèrbia
Sèrbia és un dels països que negocia actualment el seu ingrés a la Unió Europea. El va sol·licitar oficialment el 2009. En els últims anys ha fet importants avenços, com el lliurament de diversos criminals de guerra. No obstant això, el seu gran problema és la corrupció. Sèrbia també té estrets llaços amb Rússia. Els dos països són de població majoritàriament eslava i de religió ortodoxa, i mantenen relacions d’estreta amistat. Belgrad, per exemple, no ha aplicat sancions a Rússia per l’annexió de la península ucraïnesa de Crimea.
montenegro
La corrupció també és un dels handicaps de Montenegro, que va rebre l’estatus de país candidat el 2010 després d’haver sol·licitat el seu ingrés dos anys abans. Fa uns mesos, la Comissió Europea va reconèixer avenços en la legislació referent a la migració i a les peticions d’asil.
turquia
És l’etern candidat i el que a hores d’ara està més allunyat de l’òrbita de la Unió Europea. Fins al 2010, una onada europeista va empeltar el país, però el gir nacionalista i islamista del president, Recep Tayyip Erdogan, han acabat de trencar les converses que s’havien iniciat. Diferents aspectes han anat posant entrebancs en les relacions entre la Unió Europea i Turquia. El fet que el país tingui més de 80 milions d’habitants –amb una mitjana d’edat inferior a l’europea– també ha suposat una limitació per a Turquia, perquè suposava que entressin al mercat laboral europeu un gruix important de treballadors. Brussel·les té acords amb Ankara, un dels més importants dels quals són els camps de refugiats que gestiona Turquia però que finança la UE.
D’altres països que no són candidats oficials també fan cua per entrar al club europeu. És el cas de Bòsnia i Hercegovina, que va presentar la seva sol·licitud formal. Kosovo també és candidat, però encara no ha formalitzat la seva petició.
D’altres països han estat en l’òrbita europea però de moment no en formen part. És el cas d’Islàndia, que es considera un candidat potencial però que va retirar la seva sol·licitud d’adhesió el 2015.