Les ciutats del futur

El projecte La ville du quart d’heure forma part d’un dels eixos estratègics del programa de l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo. El principi és que un ciutadà pugui accedir en menys de quinze minuts a totes les necessitats essencials –ensenyament, sanitat, oci, compres...–, basant-se en pilars com l’ús de la bicicleta al davant de vehicles contaminants, la transformació dels espais públics perquè tinguin més d’un ús o l’eliminació de places d’aparcament de cotxes per crear espais verds i aparcaments de bicicletes. A Barcelona, l’alcaldessa, Ada Colau, va presentar a l’abril un paquet de mesures sobre mobilitat que inclou que els cotxes cedeixin 21 quilòmetres a les bicicletes i 30.000 m², uns 12 quilòmetres, als vianants, amb actuacions com tancar al trànsit els laterals de la Gran Via i de l’avinguda Diagonal i ampliar a 4,15 m l’amplada de les voreres de la Via Laietana.

Són dos exemples d’actuacions que estan en línia amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) per als entorns urbans de l’ONU, que considera que no és possible assolir aquest desenvolupament sostenible sense transformar radicalment la manera com construïm i administrem les ciutats. Tot plegat, perquè des del 2007 més de la meitat de la població mundial viu en ciutats i s’espera que la proporció augmenti fins al 60% el 2030. Les ciutats i les àrees metropolitanes són centres neuràlgics del creixement econòmic, ja que contribueixen al 60%, aproximadament, del PIB mundial, però també representen al voltant del 70% de les emissions de carboni mundials i més del 60% de l’ús de recursos.

La ràpida urbanització està donant com a resultat un nombre creixent d’habitants en barris pobres, infraestructures i serveis inadequats i sobrecarregats (com la recollida de residus i els sistemes d’aigua i sanejament, les carreteres i el transport), la qual cosa està empitjorant la contaminació de l’aire i el creixement urbà incontrolat.

Les ciutats del futur destacaran sobretot per dues qüestions: la sostenibilitat i la tecnologia. Per exemple, Songdo, amb més de 100.000 habitants, és una ciutat coreana que es va començar a construir des de zero el 2002, a 65 km de Seül, amb l’aspiració de ser la primera ciutat intel·ligent i totalment sostenible del món. Per aconseguir-ho, aposta per l’adopció de les tecnologies i per una planificació urbana que posa les persones al centre. Hi predominen els espais d’ús mixt, que aglutinen residència, serveis, lleure i llocs de treball, i les distàncies entre els habitatges i la resta d’espais s’han calculat per poder cobrir a peu els trajectes que els separen. Si s’ha d’agafar el transport públic, hi ha parades de metro i d’autobús a un màxim de 12 minuts a peu.

Els cotxes de combustió interna i els camions de recollida de residus han estat substituïts per bicicletes i per un sistema de tubs pneumàtics que s’encarreguen de fer desaparèixer les escombraries. A més, el 40% de l’espai de la ciutat l’ocupen zones verdes, i s’espera que la majoria dels edificis d’habitatges reciclin almenys el 40% de l’aigua que fan servir i que emmagatzemin energia de fonts renovables en bateries per reduir l’ús de la xarxa elèctrica.

Masdar City és un projecte de ciutat ecològica i autosuficient de Norman Foster que es va començar construir l’any 2008 al costat de l’aeroport de l’emirat d’Abu Dhabi. Tancada per un mur que la protegeix de les tempestes i dels vents, té una coberta que redueix la radiació solar i l’absorbeix per produir electricitat. És energèticament autònoma, amb una planta fotovoltaica de 10 megawatts, i no hi circulen vehicles que no siguin elèctrics. Pensada per a 50.000 habitants, en té poc més de 2.000 i només s’hi ha construït un 10% del que hi ha previst. La idea és crear un centre atractiu perquè s’hi instal·lin empreses tecnològiques que redueixin la dependència econòmica del petroli que té l’emirat.

Els casos de Songdo i Masdar són excepcions, perquè la majoria de les ciutats del futur sortiran a partir de l’evolució de les existents. Si hi havia un exemple de metròpoli amb tots els números per col·lapsar i que ha sabut reconduir la situació és Singapur. Aquesta ciutat estat asiàtica, amb 5,6 milions d’habitants (7.843 per km²) i una previsió de creixement del 7% per al 2030, s’ha situat entre les àrees urbanes més sostenibles del món, a còpia de plans estratègics que aposten per optimitzar la mobilitat i la connectivitat. Disposa d’uns transports col·lectius ràpids i exerceix com a banc de proves per desenvolupar solucions de mobilitat que ajudin a reduir la seva dependència dels cotxes. A més, s’hi ha instal·lat una xarxa de sensors per mesurar la contaminació i el volum de trànsit, per poder reaccionar immediatament en cas necessitat, i fins i tot s’ha creat un sistema de mapes en 3D per monitorar l’eficiència energètica de cada edifici. Els metges dels hospitals disposen de robots ajudants que són capaços d’interactuar amb els humans i de somriure.

Quant a la qüestió verda, s’han creat superarbres, jardins verticals sobre estructures d’acer d’entre 25 i 50 m, que recullen la pluja i estan equipats amb panells solars que generen electricitat per a la il·luminació nocturna i per refrigerar dos hivernacles que regulen la temperatura de la ciutat. La urbanització residencial Tree House, amb blocs formats per vint-i-quatre pisos, és el jardí vertical més gran de tot el món.