La legislatura dels tribunals
La política catalana torna a estar en mans del Tribunal Suprem. De la seva decisió sobre la inhabilitació del president Torra en depèn la continuïtat del govern català i del Parlament escollit el desembre del 2017
GONZALO BOYE
“Aquest judici és una desproporció i està en joc el dret de participació política”“Estem aquí per tres paraules: llibertat presos polítics.” Tres paraules que van ressonar dijous al Suprem, i amb voluntat de fer-les notar, durant la intervenció de l’advocat del president Torra, Gonzalo Boye, a la mateixa sala on l’any passat s’asseien els presos polítics condemnats per un tribunal de set magistrats, tres dels quals eren també ahir al tribunal que haurà de decidir sobre la inhabilitació del president Torra: Andrés Martínez Arrieta (president del tribunal), Juan Ramón Berdugo i Antonio del Moral. La defensa havia intentat, sense èxit, recusar-los, entenent que quedava en qüestió la seva imparcialitat per decidir sobre la crítica que el president Torra –a través de la pancarta que es va negar a retirar– havia fet del judici i la sentència que ells mateixos van dictar.
Una estona abans, i via Twitter, Gonzalo Boye resumia el procés contra el president, Quim Torra, amb una sola paraula, desproporció, que escrivia en divuit idiomes, una referència a un dels principals arguments de la seva defensa a partir del principi de proporcionalitat que exigeix la legislació penal. I aquesta condemna que pot inhabilitar un president, fer caure un govern i un parlament per haver-se negat a despenjar una pancarta està fora de tota proporcionalitat. Boye va apel·lar, però, a una llarga llista d’arguments jurídics per anul·lar la sentència dictada pel TSJC. Els va resumir en poc més de vint minuts al Suprem, però ha desplegat àmpliament la seva artilleria jurídica en un recurs de 307 folis, amb la voluntat de posar en relleu que no es tracta d’un tema menor, sinó de gran transcendència. D’entrada, defensa que ni tan sols el president Torra s’hauria d’haver assegut al banc dels acusats. Penjar una pancarta no és delicte, i aquella pancarta en defensa dels presos polítics i exiliats era senzillament un acte polític. “Forma part del seu ideari polític –va insistir davant del Suprem–, que ha mantingut abans i després de ser president i que va deixar clar en el seu discurs d’investidura.” I va ser aquí on Gonzalo Boye va aprofitar per denunciar que tot aquest procés no es pot entendre si no és que els tribunals espanyols interpreten el dret de manera diferent quan es tracta d’una minoria nacional.
la llista de vulneracions
La llista de vulneracions que va recitar Gonzalo Boye és molt més extensa: no s’ha respectat la seva inviolabilitat com a parlamentari (aleshores encara ho era i ja no ho és també per una ordre de la JEC) i se l’ha condemnat dues vegades per un mateix fet (primer una multa de la JEC i després una sanció penal) –i aquí va aprofitar per recordar que la mateixa junta electoral i en les mateixes eleccions, les generals de l’abril del 2019, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i la ministra Isabel Celaá també van ser sancionats amb una multa “i no es va anar més enllà”.– I anant al principi de tot: ni la JEC, va insistir Boye, era competent per donar l’ordre al president Torra de retirar la pancarta, ni era l’autoritat superior que exigeix l’article 410 del Codi Penal pel qual ha estat condemnat, fins i tot més enllà del que estableix el tipus penal, que no menciona la pena de privació del sufragi passiu per a càrrecs europeus.
jutges parcials
De totes les vulneracions que s’al·leguen, probablement la més incòmode per al tribunal que ha de revisar la sentència és la parcialitat dels jutges que el van condemnar en primera instància. En el judici al TSJC, Gonzalo Boye va ser directe i contundent en denunciar que aquell tribunal que tenia al davant ni podia ni havia de jutjar el president perquè no era un tribunal imparcial, com tampoc ho havia sigut la JEC, amb vocals que havien fet profuses declaracions contra l’independentisme. Després del judici es va saber que un dels vocals, Andrés Betancor, estava a sou de Ciutadans, que és qui va presentar la denúncia contra el president. “No anàvem tan desencaminats”, va argumentar Boye. Pel que fa al tribunal presidit per Jesús María Barrientos, president també del TSJC, l’advocat del president denuncia que després de l’ordre de la JEC, la va avalar públicament –“és tan òbvia que no hauria de ser ni tan sols necessària”, van ser les seves paraules–. I encara un altre magistrat, Joaquín Elías Gadea, pocs dies abans del judici feia unes declaracions a 13TV en què deia que se sentia “incomodat” i “profundament preocupat” per les actuacions del govern català.
Saber si, amb aquests precedents, es poden considerar uns jutges imparcials per a aquest procés és el principal motiu pel qual la defensa del president reclama que s’elevi una consulta al Tribunal de Justícia de la Unió Europa de Luxemburg, concretament en tres de les cinc qüestions prejudicials que planteja. Això significaria allunyar el cas dels tribunals espanyols, una estratègia que la defensa del president ha intentat des de l’inici. Potser per això, i per la seva transcendència, la fiscal Pilar Fernández Valcarce va dedicar més temps a intentar convèncer el tribunal que el Suprem no està obligat a consultar Luxemburg –ni fa cap falta– que a rebatre la resta d’arguments plantejats per la defensa. Del que decideixi el Suprem en depèn també el nou procés contra el president, per una altra pancarta en les eleccions del 10 de novembre, i pel qual està citat a declarar el 23 de setembre.
legislatura intervinguda
Aquest judici contra el president Torra torna a posar en evidència que aquesta legislatura no ha estat la que havia de ser ni la que van decidir els electors. A través de la llei i el poder judicial, s’ha impedit la investidura de tres presidents. Primer, la de Carles Puigdemont, amb el vet del TC a una investidura a distància i supeditada al permís del jutge Llarena. Després, la de Jordi Sànchez, en presó preventiva, i per acabar, la de Jordi Turull, empresonat enmig del ple d’investidura. Ni Turull ni la resta de polítics empresonats van poder exercir els seus drets polítics amb la instrumentalització de l’acusació de rebel·lió i l’aplicació de l’article 384 bis, que permet la inhabilitació preventiva dels acusats d’aquest delicte. Un cop més, el Codi Penal com a arma per combatre el que han dit les urnes, i el Tribunal Constitucional interferint en les funcions del Parlament i el debat parlamentari. Ara, amb poques excepcions, sembla que es dona per inevitable la inhabilitació del president. Boye adverteix que malgrat tot ningú ha previst l’escenari més senzill jurídicament parlament: “Que ens donin la raó.”
Madrid o Luxemburg?
“Està en joc el dret de participació política”, és l’advertència que va llançar l’advocat Gonzalo Boye al Tribunal Suprem sobre la transcendència de la decisió que haurà de prendre. I el president Torra es proposa fer-ho evident fins a les últimes conseqüències: “No seré jo qui doni per acabada aquesta legislatura.” És la seva resposta política a un “judici aberrant” i a la repressió de l’Estat. No plega, i si una inhabilitació posa fi a la seva presidència i a la legislatura, com el 155 va posar fi al govern de Carles Puigdemont, s’ha proposat que quedi del tot explícit evitant avançar les eleccions. Serà, doncs, el Tribunal Suprem qui marcarà els temps fins als comicis.
D’entrada, el temps dependrà de si el Suprem admet presentar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) de Luxemburg, com li ha demanat la defensa del president Torra en un intent de portar el cas fora dels tribunals espanyols. El Suprem hauria d’esperar a dictar sentència fins que el tribunal europeu es pronunciés, i difícilment es podria resoldre abans de sis mesos.
Si el Suprem denegués la via Luxemburg i sentenciés la inhabilitació de Torra, s’obriria un nou període que es podria allargar uns mesos, o fins i tot anys, fins que es fes efectiva la sentència. Per ràpid que fos el Suprem, una eventual inhabilitació no seria efectiva quan se li notifiqués la sentència. Tot i que el Suprem és l’última instància, s’obriria un període de vint dies per presentar un recurs de nul·litat. I després, si fos denegat, un nou interval de trenta dies si es presentés un recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional.
En aquest escenari, és probable que la defensa del president demani deixar en suspens la condemna fins que el TC es pronunciï. Es tracta d’una sentència menor en termes penals (un any i mig d’inhabilitació i multa), però de gran transcendència política i efectes d’impossible reparació si el TC dictaminés, anys després, que s’ha vulnerat algun dret fonamental. La destitució del president obligaria a escollir un nou candidat i si no hi ha acord abocaria a la dissolució del Parlament i a unes noves eleccions. Ja es veurà, si és el cas, si el TC estaria disposat a deixar en suspens l’eventual condemna. De moment, però, la incògnita és si decidirà Madrid o Luxemburg.