La guerra de Companys

El president de la Generalitat ha estat advertit en diverses ocasions sobre la necessitat d’abandonar la zona ocupada i viatjar a Mèxic, però des del primer moment, s’ha resistit a fer-ho. La seva prioritat és mantenir-se a prop del seu fill malalt, de qui ha perdut el rastre en els darrers mesos. Lluís Companys només accedeix a allunyar-se de París i es desplaça a La Baule-les-Pins, una localitat bretona situada a més de 300 quilòmetres de la capital francesa. Allí coincideix amb altres polítics catalans, com ara Josep Tarradellas i Ventura Gassol.

El 13 d’agost, finalment, es produeix allò que era previsible. Anys després, la seva vídua explicarà amb tota mena de detalls aquella detenció fatídica. Segons el seu testimoni: “[Aquella tarda es van presentar] dos homes vestits de civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys [...] i entraren a la casa metralleta en mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa ens van fer un escorcoll personal.” Després de comprovar que no duen res de valor, els assetjadors comencen a regirar de dalt a baix la casa fins que localitzen tots els seus estalvis, uns 70.000 francs, que “es van posar a la butxaca”. A partir d’aleshores: “Aquells homes començaren d’estar contents, però van seguir apuntant al meu marit, assegut en una cadira, i jo havia de conduir els dos homes de civil, dient-los on estaven les coses, però sempre sentint un revòlver que em premien a l’esquena [...]. Acabada l’operació, els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya!”

Una setmana després de la detenció, el president de la Generalitat és traslladat a la presó de La Santé, a París, on arriba la nit del 20 d’agost. Només sis dies després, el director del centre penitenciari rep una comunicació de l’encarregat de l’ambaixada espanyola a París en què li demana “que Companys sigui lliurat a primeres hores del dia de demà al Sr. Urraca”. L’endemà, a les 5 de la matinada, la direcció de la presó el lliura a Pedro Urraca, que el custodiarà fins a la frontera espanyola en companyia d’un soldat alemany. Durant aquell trajecte, el mateix Companys exposarà els seus pensaments en una carta adreçada a la seva muller que es converteix en una seqüència íntima sobre la seva vida: “Els meus darrers dies a França. El record, l’obsessió de la dona que estimo, els meus fills, la tragèdia de la meva llar... Els carrers, les carreteres, la vida, la llibertat... Tots aquells que passen, cadascú amb el seu bocí de llibertat, amb el seu tros de vida. Aquest vell, aquest mosso, un matrimoni... Però el cotxe segueix avançant veloç cap a la presó. Ja està! Anem, doncs, cap a aquell destí. Aquí estic! Endavant!” El 29 d’agost, quan arriba a Espanya, Companys és reclòs als calabossos de la Direcció General de Seguretat de l’Estat. Els primers dies resta incomunicat i és exhibit com un animal del zoo davant els mandataris franquistes. La nit abans de morir, la seva germana recordarà allò que Companys ha descrit com a “petites humiliacions”: “Pobre màrtir! Per la roba que ens ha entregat ja veiem les petites humiliacions, que li han deixat el cos com un Sant Crist [...]”.

El 3 d’octubre, el president de la Generalitat arriba a Barcelona. I aquell mateix dia s’inicia la instrucció del “procediment sumaríssim ordinari [...] pel delicte de rebel·lió militar”. Es tracta d’una befa a la intel·ligència humana, sobretot si tenim en compte que els que l’impulsen són els colpistes del 18 de juliol. El mateix Ramon Serrano Suñer, el ministre d’Exteriors que ha dirigit les operacions per detenir-lo, reconeixerà anys després que allò era “la justícia a l’inrevés”. Malauradament, el Cuñadísimo no va arribar a aquesta reflexió anys abans, quan hauria pogut salvar milers de vides.

La vista se celebra a les 10 del matí del 14 d’octubre en unes dependències subterrànies del castell de Montjuïc. Només hi assisteixen militars i persones afectes al règim. El seu advocat, el militar Ramon de Colubí, intenta destacar els esforços del president de la Generalitat per salvar militars i civils que han participat en l’aixecament del 18 de juliol del 1936, alguns dels quals es troben a la sala. És debades, però, i aquell mateix dia es dicta sentència, que condemna Companys a la pena de mort. L’endemà una comitiva macabra, encapçalada per un soldat amb una creu i dos més amb focus de gasolina, el condueix fins al fossar de Santa Eulàlia. Companys rebutja que li embenin els ulls i es treu les sabatilles. Poc després, el brigada que dirigeix el piquet d’execució, dona l’ordre de disparar. En aquell instant mor Lluís Companys, però neix el president màrtir.