Decebuts però dempeus
Tres anys després del referèndum de l’1-O, ciutadans que hi van tenir un paper primordial analitzen el recorregut que ha fet l’independentisme en aquest temps
L’1 d’octubre del 2017, 2 milions de persones van somiar que la independència de Catalunya era a prop. Alguns, després d’organitzar o participar en un referèndum que va ser el major exercici de mobilització popular i pacífica mai vist, van imaginar que el camí per assolir-la era curt i pla, sense gaire sotracs. Pocs sospitaven aleshores que s’apropava un tsunami repressiu de dimensions desconegudes, ni que la unitat del sobiranisme que va fer possible l’1-O acabaria saltant pels aires. Tres anys després del que ja s’ha convertit en el dia més important de la història recent del país, dialoguem amb alguns dels ciutadans que van contribuir a fer possible la celebració del referèndum per la independència. Parlen d’on érem i d’on som, amb un sentiment compartit: tothom ho tornaria a fer.
Núria Marín formava part de la coordinadora nacional d’Universitats per la República (UxR) ara fa tres anys. “La tardor del 2017, érem molts els joves que crèiem que el referèndum anava de debò, que participàvem en el procés que culminaria amb la independència. Ens sentíem com si ens hi anés la vida”, reconeix. D’entrada, en constatar que es trepitjava el fre, ella i molts joves d’UxR es va sentir “una mica enganyats i molt decebuts”, però a poc a poc, la Núria ha anat entenent que un procés d’aquestes característiques “és molt llarg i no es pot fer en quatre dies”. Fins i tot considera que l’octubre del 2017 “encara no estaven prou preparats i que, per tant, tocava seguir treballant”. Núria Marín també pensa que sense la demostració de força popular de l’1 d’octubre “el govern espanyol no s’hauria assegut a parlar”. Malgrat que ella empatitza amb les raons que han frenat el procés, també entén aquelles persones que “senten encara ara molta ràbia, que se senten traïdes i no es poden reconciliar amb la classe política, perquè també hi ha molts representants de partits que no fan autocrítica”. Li dolen les baralles entre els partits independentistes i el duel Puigdemont-Junqueras, “ja que cadascuna de les estratègies ha aportat coses bones a l’independentisme”.
Jordi Sancho era secretari nacional de l’ANC el 2017 i va ser un dels encarregats de traslladar les urnes als espais habilitats com a col·legis electorals a Pineda. “Eren poc més de les set del matí. Vam quedar en un punt concret i les vam carregar als vehicles. Vaig arribar al local parroquial de l’església del Poblenou i les vam amagar dins. Hi havia un sentiment de por i d’angoixa, però també de victòria”, afirma. Sancho es va moure tot el dia pel municipi amb l’ai al cor per si hi havia una càrrega policial un cop es van conèixer les agressions fetes per la Guàrdia Civil en altres pobles del Maresme. “Estàvem molt pendents per poder reaccionar amb temps i evitar que ens prenguessin les urnes i el material. No va ser així, però vam tancar les votacions abans i el recompte es va fer en un domicili particular”, rememora. Tres anys després i amb la militància intacta, lamenta que els partits polítics no hagin sabut aprofitar l’empenta de la gent. “Entenc que es van prendre decisions pensant en una hipotètica negociació amb l’Estat i que l’amenaça física al poble va frenar en sec el procés, però els ciutadans no som criatures i érem conscients del risc que corríem”, insisteix, i assegura que l’Estat mai no accedirà a una Catalunya independent. Per a Jordi Sancho el camí cap a un estat propi “és imparable, però no ha estat i no serà fàcil”.
UNA URNA AL CEMENTIRI
Una de les imatges més icòniques del referèndum, i que va magnificar l’absurditat del desplegament policial, la van protagonitzar un grup de veïns de Sant Iscle de Vallalta, el municipi més petit del Maresme. Qui no recorda persones de diferents edats jugant al dòmino en una taula del casal de la gent gran, flanquejats per tres guàrdies civils antiavalots i una veu que pregunta als agents: “Els ve de gust un cafè?” Darrere de la imatge, però, tal com reconeix Jordi Comas, hi havia hagut una feinada prèvia per evitar que la policia pogués localitzar les urnes. “Teníem gent desplegada als punts d’accés al poble que ens van alertar per mòbil que venien els guàrdies civils”, relata, i afegeix: “Vam idear l’estratègia d’escenificar una activitat normal al casal d’avis.” Altres membres del grup van aprofitar per endur-se l’urna i el material per votar. “L’urna la vam amagar en un bon lloc, un nínxol del cementiri”, assenyala Comas, que lamenta que els agents tampoc van estalviar violència “quan no hi havia cap necessitat d’utilitzar-la”. La gesta heroica d’haver preservat l’urna es va escampar, i durant la resta del dia, i gràcies al cens universal, es va desplaçar fins al petit municipi gent d’arreu de la comarca “i fins i tot de Barcelona”. Comas manté que les forces policials es van desplegar només en municipis petits de la comarca, la qual cosa “no s’entén si no és perquè tenien claríssim que ens volien atemorir i van anar als llocs on van creure que seria més fàcil”. Quan se li pregunta què creu que hauria d’haver passat el 2017 no té cap dubte: “Hauríem d’haver tirat endavant. Era el moment. El govern tenia tot un poble al costat”, explica. Reconeix certa decepció amb els polítics tres anys després perquè, al seu entendre, van ser incapaços de culminar allò que havien promès. “Tothom assegurava que no es podria fer el 9-N i es va fer, que l’1-O no seria possible i ho va ser. Vam tenir la independència a tocar i es van fer enrere. Què es pensaven? Que Espanya no reaccionaria?”Jordi Comas lamenta en especial les baralles entre els dos grans partits: JuntsxCat i ERC, però manté l’esperança en la societat catalana: “Nosaltres sempre serem al davant; ara se’ns ha complicat tot una mica, tot i que estic convençut que arribarem a la independència.”
L’experiència del calellenc Josep Grima en els fets de l’1 d’octubre i les seves conseqüències és doble. D’una banda, va ser víctima dels cops d’uns policies desbocats que s’allotjaven a la ciutat turística la matinada del 2 d’octubre i que van sortir de paisà a repartir cops de porra a la gent que es manifestava davant l’hotel. De l’altra, perquè va ser un dels testimonis de la defensa de Jordi Sànchez al Tribunal Suprem. Allà va explicar com els policies nacionals, abans de colpejar els ciutadans, van orinar i escopir des de dalt de l’hotel sobre els manifestants. Els agredits per la Policía Nacional i la Guàrdia Civil de Calella, Sant Cebrià i Sant Iscle van presentar conjuntament una denúncia al jutjat, que va considerar que eren la mateixa causa, tot i que no ho eren, i posteriorment va decidir arxivar-la, sense que s’hagués demanat ni el testimoni dels afectats, que, per aquest motiu, van interposar un recurs que encara no s’ha resolt. “Vam anar a manifestar-nos a la porta de l’hotel per demostrar el nostre rebuig cap a un cos policial que va apallissar una gent que només volia votar, i vam acabar colpejats i agredits”, recorda Grima, que va haver d’anar a l’hospital per ser tractat de les ferides. L’endemà, i amb una gran manifestació novament davant l’hotel, els policies van ser obligats a marxar de la ciutat. Malgrat que han passat tres anys d’aquells fets, els records continuen molt presents. “Ningú no s’esperava tanta ràbia, tanta violència gratuïta contra gent desarmada que l’única cosa que fèiem era cridar consignes”, diu aquest empresari.
Grima defineix la sensació que té ara respecte al procés amb una curiosa comparació. “L’anomeno sensació covid, perquè va passant el temps i els fets no acaben d’encaixar per enlloc i genera una incertesa que, amb perdó, destrempa una mica”, comenta, tot i que es nega a qualificar-la de decepció. “No. No es pot estar decebut amb tot allò que vam fer l’1-O, amb el gran pas endavant que va significar i, sobretot, per respecte a la gent que ho està pagant a la presó o a l’exili.” Ho tornaria a fer? “Sí, amb la mateixa determinació, sense matisos, tots junts i amb el mateix objectiu. El poble es manté, però ens falta polir l’estratègia política, que no ha afavorit aquesta unió”, diu.
EL PA QUE S’HI dona
Salvador Clavera era una de les tres persones que lideraven la coordinació del referèndum a Santa Coloma de Gramenet. La nit del 31 a l’1 la va passar vetllant perquè tot sortís bé; no va dormir ni un sol minut i ja no va frenar el cos fins a la nit del referèndum. A Santa Coloma, la votació va transcorre amb tranquil·litat, afectats, això sí, per l’ambient tens i les càrregues que els arribaven des d’altres municipis. Va ser un dia de sentiments agredolços: “Molt indignats en veure l’agressivitat policial i molt emocionats en constatar que el poble no es rendia i que ho estàvem aconseguint.” Fruit d’aquella eufòria, ell va creure en algun moment que la independència estava a tocar. “Però vinc de l’esquerra independentista, sé quin pa s’hi dona, a l’Estat Espanyol, i en el fons sabia que havíem d’estar preparats per a qualsevol reacció i que el procés seria llarg i complicat.” Clavera, que el 2019 es va estrenar com a regidor d’ERC, admet que comprèn les dificultats que tenen els partits polítics per prendre decisions en un escenari marcat per la repressió, però també és conscient que els avenços només vindran amb la mateixa unitat que la classe política i la societat civil van exhibir aquell 1 d’octubre. Respecte a la tensió que es respira entre els partits independentistes, manté que el clima continu de campanya electoral no afavoreix l’entesa, i confia que les properes eleccions catalanes serviran per clarificar en mans de qui està el lideratge de l’independentisme: “Tot plegat haurà d’anar seguit d’un exercici de no fer-nos mal els uns als altres.”
Al municipi veí de Badalona, Jordi Ponce és una de les desenes de persones que van salvaguardar urnes hores abans de la votació. Ara, tres anys després, té “sentiments contradictoris”. Manté intacte l’orgull “d’haver fet entre tots una cosa extraordinària que va esdevenir una clara mostra de sobirania nacional”, però, en canvi, detecta que el poble català “ha perdut una certa creença en el fet que la independència és possible i li falta una mica de motivació per seguir fent passes endavant”. Pel que sembla, el nivell de decepció ciutadana és proporcional a la creença que la independència arribaria gairebé d’un dia per un altre, i sense pagar-ne un preu gaire alt. Els de “la tenim a tocar” són els més desencantats. Després hi ha molts catalans com Jordi Ponce, que van percebre aquella votació com un pas necessari, d’una rellevància cabdal, però que sempre van tenir clar que la societat s’hauria d’armar de paciència i seguir remant a favor de l’autodeterminació durant un bon grapat d’anys. “Jo ja veia que el resultat d’aquella votació no es podria aplicar fàcilment, ni tan sols a curt termini, però entenia que aquell acte col·lectiu era molt necessari per poder avançar; la història ens acabarà demostrant la seva utilitat, n’estic convençut”, argumenta.
Respecte a la situació política en què es troba el país tres anys després, lamenta que es rivalitzi entre les estratègies de confrontació i de ser-ne més, quan al seu parer “totes dues són necessàries i compatibles”: “Ni es pot renunciar a la confrontació ni podem oblidar que hem de seguir convencent més persones per tal de ser cada cop més a les urnes. Fins i tot hem d’aspirar a apropar el sector dels Comuns als nostres objectius.” Aquell 1 d’octubre del 2017 també va contribuir que molts ciutadans creguessin en la política en majúscules. “Junts pel Sí era política de veritat, ara han tornat els interessos de partit”, lamenta Ponce.
DENÚNCIA INESPERADA
Rosa Maria Canela va ser la jutgessa de pau de Cabra del Camp (Alt Camp) durant disset anys. El dia 2 d’octubre del 2017 va sentir la necessitat de posar paraules “a la bogeria viscuda el dia abans” i va publicar uns comentaris a Facebook expressant aquesta ràbia col·lectiva davant de tanta agressivitat policial. Dies més tard, rebia una denúncia de la Guàrdia Civil en què se l’acusava d’un delicte d’odi. Jutgessa de pau i delicte d’odi, un oxímoron en si mateix. Rememora aquell instant: “No vaig entendre res. Abans del referèndum tenia una relació cordial amb els agents de la caserna de la Guàrdia Civil. Em van denunciar pel càrrec que havia ocupat, ho tinc claríssim, perquè no vaig fer res diferent al que van fer milers de ciutadans.” La denúncia va quedar arxivada ara fa un any, però Canela ho ha passat molt malament perquè s’ha sentit objecte d’una persecució absurda. Malgrat tot, la seva força no flaqueja. “Molts hem sumat un punt de decepció, sobretot en veure que la gent del carrer i la classe política no anem pel mateix camí, però l’1 d’octubre es va fer un pas molt important i sobretot es va fer evident la força que té un poble organitzat.” Tenir sentiments contradictoris, de vegades en funció del dia, s’ha convertit en un signe dels independentistes. Rosa Maria Canela no n’escapa. “Molta gent ja no sap ni què pensar. És clar que tinc pensaments que poden semblar contradictoris. No puc entendre determinades decisions polítiques, ni que el govern obri causes contra manifestants independentistes; fins i tot arribo a pensar si el govern està per la labor o si realment ens representa algú dins la classe política, però també tinc clar que vull un país nou i millor i que em mantindré ferma en aquest objectiu”, subratlla.
I un clam final, repetit per molts dels entrevistats: “No oblidem el que va significar la victòria de l’1-O. No perdem la il·lusió per tornar-hi. Ara arriba el tercer aniversari i sembla que alguns ni se’n recorden.”
“El sentiment de país no té partit”
T.M
Un centenar llarg de guàrdies civils colpejant els veïns de Sant Cebrià de Vallalta per intentar evitar el referèndum és una de les imatges més impactants que es van poder veure al Maresme durant la celebració de l’1-O. Ningú no esperava un desplegament tan exagerat ni un ús de la força tan desproporcionat en un poblet que no arriba als 3.500 habitants. Anna Basas, presidenta de la mesa electoral i una de les víctimes dels cops de porra dels agents assegura que l’experiència la va traumatitzar durant mesos. “La primera vegada que van carregar contra la gent que érem davant la porta de l’escola vaig rebre un cop que em va provocar un esquinç cervical, i la segona vegada em van estirar del braç i em van fer anar per terra. Em vaig desmaiar i els companys em van haver de treure en braços”, rememora Basas, que ara és regidora d’ERC a l’Ajuntament. No va ser l’única víctima de la violència policial en un matí en què els agents finalment van aconseguir entrar a l’escola esbotzant la porta i van requisar material informàtic i paperetes de votació. “Les urnes no les van trobar perquè les vam aconseguir amagar”, assenyala, i afegeix: “La sensació de por em va acompanyar durant moltes setmanes i vaig ser incapaç de veure les imatges per televisió durant molt de temps.” Va denunciar els fets, amb altra gent del poble i d’altres municipis que havien estat agredits. El jutge va tancar el cas i els afectats van tornar a reclamar que s’obrís.
Després d’una experiència tan intensa i amb la sensació d’incredulitat davant la resposta policial –“van arribar amb la intenció clara de pegar-nos, no es van trobar cap mena de resistència”–, Anna Basas assegura que mai s’hauria pogut imaginar com va actuar la Guàrdia Civil. “L’escola era plena de famílies amb els nens i recordo que jo anava vestida amb una minifaldilla i sabates planes, com si fos una festa”, precisa, i remarca que, com a ciutadana implicada en el procés, “la independència de Catalunya arribarà, perquè no hi ha cap altre camí”. Reconeix que amb la crisi sanitària les prioritats han canviat, –“la salut s’imposa”, diu–, però considera que en cap cas s’ha abandonat l’objectiu inicial. Si es tornés a convocar un 1-O, la gent respondria de la mateixa manera o tres anys després l’empenta ha perdut força? “Els que vam fer l’1-O faríem els que calguessin, tot i que entenc aquells que estan una mica decebuts perquè l’Estat ha fet els possibles per anul·lar els nostres referents polítics, tancant gent a la presó o obligant-los a exiliar-se”, assenyala, i diu que encara queda camí per fer. “El sentiment de país no té color ni partit polític, i l’independentisme del poble no s’ha dividit, al contrari que el dels partits polítics”. Basas afegeix que aquests tres anys s’han de prendre com una aturada tècnica “abans de tornar a agafar embranzida i enllestir el camí”.
“Miro d’entendre els partits, però les seves estratègies no porten enlloc”
S.M
Al municipi gironí d’Aiguaviva, la Guàrdia Civil va colpejar amb porres i va castigar amb gasos lacrimògens els veïns concentrats que minuts abans celebraven un dinar popular. Hi havia gent de totes les edats. Pere Lloret (a l’esquerra de la fotografia) estava amagat quan van arribar els agents, protegint l’urna. La va salvar, juntament amb algun veí més, ja que gràcies a la seva astúcia la Guàrdia Civil no se la va poder endur. L’1-O, ell va presidir la mesa electoral d’aquest petit municipi del Gironès. Membre de l’ANC, ha seguit treballant de forma activa a favor de la independència durant els darrers tres anys, però no pot amagar la seva incomprensió, fins i tot decepció, amb el camí que des d’aquell històric dia del 2017 han enfilat els partits polítics sobiranistes: “Miro d’entendre les noves estratègies dels partits, però estem veient, si soc sincer, que no porten enlloc.” Recorda que si el referèndum es va poder fer efectiu tot i haver d’anar contra vent i marea “va ser per la comunió que va existir entre les forces polítiques i la societat civil i perquè la unitat va estar al davant de les divisions” i, precisament per aquest motiu, encara se li fa més costa amunt entendre que les dues principals forces independentistes del país “estiguin tan barallades i no siguin capaces d’assolir punts de trobada, almenys pel que fa a l’estratègia per fer passes cap a la república”.
Aquest gironí admet que la repressió viscuda tant l’1 d’octubre com els dies posteriors en forma de persecució judicial “ha fet molt de mal i ha obligat els partits a replantejar-se moltes coses”, però li sap greu, admet, que “els polítics no siguin prou valents, fins i tot per deixar pas a persones que ens portin cap a la independència, malgrat que no es pugui aconseguir d’un dia per l’altre”. Pere Lloret manté que hi ha una sensació generalitzada de decepció entre la gent que es percep en les dificultats que comporta mobilitzar-la, agreujades ara per la pandèmia. Això no obstant, té plena confiança que la societat seguirà estant a l’altura en cada moment perquè “ningú no s’ha rendit ni ha deixat de ser independentista, per molt que n’estigui cansat”.
Ell repetiria sense pensar-s’ho dos cops una mobilització popular d’aquella magnitud, però hi ha una cosa que té molt clara: “Sense anar tots junts mai ho aconseguirem.” En aquest sentit, anhela el que ell anomena “un lideratge positiu”, que aconsegueixi alinear “tant els partits independentistes com la gent del carrer amb la classe política”.
“És legítim que ERC aposti per l’autonomisme”
MERCÈ MIRALLES
Té 33 anys, és professor de matemàtiques i està preparant oposicions. Tot i que és nascut a Sant Julià de Ramis, l’1-O no hi vivia. Es va decidir a anar-hi a votar pensant a fer costat al president Puigdemont. “Com que vaig sentir que es podia votar on volguessis vaig pensar, «mira, hi aniré»…” Va veure moviment de Mossos, però va creure que “no passaria res”: “Fins que a un quart de nou hi va haver gent que va avisar que venia la Guàrdia Civil. No podia ser, hi havia premsa d’arreu del món... Creia que farien el paperot i ja està, fora.” Lamentablement no va ser així. “També m’imaginava que quan arribessin llegirien un document que els donaria autoritat per fer allò que volien fer… Però no, van entrar directament! Cinquanta agents!” Les forces policials tenien a les seves mans decidir el grau de serenor amb què es faria tot. I van triar. “Jo estava dins del col·lectiu de persones que van anar traient. Per estrany que sembli, van començar per les dones... Anava amb la meva parella i potser vaig trigar una hora a trobar-la. En el meu cas, em van agafar pel coll.” Pensant en un judici, va anar al metge, tenia cops, un trau al cap –d’haver picat a terra–… Ha tingut por, de parlar, de denunciar? “Estic estudiant oposicions, quines represàlies hi pot haver contra mi?”
Han passat tres anys. I ara què? “Seré clar: cara o creu, dues possibilitats igualment bones, però entre les quals cal triar: cara, anem cap a l’autonomisme aprofitant la fragmentació política d’Espanya per aconseguir quotes de poder. O creu, tornem a fer la guerra. No m’agrada que molts no facin res, ni cara ni creu.” I afegeix: “És legítim que ERC aposti per l’autonomisme. I si es fa l’opció de l’independentisme és una lluita llarga i dolorosa. Cal sacrificar-se, tots.” Davant la disjuntiva, comenta: “Si t’arriben dues formacions i una et diu «independentisme» i l’altra et diu que jugarà a l’autonomisme per guanyar força, per mi tindrà més credibilitat la que em parla d’autonomisme. Els que em diuen «independentisme», no ho han aconseguit. D’altra banda, per arribar a la independència el camí de l’autonomisme també és significatiu. Una cosa no treu l’altra...” No hi ha mitges tintes, opina. “Si un partit tria la independència ha de triar també molta desobediència. Per exemple, si vols la independència, no t’has de presentar a Madrid; si ho fas, apostes per l’autonomisme.”
